Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El barri del Cabanyal-Canyamelar és, des de finals del segle XIX , el barri mariner de la ciutat. Fins al 1897, va ser un municipi independent conegut com el Poble Nou de la Mar. La plaça de la Creu marca alhora els límits dels dos barris i la connexió. La seva peculiar trama en retícula deriva de les alineacions de les antigues barraques, paral·leles al mar. El poble, principalment de pescadors, ben aviat es va convertir en una zona de descans i oci. Mostra d'això són un bon nombre d'alqueries que apareixien juntament amb les barraques, pertanyents als més afavorits en el segle XVIII, o la presència de fondes que s'anunciaven en la premsa de l'època. Tot i tenir el reconeixement de Bé d'Interès Nacional, a la darreria del XX, l'alcaldessa Rita Barberà pretenia la prolongació de l'Avinguda Blasco Ibáñez fins al mar, travessant el barri i enderrocant prop de 2.000 edificis. Per sort, el projecte va ser aturat gràcies a una efectiva mobilització ciutadana. En qualsevol dels carrers que conserven bon traçats de cases d'estil modernista popular podem llegir un fragment de La barraca, de Vicent Blasco Ibáñez ambientat en el Cabanyal encara dominat pels pescadors i un poema de Jaume Bru i Vidal evocant el Cabanyal de la infantesa de Lluís Alpera.
A les vuit, després de servir tots els seus clients, Pepeta es troba a la vora del barri de Pescadors.
Com que allí també tenia parroquianes, la pobra hortolana es fica valerosament en els bruts carrerons que semblaven morts en aquella hora. Sempre, en entrar-hi, sentia certa inquietud, una repugnància instintiva d'estómac delicat. Però el seu esperit de dona honrada i malalta sabia vencer aquesta impressió, i seguia endavant, altiva i vanitosa, amb l'orgull de la dona casta, i es consolava pensant que ella, dèbil i atenallada per la misèria, encara es veia per sobre d'altres dones.
De les cases, tancades i silencioses, eixia un hàlit de cràpula barata, sorollosa i sense disfressa; ferum de carn pintada i putrefacta, de vi i de suor. Per les escletxes de les portes semblava fugir la respiració intermitent i brutal del son aplanador després d'una llarga nit de carícies de fera i capricis amorosos d'embriac.
Pepeta sentí que la cridaven. A la porta d'una escaleta li feia senyes una dona ben formada, espitregada, lletja, sense cap més encant que el d'una joventut pròxima a desaparèixer; els ulls humits, el monyo tort, i a les galtes, taques del coloret de la nit passada: una caricatura, un pallasso del vici.
La llauradora, fent una contracció amb els llavis, gest d'orgull i de menyspreu perquè les distàncies quedassen ben marcades, començà a munyir les mamelles de la Roja dins del pitxer que li presentava la mossa. Aquesta no treia la vista de la llauradora.
-Pepeta! -digué amb veu indecisa com si no tingués la certesa que fos ella.
Pepeta aixecà el cap; va fíxar per primera vegada els seus ulls en aquella dona, i també semblà que dubtava.
-Roser!... eres tu?
Sí, ella era; ho afirmava amb tristos moviments de cap. I Pepeta, tot seguit, va expressar la seua estranyesa. Ella allí!...
Filla d'uns pares tan honrats! Quina vergonya, Senyor!...
La bagassa, per costum de l'ofici, intentà d'acollir amb un somrís cínic, amb el gest escèptic de qui coneix el secret de la vida i no creu en res, les exclamacions de l'escandalitzada llauradora. Però la mirada fixa dels ulls clars de Pepeta acabà avergonyint-la, i abaixà el cap com si anàs a plorar.
El Cabanyal i tu
(Accent cordial per a Lluís Alpera)
Un Cabanyal blavós,
un Cabanyal rabiosament blau de cel i mar,
et va parir un dia en què València,
feta estelles encara per les fortes
recialles d'una guerra inútil,
pretenia abocar-se a les incertes boires
de malmesa concòrdia, entre versions modernes
de renovats maulets i botiflers.
Un Cabanyal blavós
-un Cabanyal on jeien ,
mils d'esperances mortes i mils d'ulls
rebotats, amb ràbia continguda
i amatents de futurs, farts d'una espera incerta-
va saber del teu créixer
entre el baf salobrenc, barrejat de seqüències,
d'una mar ampla i una terra pròdiga
que tantost dona fills com se'ls engul
a força de treball.
Un Cabanyal blavós,
un vell Cabanyal, farcit de rostres
de pescadors adobats pel salobre i el sol
i blanques veles a les barques,
t'esperava i t'espera
mentre tu, cavaller de les estrelles
i de cavalls a l'alba,
feres i fas un periple argonàutic
per terres i per mars on l'esperança
afermada al record
t'acompanya pertot com cant de mil sirenes.
Un Cabanyal blavós,
el Cabanyal alegre de la teua infantesa,
el Cabanyal que has guardat sempre al cor,
vol retenir-te, tal com un temps ho féu,
amples els braços i amb el cor obert.
I als seus carrers, plens de noves cridòries,
serva el moment en què, madur de llunyanies,
retorne, gran de versos i ple de glòria,
el seu poeta.
Altres indrets de València: