Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Mola de Sant Llorenç, situada a 1.104 metres d'altitud, és un mirador inigualable dels Pirineus, el Montseny, Montserrat, el Mediterrani... S'ha documentat que a Sant Llorenç del Munt, a finals del segle X hi havia una comunitat de frares que depenia del monestir de Sant Cugat. L'església actual fou construïda entre el 1045 i 1064 i tingué una esplendor creixent fins al segle XV quan la vida monàstica hi començà a decaure, fins que després de la invasió francesa a primers del segle XIX va se rabandonat definitivament. Admirant l'esplèndida panoràmica podem llegir dos fragments de "La ciutat del fum" de Pere Antoni Ventalló i Vintró (Terrassa, 1847- Madrid, 1910); diversos fragments d' "El cant de l'excursionista" de Josep Ventalló i Vintró (Terrassa, 1856-1919), historiador i escriptor que es preocupà per recuperar la història terrassenca i un fragment del cant I del Poema de Sant Llorenç del Munt, d'Iu Pons (Barcelona, 1902-Terrassa, 1959). Cap a la banda oest del cim, hi ha el Cingle dels Cavalls, anomenat així perquè s'explica que s'hi van estimbar els cavalls dels almogàvers quan lluitaven contra el drac de la llegenda. Lligat amb el lloc i la història, escau llegir dos poemes de Francesc Vila i Plana (Sabadell, 1917-1977). Venint del Montcau en direcció a la Mola, haurem trobat la Cova del Drac, un dels llocs més coneguts de la muntanya, que en realitat no és ben bé una cova sinó un penyal foradat. En aquest punt o bé també de la Mola estant podem llegir el poema de Miquel Desclot (Barcelona, 1952) que amb ironia parla del drac tradicional i del que fa anys ens fustiga des de ponent.
La ciutat del fum (fragment I)
Ora et labora
Als peus del munt altíssim — que el ric Vallès domina,
i terra li assenyala — a la nau mallorquina,
quan pel Mediterrani — posada proa al nord,
saltant muntanyes líquides — va pel migjorn inflada,
cercant en la calitja — la cima al Cel clavada,
que guia de Barcino — al famosíssim port,
Que traspassant l'atmosfera — on viu l'alada raça,
desdenya al Sant Jeroni — que cap vivent traspassa,
ambdós l'etèria volta — furgant del firmament,
al peu d'eixa feréstega — misteriosa muntanya
on té el Drac cova horrible —a més de la Simanya
(llocs d'hòrrides llegendes — que conta nostra gent),
hi ha una planúria esplèndida — de verda pampolada,
que apar que d'esmaragdes — tota ella és tatxonada,
catifa d'oliveres — i ceps i pinavets;
i d'ella enmig, fantàstiques, — com gegantines teies,
de dos ciutats fumegen — excelses xemeneies,
que d'Istanbul recorden — lo bosc de minarets.
Cova del Drac
Vestigi clivellat
d'alguna història antiga;
el verd has emparat
a la pedrera amiga.
El verd que no es mustiga.
Ara ets niu pacient
de corbs sense malícia,
i tanmateix l'accent
de gesta més propícia
no et torna indiferent.
En tu hi ha l'escenari
de lluita desigual.
Per vèncer el victimari
conserva'ns l'ancestral
valor d'un cor lleial.
La Mola
A Joan Morral
Pel cingle dels Cavalls
pujares a la Mola,
oh, caminant. Hi trobes
un pla que tornassola
d'alzines remoroses.
El vent de Montserrat
les fibla i acarona,
retorç, festeja i bat.
Et rep discreta estesa
de farigola humil,
hi acuden cançoneres,
abelles, a l'abril
i al cim la pedra austera
farà guany de l'ascens
als passos gloriosos
del màrtir Sant Llorenç.
Cançó del drac de Santllorenç del Munt
El drac de Santllorenç del Munt
ens va venir del sec ponent,
vestit de crestes i de fum
i armat d'espines en el vent.
Fa ja cinc segles que retruny
en un llenguatge foraster
per la cinglera i per la vall,
per dins les cases i el carrer...
...que ens roba vinya, oliva i blat
i ens rapta els fills al rierol;
que ens crema els llibres i els flautins
i ens fa gruar la llum del sol.
Però la cresta és de paper
i les escates de cartró;
la carcanada és un fustot
i la mirada és de llautó.
El drac de Santllorenç del Munt
s'escolarà pel fosc ponent,
amb l'ala dreta arrossegant
i el cor negat en un torrent.
A Sant Llorenç del Munt (fragment)
(Cant de l'excursionista)
N'han passades centúries i centúries...
I rodejat com sempre de boscúries
En la plana s'aixeca el Sant Llorenç;
De la mansió dels monjos habitada
Sols n'he resta l'Església restaurada
Que en rep dels boscos un perfum d'encens.[...]
D'allí es domina del Vallès la plana,
I a tota nostra terra catalana
Hermosa la veureu als vostres peus:
I des d'aquella mola gegantina
La immensitat del mar també es domina
I els cims nevats dels nostres Pirineus.
Quan la furiosa tempestat estalla
I el mariner que atribulat batalla
Perdut enmig del mar tal volta es creu,
Amb nou coratge i més tranquil respira,
Si el cim de Sant Llorenç llavors obira,
Que és el primer que del Llevant se veu.
D'allí dalt a la dreta i a l'esquerra
Vereue els dos gegants de nostra terra
Montserrat i Montseny, com dos germans
Que amb les serres que tanquen nostra plana
Talment sembla que ballin la sardana,
Totes cofoies de juntar les mans. [...]
En l'antiga masia de "Can Poble"
De Sant Llorenç el Comte de cor noble,
Hi ha alçat esplèndid sobre roca dura
Son casal sumptuós, que és son hostatge,
En siti hermós, en el millor paratge,
que s'alça airós en espadada altura.
I abans d'arribar al fi de la jornada,
Troba allí el caminant font regalada
I fresca ombra que a descansar convida;
I en aqueixa mansió tranquil·la i bella,
Hi ha restaurat dit Comte la Capella
Que a la tradició vella dóna vida.
Amb plaer la cima el vianant alcança,
I a la meta arribant de sa esperança,
Com d'un alt mirador la barana,
De Sant Llorenç des de la mola estant
A nostra Catalunya veu més gran,
Tot esplaiant la vista per la plana.
Sant Llorenç del Munt
Oh Sant Llorenç del Munt, arpa vivent,
que exultes a la veu de la requesta,
al crit rebel de 1'implacable vent
quan s'alça furiosa la tempesta.
Però si el sol t'arbora tendrament
ja no et recordes de la nit feresta,
i al so del dolç arpegi omnipotent
vibren els cingles i els penyals en festa.
I encara percudeixes l'esperit
de la ciutat que vetlles dia i nit,
estesa en els teus peus, ben confiada...
Oh muntanya del Sant Llorenç del Munt!
Ningú no sabrà mai fins a quin punt
Terrassa ha estat per tu prestigiada.
Cant primer (fragment)
Aquest vell sant Llorenç de la muntanya,
que els anys no li fan vies per la pell
ni els corcs de Déu li han corcat l'entranya,
vesteix encara amb el mateix burell.
Té un groc de pomes a la seva cara
i amb la mà seca beneeix la vall,
fa el senyal de la creu amb l'aigua clara
dels plors de la rosada de cristall.
No l'espanten els crits de tramuntana,
té els ulls ben dolços i el cabell ben gris;
tan vell, encara és com la fruita sana
que es madura pels horts del paradís.
La corona de llum que duu a la testa
té la mateixa resplendor del sol;
es sent al cor ditades de ginesta
quan veu aloses que han alçat el vol.
Sant Llorenç, solitari en les cingleres,
de tan a prop del cel s'ha tornat blau
i a les mans li degoten cabelleres
d'àngels que surten de l'obaga pau.
Encén al foc una fumada estella,
sobre el trespeus prepara el seu tupí,
mentre en el cel es fon l'última estrella
i apareix net de boires el matí.
Quan ja té la minestra preparada
la posa poc a poc dintre el sarró,
sant Llorenç, que ja es fusta recremada
per la pols de l'estiu i la tardor.
Surt a fora i camina que camina
pels corriols que baixen al Vallès,
sent una veu i amb gran delit s'inclina
i exclama al punt: —Bon dia, santa Agnès! —
Amb el mocador gran damunt l'espatlla
i el cistellet al braç i els ulls brillants,
santa Agnès té tot l'aire d'una guatlla
que aixeca el vol per desvetllar els infants.
La ciutat del fum (fragment II)
I he vist l'excelsa fàbrica — de la ciutat cristiana,
i oït lo toc solemne — de mística campana,
brandant amb veu severa — damunt sa Catedral,
i els ecos del Magnificaf— encar m'apar ressonen,
dels sacerdots i verges — que en ells ses veus confonen,
del dormit món trencant-ne — la calm a sepulcral.
Ciutat per molts fou mítica — i encara ho fóra, encara
si tots quants preguntaren — on fou la gran Egara?
no haguessen vist los restes — que d'ella hi ha... tan sols!
Davant sa ossera tètrica — respecte i paor tots senten,
i fins l'alè contenen — de por que no s'esventen
dels aires per los àmbits — en invisible pols.
D'una gran raça històrica — allí hi ha el cementiri,
mes, com del fons de l'aigua —brota triomfant lo lliri,
aixís brotà la vida — dels antres de la mort,
com si una força hercúlea — de l'estingida raça
xuclés d'aquells terrossos, —potent sorgí Ter-raça,
com un poble de ditans —gran, vigorós i fort.
Altres indrets de Matadepera: