Plaça de l'Ajuntament

Autor: Francesc Eiximenis
Obra: Regiment de la cosa pública , 1999
Pàgines: 40-41

CAPÍTOL XVII

 

Alguns advertiments pertanyents als consellers de la cosa pública

 

Sobre aquesta materia dels consellers i de la cosa pública has de notar alguns advertiments que diu Eutròpius en el tractat que féu de la cosa pública.

El primer és que els consellers de la comunitat han estat anomenats per diversos noms segons les diverses propietats de llur ofici.

Els romans anomenaven tot el consell de Roma "senat", això és congregació sensada i amb seny, ja que aquí és sobiranament necessari el seny i la saviesa. Els italians els anomenen "priors", ja que són els primers i els més honorables homes de la comunitat; i per això els ha d'ésser feta major reverencia que a tots els altres, i això per honor de la comunitat de la qual ells són cap i cor durant llur regiment.

Els catalans els anomenen "consellers", ja que principalment és a ells a qui pertany aconsellar la cosa pública. Els valencians els anomenen "jurats", ja que en el començament del seu ofici ells fan jurament especial d'aconsellar i de mantenir la cosa pública segons llur poder. I així mateix veureu que en cada regió tenen un nom especial, significant alguna dignitat o propietat especialment pertanyent a llur ofici.

La segona observació és aquesta: que els bons consellers de la cosa pública fan més, i la seva obra és major que la de tots els altres. Això diu expressament Tul·li (De senectute, capítol X), i per tant es prova, car diu que els consellers són a la cosa pública com el patró és a la nau, que encara que estigui seient, fa major obra governant la tripulació de la nau que no fan els altres per gran treball que sofreixin. Així com, malgrat que més treball corporalment passa en els seus membres un llaurador que un príncep bo, sense comparació és major i millor l'obra del príncep ben regent que no l'obra del pagès llaurant o cavant la terra. I aquesta dignitat i altesa d'obra fa els prínceps dignes d'especial honor i reverència.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Direcció a Lisboa (Obra completa 28) , 1975
Pàgines: 71-72

Ara: la meva idea és que la gent important de Catalunya no ha respost gaire davant moment valencià-català actual. Jo no conec tot el País Valencià. Conec algunes coses d'aquest país: homes, ciutats, paisatges. Conec una mica -poc- Castelló, València i Alacant. A mi em sembla, després del ferment que s'ha escampat aquí, que haurien d'haver vingut persones més constructives, d'una consieració més sòlida, més decisiva i adaptada. Això, no s'ha fet, tot i que el decantament de València és extraordinari. En definitiva, del que es tracta és de crear, entre aquests dos països, una amistat, una curiositat, un afecte. Desgraciaclament, no s'ha creat. S'ha de rompre aquesta muralla de fredor i d'indiferència, creada i mantinguda pel centralisme peninsular, en termes que en determinats moments és d'un frenesí hiperbòlic i ridicul. L'única cosa que té realment Catalunya és València, com l'única cosa que té plantejada València és l'anomenat Principat -si volen mantenir la personalitat. L'amistat, la unió, els interessos podrien crear un fenomen històric important. La indiferència, per no dir la contrarietat, no crearà més que la inanitat. Seria per mi agradable que les persones de bon sentit pensessin en aquestes coses. I que hi pensessin més enllà de la consanguitat, de la llengua, de la història, de la manera d'ésser i de viure, que en definitiva és igual.

A mi m'agrada València i el País Valencià. Coneixent aquest país des de fa tants anys, i essent llavors aquest espai pràcticament pagès, agrari, és natural que m'hagi quedat aquesta impressió al cap.

Desgraciadanient no conec prou l'horta, el món dels tarongerars; però comprenc la seva importància. La ciutat de València era llavors una gran població de mercat i pagesa. Era la població d'aquestes característiques més grossa de la nostra area lingüística. A mi em fascinava. Després, s'anà lentament industrialitzant. En els últims anys, el ritme de la industrialització s'ha accelerat. El meu vot, si me l'haguessin demanat, hauria estat contrari, però aquest ha estat el corrent de l'època, i les meves reaccions personals no tenen cap importància. Hi ha hagut en aquest país una vertadera displicència per les coses agràries, pageses, del camp. Barcelona en té la més gran part de culpa, per la seva ascensió, tan rapida. La primera classe social a tots els països d'Europa en aquest país ha estat menyspreada i caricaturada. A València ha passat igual -tot i que ser la primera ciutat pagesa d'un espai és infinitament apreciable. Ara bé: al meu modest entendre, el deliri de l'industrialisme és una manifestació de provincianisme i, per a la gent que s'hi troba, d'esclavatge. En la València moderna, feren uns carrers, copiats de l'eixamplament de Barcelona, horripilants. A mi m'agradava la València vella, la del mercat i de la pagesia propietària. El meu amic Joan Fuster em digué un dia que la societat de Barcelona és molt diferent de la de València. No es poden comparar perquè l'una depèn més de la industrialització que l'altra. El provincianisme és més acusat en una banda que en l'altra. Quan València sigui industrialitzada, seran dues societats iguals. Si baden, el centralisme, el provincianisme, serà total.

Autor: Beatriu Martínez Civera
Obra: Vides alienes , 1975
Pàgines: 14-15

El mercat de flors esdevé un esclat de llum i de colors en aquest matí de tardor que sembla una exultant primavera. Perfum de clavells i nards aroma l'aire humìt; el sol va daurant les façanes que formen el conjunt harmoniós de la gran plaça major.

Tothom que passa, fita el carilló de la torre de l'edifici de l'Ajuntament i ensems consulta l'hora al propi rellotge, i encontinent fa un gest ambigu, no volent refíar-se'n...

L'home també mira cap amunt, els ulls fíxos a les belles estàtues que ornamenten la sonyorívola façana de la Casa Consistorial. Sobtadament s'ha posat dempeus, mogut per una crida interna. Ell no ha vingut de tan lluny per romandre desqueferat en la contemplació de cap bellesa arquitectònica...

-Escolte, dona: quant val un pomell de flors?

-De quines en vol?

La carn premuda dels nards pujant per les vares àgils sembla voler preservar el propi perfum de la punyent aroma dels clavells, que amb diverses tonalitats atreuen l'atenció dels possibles compradors.

-Clavells, d'eixos...

En sentir-ne el preu, l'home pega mitja volta i se'n va fugint, sense dir res.

-Escolte, què, quant volia...?

De lluny, l'home ha fet un gest expressiu amb la mà i apressa el pas sense girar-se a donar explicacions.

Autor: Joan Fuster i Ortells
Obra: Combustible per a falles , 1992
Pàgines: 99-100

A vostés ja els ho puc dir: m'han cremat en efígie. Literalment, he estat objecte, o víctima, d'un autèntic «auto de fe». La cerimònia, que tingué lloc el dia 19 de març del 1963, s'ajustava a les tradicions del gènere: se celebrà a la plaça major de la ciutat de València, va presenciar-la una considerable aglomeració de públic, la presidien les màximes autoritats locals, el simulacre incinerat em representava inequívocament a mi, i el foc que va consumir-lo havia estat encés per mans commogudes de virtuosa i judicial indignació. Crec que, més o menys, aquestes circumstàncies solien donar-se d'una manera gairebé regular en les antigues combustions d'heresiarques, quan el reu era condemnat en rebel·lia o a títol pòstum. En el meu cas, per fortuna, no mediava la intervenció de cap tribunal amb poders tan imponents com els del venerable Sant Ofici de segles enrere. La intenció, el mecanisme i la fórmula, però, eren idèntics.

Autor: Llorenç Millo i Casas
Obra: Carrers i racons de València , 1980
Pàgina: 158

En 1854, el 24 de maig, l'Ajuntament de València plega botiga, abandona la casa del carrer de Cavallers i es muda a la Casa de l'Ensenyança, on ara habita. La Casa de l'Ensenyança, com és ben sabut, va ser fundació de l'arquebisbe don Andrés Mayoral i estigué destinada a centre d'ensenyament per a nenes, d'on va rebre l'anyenca denominació. El frontis del vast edifici requeia al carrer de la Sang, i l'església d'aquest nom era enclavada dins de la pròpia Casa de l'Ensenyança, i així va quedar fins a 1915, que la Corporació decidí de dotar la mansió de millor i més nou rostre, així que es decantà per obrir nova façana a la plaça que en aquella època es deia d'Emili Castelar. Els arquitectes Carles Carbonell i Francesc Mora es feren càrrec del projecte, i les obres, que costaren quatre milions de pessetes, no finiren fins a 1929.

Com al mig de la fatxada està la torreta del rellotge amb altres dues de més baixes als costats, alguns graciosos els digueren «les vinagreres»; però, descomptades aquestes malèvoles crítiques, la fatxada deixà bastant satisfeta a la població, i això que els qui acudeixen a les oficines municipals no se solen parar a contemplar els relleus que l'adornen, alguns d'ells deguts al cisell de Marià Benlliure, com ara una colla de criatures nues portadores de garlandes. De totes formes, tenia un defecte, que aviat va advertir-se: mancava d'un balcó central recaient a la plaça, així que cada volta que s'organitzava algun acte en què les autoritats, locals o forasteres, hagueren d'actuar «coram populo», calia improvisar un entaulat. Així dones, l'any 1967 es bastí una solida tribuna, que surt per damunt la vorera recolzant en columnes de pedra, i que, per la irrisòria quantitat de tres milions dues-centes mil pessetes que costà al municipi, permet a les autoritats presenciar còmodament els actes públics i als transeünts resguardar-se de la pluja.

Autor: Toni Mollà i Orts
Obra: Espill d'insolències , 2000
Pàgines: 49-50

19-III-93

 

Al març de 1965, avui fa 30 anys, la falla de la plaça del Caudillo de la ciutat de València va cremar una efigie de Joan Fuster. El fet no constituïa cap homenatge al nostre més gran escriptor del segle XX. Ben al contrari, es tractava d'un autèntic acte de fe contra un suposat heretge nacional. Joan Fuster, durant l'any 1962, havia publicat tres llibres clau en la seua producció de temàtica civicopolítica: Nosaltres els valencians, El País Valenciano i Qíüestió de noms. El contingut d'aquests treballs impugnava tots els tòpics vigents sobre la realitat valenciana i plantejava una perspectiva de futur basada en un projecte alternatiu d'identitat nacional.

La reacció de les anomenades forces vives i de l'entramat periodístic oficial va ser furibunda. La premsa de la ciutat de València va instrumentalitzar una forta campanya contra l'assagista a qui van acusar calumniosament de no sé quantes mentides i falsedats. La crema del ninot de Joan Fuster, davant dels mandamassos de la ciutat, va ser tot un símbol. A la manera del Sant Ofici inquisitorial, l'ajuntament franquista de València va voler donar exemple a la ciutadania. El foc festiu i alegre de la falla es convertia, per una vegada, en arma justiciera i purificadora dels excessos intel·lectuals i catalanistes de l'escriptor. A partir d'això, tothom ja sabia a que atenir-se si es desviava, ni que fóra de pensament, de les essències del valencianisme ben entès que han defensat sempre els dirigents de la Junta Central Fallera de València.

La trista paradoxa és que cap intel·lectual valencià no ha escrit unes pàgines més boniques i apassionades sobre les falles que Joan Fuster. No és debades que, amb el suggeridor títol de Combustible per a falles, va recollir els seus articles en un llibre imprescindible per a qualsevol aproximació al món faller. El foc, els ingredients de la festa i la seua història, els llibtets, la gràcia fallera, la música o els bunyols van ser motius perquè Joan Fuster escrivira una sèrie d'articles plens d'estima sincera per una festa que, ell, com a suecà, no tenia per què sentir com a pròpia. A pesar d'això, en els seus escrits va saber transmetre el millor dels seus sentiments d'una manera memorable des del punt de vista periodístic i literari.