Portal Nou antic emplaçament

Autor: Joan Fuster i Ortells
Obra: Combustible per a falles , 1992
Pàgines: 32-33

Les falles d'ara pateixen una pila d'interferències molt delicades, vidrioses, que, vulguen o no els fallers van donant a la festa una orientació que semblava imprevisible. Podem témer que puga arribar-se a un punt de vida o mort per a la seua autenticitat. I no solament per a la seua autenticitat: l'emblic té, també, facetes econòmiques i d'organització ben complicadas, i això ja no és un «problema» teòric o literaturesc, sinó d'aquells que les «comissions» han de resoldre cara a cara. En fi... No vull ficar-me en camisa d'onze vares. Per haver-ho fet alguna altra vegada, vaig concitar contra mi certes ires que no sé com qualificar. En un dels casos, em van cremar en efígie i tot. No tinc la pretensió de provocar una repetició de la peripècia. Al capdavall, són altres les coses que em preocupen. Si, a instàncies dels editors, m'avinc a reproduir en llibre uns quants dels meus articles fallers, és perquè espere que sempre hi haurà algun lector -faller o no- que sabrà traure'n profit: un profit de consciència i de claredat mental. Potser un altre dia, amb més calma, revindré al tema, i aleshores ho faré igualment amb més precisió i amb més llibertat. Però no ho promet. De les falles, de les falles de València, haurien de parlar els valencians de València. Els de Sueca, com els de Morella i els d'Elx, ens sentim temptats per qüestions molt diferents.

Autor: Joan Fuster i Ortells
Obra: Combustible per a falles , 1992
Pàgines: 103-104

Les falles, tal com avui es fan, són una invenció del segle XIX. Els precedents històrics que els erudits aconsegueixen trobar pertanyen al tipus de foguera característic del folklore general. En un principi, diuen, eren pures i simples pires higièniques, que els fusters de la ciutat de València encenien la vigilia del seu patró sant Josep, a fi de cremar-hi els trastos vells i inservibles dels seus tallers. Diuen, també, que el veïnat s'incorporà de seguida a la diversió incendiària dels fusters, i aportà al foc tota mena d'objectes inútils i fàcils de ser consumits per les flames. Els infants en feien la col·lecta amb una cançó ben coneguda:

 

Una estoreta velleta

p'a la falla de Sant Josep...

 

Diuen, a l'últim, que un dia, algú, més benhumorat o més fantasiós que els seus predecessors, agafà un vestit usat, l'omplí d'encenalls o de palla, li plantificà un bolic de draps pintats en aparença de cara, i va afegir a la foguera -falla- el seu primer ninot. Era tota una troballa, això últim. Perquè el ninot no tardà gens a assumir una intenció satírica: servia per ridiculitzar qualsevol persona del barri que en aquell moment anàs en llengua de comares. Amb dos o tres ninots ja va ser possible de «representar» una escena, i els recursos per a practicar la burla augmentaren àmpliament. Després, tot ha estat qüestió d'aplicar la recepta amb mitjans materials -diners, habilitat «artística»- més generosos. La falla actual no és sinó això.

Autor: Joan Fuster i Ortells
Obra: Combustible per a falles , 1992
Pàgines: 106-108

Potser el lector es quedara una mica perplex, en llegir-me aquestes consideracions. ¿No són, ben mirat, una defensa, o si més no una justificació, del costat «inquisitorial» de les falles? ¿I no he recordat, al principi, que n'he estat víctima? Puc sostraure'm del pas al·legant l'«error judicial». Fins i tot -posat a seguir el paral·lelisme- podria adduir-hi, irònicament, alguns precedents de sumptuosa gravetat: Joana d'Arc, Giordano Bruno o Miquel Servet, els quals -¡pobrets!- no van tenir la sort que els cremassen «per delegació». Però no cal. La meua aventura com a «ninot de falla» era una maquinació de gabinet, i per això mateix ja fora de la tradició estrictament fallera. I ni que no ho hagués estat: tant se me'n fa. Crec que són ben compatibles la licitud del «tribunal» faller i el meu dret -el dret de qualsevol- a la discrepància. En definitiva, tot es redueix a un problema d'apreciació: si les falles estan al servei d'uns «criteris» o d'uns altres. I aleshores hauríem d'analitzar per què avui -avui- el poble que les planta i les crema es deixa seduir i arrossegar per «criteris», com en aquest cas, d'una miopia cívica tan escandalosa. No ens hi ficarem. La qüestió és envitricollada i complexa.

M'hauria agradat veure'm cremar. Sempre m'ha divertit l'espectacle de les falles i, sobretot, l'opulenta conflagració final, la dansa fluida de les flames contra la nit plàcida de març. He escrit i publicat molts articles ditiràmbics sobre la festa, glosses efusives i comentaris interpretatius. Ara mateix -amb el socarrim en la memòria- he elaborat un paper per a un alt organisme estatal del turisme, projectat a una llarga difusió internacional. Les falles són un negoci important i una amena explosió de vitalitat col·lectiva, i això me les fa admirar. De més a més, sóc de temperament comprensiu. De debò, m'hauria agradat assistir al meu «auto de fe». Si ho hagués sabut a temps, no hi hauria faltat. M'han dit que el ninot que em dedicaren se m'assemblava bastant. Els «artistes» fallers, escultors satírics, són molt experts en la fabricació de caricatures escultòriques, i el meu perfil angulós i accentuat s'hi prestava. Contemplar com cremava pels quatre costats la meua imatge impàvida hauria estat una experiència singular. ¡Llàstima! Una altra vegada serà...

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgina: 95

Sí que és cert que, entre el segle XIV i el segle XVII, València tenia un bordell oficial, extens, ben organitzat i sembla que molt visitat i famós. Es trobava a l'oest de l'actual barri del Carme, entre el Portal Nou i el carrer de la Corona, aproximadament, i era conegut com la «Pobla de les fembres pecadrius», entre altres noms de menor èxit literari. Un cavaller flamenc que visità València l'any 1501, escrivia: «Després de sopar... anàrem a veure el lloc de les dones públiques, que és gran com un poble petit, tot envoltat de murs i té una sola porta... En aquest indret hi ha tres o quatre carrers plens de petites cases, a cadascuna de les quals hi ha dones molt ricament abillades... I n'hi haurà devers dues-centes o tres-centes, les quals tenen les seues casetes adornades i proveïdes de bona roba», etcètera, amb detalls sobre la vigilància, l'organització, els preus, les tavernes i cases de menjar, i el control mèdic assegurat. Una institució així, tan ben reglamentada i amb uns serveis de qualitat, és lògic que gaudira de notable crèdit i consideració. Però la Pobla va ser tancada l'any 1677, i no tinc notícia que després aquesta ciutat haja donat raons de pes per recuperar la bona fama antiga. Ni en la puteria pública i professional, ni en la més particular, eventual i difusa. Em sap greu de no poder contribuir a la perpetuació d'una celebritat que alguns valencians, amants de la vida moderna i de les glòries passades, consideren justa i ben guanyada. Però jo explique les coses com em sembla que són, i a València el comerç de l'entrecuix es practica ara, com en altres ciutats, en cases de massatge, clubs no tan privats, pisos tot confort amb copa i vídeo, i amb telèfon als anuncis per paraules dels diaris.

Autor: Ferran Cremades Arlandis
Obra: La regina de la Pobla de les fembres pecadrius , 1999
Pàgines: 111-112

No he volgut enviar-te la lletra que ja havia finit, sense expressar-te la gran meravella que he viscut a la Pobla, la qual cosa faig ara. Recorda, amat Luigi, que t'escric per a contar i cantar històries, que no per a provar la història.

Com aquestes jornades passades he venut i molt bé, he anat a veure la Pobla de les fembres peccadrius, que des que vaig arribar-hi tenia molta curiositat per tot el que m'han dit i em diuen. La Pobla és molt prop de la Llotja. He anat per ço com s'acostuma que els hòmens van allà on les dones són, a la usança d'aquesta terra.

Encontinent a la posta del sol, no poden arborar-se o parar-se cap escala, vulgarment apel·lada de gats, per on hom puga muntar a cap terrat, essent les dites escales baixades i posades planes en terra. Les muralles des del Portal Nou al del Tintorers o del Tints Majors, clouen el bordell, fent així un barri tancat, edificat només en petita part, car està proveït de molts horts. Retirat de la ciutat es troba, per tal que les famílies anomenades honorables no tinguen necessitat de presenciar escenes immorals. És com un palau molt ben poblat de dones. Gran, com un poble petit. Les finestres, les de més, són mores, així com aquí hi ha molta moreria i grans senyals de moros. Les finestres mores tenen la forma del pany de les portes. A través de les finestres, com a través dels panys, veus grans senyals d'ornaments i afalacs.

Les cases de la Pobla estan decorades per dins amb grans riqueses de guixeries, entabacats i rajoles vidriades, semblant als palaus moros. N'hi ha algunes, però, que tenen altres ornaments, com ja t'expressaré més endavant. Les façanes són emblanquinades, encara que un poc descurades, a causa del temps i del fang i a causa de la brutícia que molts llancen a dreta ciència. Gesmilers i flors de taronger brollen als ulls i satisfan amb llur flaire. Cases flamants i tan blanques com una coloma, amb horts molt grans i bells i ben plantats de molts arbres. Ço delita molt els ulls i asseca els brolladors de llàgrimes. Bells captius conreen aquests jardins. La regina habita en una mena de petit palau molt ric, emparamentat de pàmpols amb gran còpia de raïms. Si no ho veus, no ho treus, encara que ho hages oït mil vegades.

Autor: Toni Sabater i Pérez
Obra: Ciutat de campanars , 2016
Pàgina: 62

Partit, Públich, Pobla de les fembres pecadrius, amb tots eixos noms i uns quants més va ser conegut el bordell de València, que va arribar a estar tancat per un mur i que va nàixer pels inicis del XIV per sedimentació de l'activitat prostibulària i per la voluntat del govern de la ciutat de concentrar una presència inevitable i mantindre un cert orde, i evitar la desregulació que sol abocar eixos espais a la degradació i sordidesa habituals. Tant va ser així, que l'èxit d'eixa certa ordenació va convertir el bordell del cap i casal en una llegenda durant segles, amb renom i fama europea i per tant mundial. Pels temps de la seua màxima esplendor, hi havia controls d'accessos on els visitants deixaven les armes per evitar conflictes (cosa que en realitat no els evitava encara que sí que els reduïa: alguns mascles alfa amb voluntat de descàrrega són complicadament controlables), així com exàmens mèdics a les treballadores del bordell, horaris i calendari establits per a les prostitutes entre la moral, la hipocresia i la religiositat de l'època com la prohibició d'exercir l'ofici durant certes celebracions com la Setmana Santa, la imposició de certa vestimenta quan eixien del recinte, o l'obligació de processonar durant concretes festivitats en expiació dels seus pecats i pels quals la ciutat obtenia rèdits més que interessants: pecunia non olet (els diners no fan olor), com ja va deixar dit, molts segles abans, l'emperador Vespasià.