Santuari de Nostra Senyora de Montolivet

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: El professor d'història , 2008

[...] i més de cinquanta anys abans, cinquanta-cinc si ell aleshores en tenia deu, tal dia com aquell de matí quan es va despertar trobà unes espardenyes noves als peus del llit, unes espardenyes blanques, no unes sabates de la sabateria del pare, perquè aquell any, com alguns altres anys de la seua infantesa, passava els dies de Pas­qua amb els avis materns que vivien molt prop d'aquell parc quan no era parc urbà i ningú no imaginava que ho seria, molt prop del riu quan encara era riu, en un carrer de cases mig rurals, un carrer com de poble als afores de València, ara tot ja esborrat absorbit i cobert per l'expansió inextingible de l'asfalt i dels blocs de pisos, ara se'n diu potser Avinguda de la Plata, de quina plata deu ser o per què, va pensar, i al convent o col·legi de Montolivet, on ara hi ha un museu grotesc de ninots de cartó, ninots de falla indultats del foc, més repulsiu i trist que un museu de figures de cera, hi havia encara la presó de la guerra i dels primers temps del franquisme que ell mirava de reüll com un edifici sinistre quan de menut passaven per davant i podia veure els presos mirant-lo a ell des de les finestres aferrats als barrons de les reixes, no recordava quan havien buidat la presó però sí que recorda que l'àvia li deia que la Mare de Deu de Montolivet havia vingut ella sola des de Jerusalem, des de l'hort evangèlic de les oliveres, almenys aquell nom, no el de l'avinguda de la Plata, sí que tenia sentit, un nom bellíssim per a un santuari, un nom horrible per a una presó. El dia abans l'avi li construïa una milotxa amb canyetes molt fines, paper de seda enganxat amb pasteta d'aigua i fari­na, i fil d'empalomar, i li ensenyava a volar-la en algun sequer d'arròs, els sequers eren grans rectangles de ciment, com dos o tres pistes de tennis, on al principi de la tardor escampaven l'arròs de la marjal acabat de collir i de batre i l'eixugaven al sol pentinant-lo amb rastells grans de fusta i formant com un camp o un estany de color daurat fosc fent dibuixos regulars solcs i ones com de jardí japonès, i a l'estiu aprofitaven l'era per a instal·lar-hi una trilladora grossa roja de fusta i de ferro marca Ajuria-Vitoria i batre el blat dels anys d'escassedat i de pa negre de racionament a la vora mateixa dels primers blocs de pisos amb ascensor que es construïen a Montolivet, la remor rítmica de la maquinària estrident la pols i l'olor seca i dolça de la palla.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: El tramvia groc , 2013

A casa no van haver de patir, durant els anys de guerra, les privacions i la gana que sense dubte haurien patit al carrer del Triador: tenien animals de corral abundants, l'embrió d'una granja futura, tenien un tros prou gran de terra, i això vol dir que podien menjar, i fins i tot baratar pollastres, ous o conills per altres queviures i productes escassos. Entre els quals el tabac, que mon pare arribà a procurar-se plantant-ne algunes mates clandestines en un racó de l'hort, mates que algú va delatar i van ser descobertes, i mon pare, denunciat, anà a parar breument a la presó de Montolivet, convent de tristíssima fama, però llavors, per fortuna o per alguna coneixença en el lloc oportú, l'acusació no va fer camí, i sobretot no arribà a barrejar-se amb altres de més perilloses i greus, com hauria sigut la filiació dretana del denunciat per conreu prohibit. Així, si ma mare recordava de tant en tant els dies que anava a Montolivet a portar-li un farcell de menjar i de roba al marit, ho contava com una anècdota més, sense afegir-hi gens de dramatisme i sense cap sentiment de rancúnia: eren coses «del temps de la guerra», i no tenia ganes d'explicar res més.

Autor: Llorenç Millo i Casas
Obra: Carrers i racons de València , 1980

Al cap de l'Avinguda queda Montolivet, que, com molt bé conten les cròniques antigues, pertanyia a la jurisdicció i quarter de Russafa. Originalment fou una ermita, unida a una llarga i inversemblant història, segons la qual un tal Pere Alexandre, natural de Russafa, era captiu en terres de Palestina i, cansat de les malvestats de l'amo, fugí a les muntanyes i pernoctà al peu d'una olivera; en ella trobà una taula pintada, la Verge de Montolivet, i el prodigi, que no és palla, consistí en què el tal Alexandre va adormir-se a Palestina i es despertà a l'horta de Russafa, al mateix indret que s'alçà l'ermita.

En 1767 abateren l'ermita i construïren l'actual església, en què hi ha uns frescos pintats per Lluís Planes i altars amb molts estucs i falsos jaspis. Junt a l'església s'elevà un convent destinat als religiosos de sant Vicent de Paül, però no tingueren temps d'estrenar-lo, perquè arribà primer la Desamortització de Mendizábal i, com tants altres convents, quedà convertit en caserna. Més tard, i fins no fa molts anys, serví de presó militar i ara s'ha demolit en part, i en l'altra hom ha instal·lat un museu, museu insòlit que només a València es troba: el Museu de les Falles. Tots els anys se sol indultar un ninot de la crema i allí es guarda la col·lecció de tots ells, a més de maquetes, fotografies i altres rampoines relacionades amb les festes josefines. Com cal suposar, donat l'interès del museu i el lloc on es troba, mai es produeix cap tumult de visitants a l'entrada.