Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El pont de Serrans o dels Serrans que, avui dia, és de vianants, és el segon pont més antic de la ciutat, ja que es reconstruí el 1518 arran d'una forta crescuda del riu Túria. L'obra estigué sota les ordres del pedrapiquer Joan Baptista Corbera. El més antic, de principis del segle XV, el pont de la Trinitat, es troba uns metres a l'est. El de Serrans, de gran importancia histórica, ja que era l'entrada venint del nord, seguint el traçat de l'antiga Via Augusta que comunicava Roma amb Gades (Cadis). Pot ser un bon punt per a servir-nos de la lectura d'un fragment del conte "El partit", de Beatriu Civera que hi situa un partit de futbol que serveix de tapadora per escampar propaganda subversiva en ple franquisme, i d'un poema de Vicent Andrés Estellés ambientat pels entorns d'aquest pont i de les torres de Serrans en què desplega la varietat de pulsions vitals que s'hi donaven en els primers anys de la postguerra. També hi escau la lectura d'un fragment de Noruega, de Rafa Lahuerta.
-Jo crec, començar a les cinc de la vesprada, tres quarts de la primera part, i au, a l'assalt... Aquells ja ho tenien acordat. Convindrà fer un gol que l'àrbitre dirà que no ho és, i, en armar-se la discussió, els espectadors també intervindran, i, en fer l'àrbitre una pitada doble, per imposar silenci, serà el moment...
-A on el jugarem?
-Al riu Túria, entre els ponts del Real i de la Trinitat.
-Davant mateixa del temple? No m'agrada el lloc. Més valdria tirar cap al pont de ferro... Tots tres jóvens romanen una bella estona en silenci, per fer memòria de les persones d'absoluta confiança, a les quals els hauran d'encomanar la custòdia de les pancartes i el seu desplegament al moment just...
-Au, digues, que passa?
Joanet va explicant que a les cinc va començar el partit de futbol... Tot era ple de gent; se'ls havien unit estudiants de totes les facultats i molts obrers dels que cadascú havia convidat.
La consigna era, en acabar la primera part, hissar unes pancartes que ja tenien...
-Què deien eixes pancartes?
-Ui, moltes coses! Llibertat per als empresonats polítics. Llibertat per a organitzar-se... No me les sé totes de memòria... Una demanava que els obrers feren vaga general... Les dels estudiants no les vaig veure...
-I el meu fill? «ha cridat la senyora Maria impacient.
Després de mirar a totes bandes, com si temés que de les parets sorgiren ulls i oïts, el fill del calafat ha dit que els «grisos» han agafat Manel, que era l'àrbitre, i també a tots els altres...
Marta fa per calmar la senyora Maria, que maleeix contra tots.
Joanet té por d'anar a sa casa, i, a mesura que va explicant, el pensament li reporta... tot aquella allau d'uniformes grisos que, en ser hissades al vent les pancartes, varen sorgir com per eixarm davallant pels ponts i per les baranes del riu, tot formant una mena de bossa, a on han pogut copar a tots...
Ell era a la barraca bastida per a vestuari; ha pogut veure que Juliet i un home vestit de negre, prenien Tomaset pel braç i se l'emportaven en un cotxe... Tomaset plorava.
Els «grisos», han pegat amb les porres de goma, foragitant tota persona aliena... Han agafat els jugadors i els han ficats a les furgonetes, sense permetre que entraren al vestuari per mudar-se la roba... Tots els estudiants espectadors, han passat a l'acció, llançant pedres i ampolles...
Marta roman en silenci. Ara comprèn la mirada trista de Manel... les expressions amargues... que ella pensava que eren per la faena.
En l'hora baixa, el sol ponent s'ha fet de color rosa i malva.
La mare de Manel, desesperada, crida:
-I tu no ho sabies? No podies haver fet que no...?
-Li jure que...
-Calla; vaig pensant que tots els qui esteu vora el meu fill...
-Pense que jo seré la més perjudicada... El meu fill vindrà al món... sense pare...!
Cultura
T'AGRADAVEN els ponts, els vells ponts sobre el riu,
els ponts vells i solemnes, t'agradava assistir
des d'ells a l'espectacle gratuït del crepuscle,
l'Eneida traduïda en versos de deu síl·labes,
uns versos cereals, pel canonge Riber,
afamats de domassos, de tàctils vermellors;
t'agradava tocar les asproses baranes.
La recatada gràcia dels Jardins dels Serrans,
quan el vespre era com un llençol eixugant-se
—de nit, hi havia allí la clandestinitat,
els homosexuals més pobres de València,
les prostitutes sense carnet, les "amateurs".
Pel dia, infants i vells, les dones que raonen,
l'obrer desembolica un paper de diari
i es menja feroçment, ple de dents, el dinar.
Prop, els tramvies grocs de Burjassot, la Pobla
de Farnals, els polsosos autobusos que anaven
a Sagunt i Sogorb. Tu miraves el riu,
les baranes, els ponts; i entre uns arbres, terrós,
l'Hospital Militar, els Jardins del Real.
El paretó del Temple t'impressionava sempre
(recordes el balcó de la casa on visqué
i va morir Llorente, enyorós de Museros,
d'aquell hort on es cullen les flors dels Jocs Florals.
Recordes els darrers anys que visqué Llorente,
aquelles nits, el colze damunt de la tauleta.
Sanchis Sivera ho va contar puntualment).
Fins als 17 anys havia jugat en uns quants equips que tenien la seu en el vell llit del Túria: Deportes Júcar en el tros de Montolivet, i Deportes Arnau, on ara disparen els castells en Falles. En 1985 vaig fitxar pel CD Serranos, que també jugava en el riu, davall les Torres. Amb l'inici de la temporada 88-89 em van proposar anar al Burjassot, però l'accident de Rocío em va sumir en la perplexitat i hi vaig renunciar. Fins a aquell moment m'atreia competir. Era aguerrit, comprenia el joc. Era una altra persona, cal reconéixer-ho. Socialitzava amb facilitat i m'agradava molt entrenar. Deixar de jugar a futbol va ser la meua primera renúncia. Després m'hi vaig convertir en un especialista.
Altres indrets de València: