Plaça de la Mare de Déu dels Desemparats

Autor: Jaume I Conqueridor
Obra: Crònica o Llibre dels Feits , 1982
Pàgines: 266-267

289

 

I, quan ho haguem cobrat, demanam a don Eixemèn Peres de Tarassona i a don Assalit de Gúdar, i diguérem-los:

—¿No val més la honta [l'afront] que han presa quan no saben partir la terra, que si ho haguéssem fet a pesar d'ells, i que us haguéssem lliurat?

I ells digueren que ens ho agraïen molt, i que n'havíem pres lo mellor consell. I nós diguérem:

— Nós vos mostrarem ara a partir la terra, i farets-ho així com se féu a Mallorques, que d'altra manera no es pot fer: vós baixats la jovada [1]a sis cafiçades [2] i haurà nom jovada, i no ho serà: i, d'altra part, que d'aquells a qui n'havem massa dat, que els torn hom a mesura segons la valor que han.

I ells digueren que ben deiem, i que altra carrera no havíem, i que així ho farien. I nós els diguérem, encara, que demanassen les cartes de les donacions, i nós, segons que veuríem, dar-n'híem [3] a aquells, segons que llur valor seria: i ho feren  i així partí's la terra. I per tal que sàpia hom quan fou presa València, fou la vespra de sent Miquel, i l'any de mccxxxix.

 

[1] Extensió de terra que  un parell de bous pot llaurar en un dia. Equival a 299,19 àrees.

[2] Extensió de terra que pot sembrar-se amb un cafís de gra = a 24 barcelles. Una barcella és una mesura per a àrids que equival a 1/6 de quartera. Una quartera equival aproximadament a 70 litres.

[3] En donaríem.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Arròs i tartana , 2017
Pàgines: 230-231

A les dotze, quan més gran era la concurrència les de Pajares varen eixir de la Catedral, devocionari en mà, i al puny el rosari de nacre i or. Tornaven a casa després d'oir missa, i en arribar davant de l'Audiència varen veure córrer la gent, mentre sentien alhora un tamborineig llunyà.

-La cavalcada! La cavalcada! -cridava la xicalla corrent pel carrer de Cavallers. I les de Pajares hagueren d'aturar-se davant la muralla de curiosos apilotats al pas de la desfilada.

Primer varen passar els portadors de les banderoles, amb les seues dalmàtiques de seda amb les barres aragoneses i altes corones de llautó sobre cabelleres i barbes d'estopa; darrere d'ells el capellà municipal, el famós «capellà de les roques»; genet en un briós cavall encapotat de groc, el manteu de seda descendint des de l'alçacoll a la cua del cavall, i ensenyant la neta i blanca tonsura en saludar amb el bonet el públic dels balcons. I seguien darrere les dansetes, esquadrons de canalla disfressats amb greixosos vestits de turcs i catalans, indis i valencians, fent sonar panderos roncs i començant passos de ball; les banderes dels gremis, draps gloriosos amb quatre segles de vida, estendards guerrers de la revolucionària menestralia del segle XVI; la sacra llegenda, tan confusa com commovedora, de la fugida a Egipte; els pecats capitals, amb estrambòtics vestits de puntes i colorins, com bufons de l'edat mitjana, i davant d'ells la Virtut, batejada amb l'estrambòtic nom de la Moma; els Reis d'Orient, fent prodigis d'equitació; heralds a cavall, jardiners municipals a peu, amb grans rams, carrosses triomfals, tot mesclat, vestits i gestos, com una grotesca desfilada de Carnestoltes, i alegrat per la viva veu de nas de les dolçaines, el retruc dels tabalets i la marcial cercavila de les bandes.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgines: 13-14

Una vegada assegut, en cadira o en banc, l'activitat principal —la meua almenys, i la que recomane en aquest lloc— és més aviat una inactivitat: deixar passar el temps, mantenir-se en estat contemplatiu. No perquè hi haja grans i espectaculars coses a contemplar, que la plaça és  petita  i per mirar els edificis no cal elevar massa la vista: hi ha la porta gòtica de la catedral, la basílica de la Mare de Déu, unes cases d'horrible arquitectura clàssicament franquista, també es veu el palau de la Generalitat, i cap de totes les vistes puja més alt que un edifici de pocs pisos. Però l'irregular conjunt, en la seua particular diversitat i dispersió, té una estranya capacitat de seducció reposada i provoca, si hom hi té un mínim de disposició favorable, un benestar garantit i molt poques ganes d'anar-se'n.

Autor: Ferran Torrent i Llorca
Obra: Judici final , 2006
Pàgines: 63-64

Per l'esplanada de la catedral circulaven diumenge molts estrangers. Alguns encara es reconeixien per la peculiar manera de vestir. A Miquel Pons, llicenciat en matemàtiques pures, el treia de polleguera observar un individu amb sandàlies i mitjons de llana. Els pantalons llargs dissimulaven aquell atemptat contra l'estètica més elemental, desastre en perfecta harmonia amb l'oferta turística. En una plaça tan maca, tan italiana, amb la part gòtica de la catedral presidint-la, envoltada d'uns edificis estranyament respectuosos amb l'entorn i el Palau de la Generalitat enfront, feia mal de veure un grup de guiris amb tot de colors cridaners fotografiant-se amb el fons d'una font d'evocació franquista, encapçalada per una mena de Neptú que representava el Túria i set dones nues que simbolitzaven un homenatge a les set sèquies que regaven l'horta de la ciutat. De l'autor de la font només se sap que mai fou empresonat. Sostenia Pons que no hi havia manera d'acostumar-se, tot i l'afany de les successives autoritats, als bunyols monumentals que ací i allà poblaven l'urbs.

Ho contemplava prenent-se un cafè a la terrassa de la Cafeteria Roma, per bé que el temps no acompanyava ni se sentia còmode amb la presència d'un matrimoni oriental a la tauleta del costat, parella que s'havia separat del grup i gaudia d'una orxata amb xurros. Una orxata embotellada, a més. És clar que ell tampoc es menjaria un peix cru. Gairebé tingué arcades. Havia de tragar molt, el llicenciat Pons, brillant estudiant a l'atur, guanyant-se la vida com a assessor cultural del candidat Juan Lloris, representant d'una essència que s'enorgullia de monuments com la font de la plaça. Obrí el llibre que explicava la història de la ciutat i buscà la pàgina de la Seu i els voltants, a fi de contar-li-ho a Lloris, generós en el pagament però una mica soca en l'aprenentatge. Feia pocs esforços. Volia el gra, exigint les coses superficials, la síntesi de contraportada. Amb paciència, Miquel li detallava igual com un professor particular fa el repàs a un alumne particularment ruc els símbols més emblemàtics, alhora que cuidava que el seu valencià trufat de barbarismes, i fins i tot de neologismes marca de la casa, fóra del gust de l'audiència que el seguia i no maltractara la sensibilitat idiomàtica, que, si bé escassa entre la població, era si més no significativa entre els sectors intel·lectuals.