Plaça de l'Almoina. Arqueologia

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992

La veritat, de tota manera, es que ni les institucions ni el públic local no li donen gran transcendencia, ni real ni simbólica, als orígens romans. I les excavacions són lentes, quan plou els clots s'omplen de fang, les herbes creixen per totes bandes, els arqueòlegs deuen patir molt, i poca gent s'atura a llegar els cartells il·lustratius que expliquen quina part correspon a l'època romana republicana, quina a l'època imperial, quines pedres són del fórum o de les termes, i també quins petits trossos queden d'una església de temps visigòtic i d'una residència àrab. A mi, tenir a la vista els fonaments històrics i materials de la ciutat, poder contemplar físicament les pedres on hi ha més de mil anys de la seua primera història, és una cosa que m'estimula la imaginació, i que de vegades arriba a emocionar-me. Comprenc, però, que a uns altres no els passe, i comprenc també, amb tristor, que l'administració municipal no hi vulga fer grans inversions.

A l'actual territori valencià, Sagunt, Xàtiva, Dénia i Elx eren poblacions més importants que la futura capital. València no era llavors un centre administratiu o comercial, ni tan sols tenia port. Era, això sí, un nucli agrari estable, que va patir poques alteracions en època del Baix Imperi, i que a poc a poc anava canalitzant i aprofitant les aigües del Túria: l'origen dels regadius de l'Horta és indubtablement romà. Qui sap si aquella bona gent ja tenia una visió optimista i hortofrutícola del municipi: l'emblema de la ciutat, que apareix a les monedes romanes estampades a València, és un corn de l'abundància, acompanyat de l'esclat d'uns llamps a banda i banda dels dons de la natura. En qualsevol cas, de tota l'època romana, els valencians d'ara l'únic fet que recorden vivament és el martiri de sant Vicent, a principis del segle IV, en temps de les persecucions de Dioclecià.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992

Ara, sense eixir de la plaça de la Seu o tornant a la plaça, hauríem de parlar dels romans perquè València és una ciutat romana, i a més té una data de naixement coneguda. Davant mateix de la Cafeteria Roma, hi ha una gran làpida a terra que ho recorda. La inscripció fa referència a un text de l'historiador Titus Livi, que diu: «Iunius Brutus Cos. In Hispania, is qui sub Viriato militaverant, agros et oppidum dedit, quos vocatum est Valentia». Segons els arqueòlegs, la ceràmica més antiga que es troba al subsòl de la ciutat no és anterior al 150 aC, ni posterior a l'any 100, i com que el tal Junius Brutus va ser cònsol a Hispània l'any 138, precisament poc després de la mort de Viriat, aquest any, el 138, és amb tota garantia el de la fundació de València. Sembla que, en aquell segle II aC, aquestes terres que ara són l'Horta formaven una plana al·luvial, coberta d'aiguamolls i ocupada, sobretot en la part meridional, per un llac litoral que s'estenia entre els rius Túria i Xúquer; molt més extens per tant que la reduïda Albufera actual. Les possibilitats d'aprofitament d'aquesta plana, entre les ciutats íbero-romanes de Sagunt al nord i de Llíria a ponent, degueren determinar l'elecció del lloc per a instal·lar els legionaris que havien lluitat contra Viriat, o els indígenes que havien combatut amb Viriat, o els uns i els altres, no se sap de cert. Segurament el nom original de la nova població era castra valentia, que vol dir campaments forts, o bé, segons uns altres, el nom de Valentia era ja l'únic i primitiu de la fundació. El que és cert, és que el punt elegit era molt adequat per a un establiment nou i poderós: era, llavors, una illa entre dos braços del riu Túria.

Autor: Vicent Artur Moreno Giménez
Obra: Una altra història , 2010

Els 1.700 soldats que fundaren Valentia l'any 138 a. de C. venien segurament de Luni, una ciutat itàlica també de nova planta. Alguns, encara van anar a Guixona, a les comarques de Lleida. Però podem reconstruir perfectament la seqüència romana de la ciutat de València, gràcies a un dels conjunts arqueològics més importants i complets d'Europa: el jaciment de l'Almoina. A l'Almoina hem trobat una de les termes més antigues que es conserven en tot el món romà. És un jaciment amb una seqüència cronòlogica llarguíssima, que arriba més enllà de 1.400 d. de Crist. 1.600 anys acumulats en capes d'un dels pastissos més saborosos de l'arqueologia clàssica.

Valentia havia estat fundada en l'any 138 a. de C. Ja ho hem dit això tres vegades, podeu pensar. Però és que és important. La van fundar molt pròxima a la mar, en un lloc on hi havia molts naixements d'aigua. L'aigua, sempre l'aigua. La van construir soldats del sud d'Itàlia. De fet, la major part de ceràmica domèstica trobada en aquest primer nivell sobre el terra groc argilenc, prové de Campània, de Nàpols. El 80% de les àmfores de vi que hi hem trobat també provenien d'aquesta zona. En definitiva, els primers "nosaltres" vivíem bàsicament a la italiana. Al costat de les termes hi havia unes dependències administratives, un graner i un santuari de culte a les aigües. Però aquesta primera ciutat va ser arrasada per Pompeu l'any 75 a. de C. Eren les guerres pel poder a Roma de Màrius i Sul·la.València va ser destruïda totalment, i s'abandonà durant un segle. D'aquell segle I a. de C. ens ha arribat una instantània que li hauria agradat fer a qualsevol fotògraf i cobrir a qualsevol corresponsal de guerra. Imagineu-vos l'escena: ciutadans i legionaris morts esquarterats junt a les tavernes del fórum de València. Eren els combatents anònims de la guerra civil. El producte del saqueig després del setge de la ciutat. Aquell any els exèrcits pompeians destruirenValentia. Aquesta ciutat, amb un camp de cadàvers, incendiats o enderrocats tots els seus edificis nobles, no recuperà la seua vitalitat urbana fins a 50 anys després amb August, que en fa una nova fundació.