Porta dels Ferros

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Arròs i tartana , 2017

Dels balcons queia una pluja de pètals de rosa, el talc volava com un núvol de vidre mòlt, esclataven llums de colors en tots els cantons, i entre el perfum de l'encens, el reclam agut de les cornetes, el lament greu de la música, la salmòdia melancòlica dels sacerdots i el balbuceig infantil de les campanetes de plata, el pal·li avançava aclaparat per la pluja de flors, il·luminat per la resplendor d'incendi de les bengales; i el sol d'or, mostrant-se enmig de tal aparat, embogia la multitud valenciana, sempre disposada a entusiasmar-se per tot el que enlluerna, i inconscientment, llançant un bram d'astorament, espentant-se els uns als altres com si volgueren agafar amb les mans l'astre auri i sagrat, i això provocava que els soldats que guardaven el pal·li els hagueren d'espentar rudement amb les culates per a conservar lliure el pas. [...]

 

Darrere del pal·li, la gent admirava un nou grup de capes d'or, sobre les quals sobreeixia la mitra punxeguda i el bàcul brillant. Després, ajustant les seues passes al compàs de la marxa musical, desfilaven els faixins rojos i els mànecs de plata dels regidors; i per fi, amb un trànsit obscur de la llum a l'ombra, passava la massa negra de la tropa, en la qual els instruments musicals llançaven llampecs esmorteïts i els talls de les baionetes i els sabres brillaven com fils de llum.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992

La segona porta, en ordre històric, és la dels Apòstols, gòtica del segle XIV, amb la riquesa d'arquets i d'escultures pròpia de l'estil, però feta d'una pedra tan fluixa que ha exigit més d'una restauració. La tercera porta és la Porta dels Ferros, tocant el Miquelet, i té també una història especial: només té sentit, com a arquitectura i com a retaule barroc que és, si reconstruïm amb la imaginació l'escenari original, quan estava emmarcada entre les construccions adherides a l'obra de la seu i només ocupava l'espai d'una plaça irregular, on s'arribava per un carreró i, de sobte, apareixia el reixat de ferro i l'estreta façana corbada, plena de columnes i d'escultura en moviment. La va projectar el 1703 Konrad Rudolf, un arquitecte de l'arxiduc Carles d'Àustria, i en ser acabada pot dir-se que s'havia acabat la construcció de la catedral (a València encara es pot escoltar la frase: "això és més llarg que l'obra de la Seu").