Plaça del Temple

Autor: Llorenç Millo i Casas
Obra: Carrers i racons de València , 1980
Pàgina: 81

L'any de gràcia de 1748 tremolà la terra al País Valencia i s'esfondraren nombrosos edificis. Un dels indrets on el terratrèmol fou més intens va ser a Montesa, on es desplomà el castell en què hi havia instal·lat el Convent de l'Ordre d'aqueix nom. Moriren diversos religiosos i llecs, per als qui l'any 48 no tingué la menor gràcia, i quedà reduït a ruïnes un dels monuments de més interès històric i artístic de la nostra terra. El rei Ferran VI disposà que s'elevés de bell nou la Casa Matriu de l'Orde de Montesa, però canviant l'emplaçament, és a dir, abandonant el tossal del castell a l'interior del país i traslladant-se a la pròpia ciutat de València, fent servir la vetusta casa del Temple, que en temps ja llunyans, els de la conquesta, havia servit de seu a aquells controvertits cavallers.

El bon rei Ferran donà en dues ocasions, 1761 i 1767, cent trenta mil pesos i escaig, i amb això es construí el Palau i Església de Montesa, que sempre s'han denominat del Temple i que són dels millors i més ben fets de València. Perquè convé observar que, tocant a monuments, són prominents i de robustos carreus de pedra els que s'alçaren en els segles XV i XVIII, mentre que els nombrosos temples i convents del XVII foren, la immensa majoria, obres de maçoneria i força mesquines.

El palau ostenta un superbiós frontispici de pedra i un pati rodejat per un claustre de vint-i-vuit arcades, sever i magnífic; esta enllosat i al bell mig hi ha una font octogonal que llança l'aigua per dues mascares o caràtules que n'adornen el piló. Té l'esmentat pati grandesa i harmonia en les proporcions i en ell penetren les gents amb autèntic respecte. Tant és d'imponent la seua arquitectura? Si que ho és, però el respecte és més que res en raó de que el palau del Temple serveix de residencia al Governador Civil de la Província.

Autor: Rafa Lahuerta Yúfera
Obra: Noruega , 2020
Pàgina: 89

En acabar les classes en juny em posaren a treballar una altra vegada en la botiga del carrer del Trench. "Aixina faràs alguna cosa de profit", m'alliçonà mon pare. Amb el iaio a Navaixes, el treball va ser menys agradable i divertit que l'estiu anterior. Per les vesprades estudiava anglés en una acadèmia que hi havia per Misser Mascó, a l'altra banda del riu. Eren trajectes en contra de les meues inèrcies. Travessava pel pont del Real davall del sopor i imaginava com seria viure sense l'alé del Mercat Central a tothora. En tornar a casa m'agradava fixar-me en el Micalet des de la terrassa de La Pérgola. Emergia com un far, el far d'un món antic que portava implícit en la seua melodia l'arrogància de la tradició. En eixe moment percebia la tradició com un múscul que ens protegia, però també com una condemna. Travessar el riu m'obligava a revisar el contingut dels meus deliris. El somni de l'estiu anterior seguia viu. A penes passava un fil d'aigua, però jo imaginava que el Túria era navegable. En els jardins albirava fogueres amb sardines fumejants i pescadors de canya acomodats sobre les baranes. A l'altura del Temple, les gavarres feien sonar les seues botzines d'aire comprimit mentres els vidres de les finestres de Sant Pius V es convertien en espills fluvials.