Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El castell de Plegamans, proclamat Bé Cultural d'Interès Nacional, té els seus orígens al segle XI, quan es construí la torre a la qual s'hi afegiren més tard unes muralles de defensa que tancaven el recinte. El segle XII, per la seva banda, veié com es construí al seu interior una sala amb arc de mig punt així com un pis sobre l'antiga planta baixa. Actualment, el castell alberga l'Escola Municipal de Música i la Fundació Folch i Torres, que recull el llegat dels cinc germans: Manuel, Lluís, Josep Maria, Ignasi i Joaquim. La Fundació conté més de 1.600 documents, dels quals hem de destacar el llegat literari de Josep Maria Folch i Torres (Barcelona, 1880-1950), la memòria del qual podem evocar gràcies a un fragment de Bon dia, pare, del seu fill Ramon Folch i Camarasa (Barcelona, 1926) situat en la casa que l'escriptor va fer construir a la banda de ponent del castell i a peu de carretera. També descobrirem la dedicació literària de dos altres germans, el gran, Manuel Folch i Torres (Barcelona, 1877-1928), advocat i polític, i de Joaquim Folch i Torres (Barcelona, 1886-Badalona, 1963), museòleg, historiador i crític d'art. De tots dos, en donem una mostra de poesia per ser llegida en la sala d'exposicó documental.
Des de la finestra de la cambra on treballo, aquest matí emboirinat de setembre, veig els xiprers que vas fer plantar el novembre del 1933, molt aviat farà trenta-cinc anys, llavors mesquins i ara gegants i amb un punt de decadència, i els ametllers que ja han perdut bona part de la fulla, i, una mica més avall, la casa massissa, quadrada, del 1922, amb la torre adossada que vas fer-hi bastir l'any 24 i el nou pis del 1936...
Enllà, a l'horitzó, veig encara la trinitat muntanyosa dels teus paisatges d'estiu: el Sant Llorenç de Munt, el Puig de la Creu i el Farell. La boirina, però, no em deixa veure Montserrat, a ponent; ni, a migdia, aquell retall de mar gairebé mític que tu asseguraves que es veia, els dies clars; poc més real que l'estrella dels Reis que ens pintaves en els cels de gener.
Escric això en el vell canterano on vas escriure els estius, a Plegamans, fins el 1936, quan vas traslladar el teu estudi al pis nou de la casa. Llavors vas estrenar una taula vagament renaixentista i el canterano quedà com una peça decorativa i inútil, a un pany de paret del nou estudi. Però no tan inútil: encara ara es conserven en la vella fusta les taques de pintura a l'oli, pinzellades de tots colors, la nova manera d'explicar-te que vas descobrir, per remei als teus primers dols forts, el febrer del 1936, justament el dia que feies cinquanta-sis anys.
Tinc damunt el canterano, a l'abast de la mà, els teus dietaris, els pocs retalls de premsa i l'escassa correspondència que vas conservar, munts de fotografies esgrogueïdes, i la vella carpeta on guardo les dues-centes quartilles on, dos anys abans de morir, vas intentar d'escriure els teus records, amb una lletra tremolosa i atapeïda, en un desordre i una inconnexió que fan venir ganes de plorar per la teva vellesa dolorosa.
Estic voltat de tu, doncs, aquest matí de setembre, com ho he estat sempre, del néixer fins a la teva mort, de la teva mort fins ara, des d'ara fins a la meva. Voltat de tu, esclafat sota el teu pes gloriós, en va hauria provat de viure pel meu compte; ben aviat vaig adonar-me que el meu compte era el teu, de manera que, ara, no podria escriure res de mi mateix sense parlar de tu, ni res de tu sense posar-m'hi, poc o molt, jo mateix, que encara ara rebo els afalacs de tanta gent que voldria trobar-te en mi, i que sovint haig de pagar encara les mesquines enveges que vas suscitar i que formen part de la teva herència. I, tanmateix, l'accepto, aquesta herència, tota sencera, amb allò de bo i allò de dolent; accepto aquest pes i aquesta alienació, amb amor i amb orgull.
Era una hostalera (fragment)
Era una hostalera bigarda i traïdora...
Caminant, no parís a l'Hostal de l'Arc;
la fam que et rosega, la set que t'arbora,
distreu-les com puguis i passa de llarg.
Fes la teva via sens girar-te enrere;
recull la mirada, car és ben segur,
si els teus ulls trobaven els de l'hostalera,
que ja no hi hauria pas remei per tu.
De llur encís tràgic se'n fa parleria
dels plans urgellesos al cap de Salou,
i en firals i places l'esbandeix tot dia
un romanç de cego ara tret de nou.
Ço que en diu la brama, poc són contarelles:
aquell a qui miren, ferit n'és romàs.
Emboscats en l'ombra de llurs negres celles,
a l'aguait esperen com lladres de pas.
Majorals, gent d'armes, matalots, firaires,
mossos de guiatge, marxants, sagalets,
ramblers de la mesta, pelegrins, captaires,
cursants de l'Estudi, frares menorets,
que un punt els fitaren en jorn que malhaja,
de llur fat no en foren més alliberats,
i des d'aquella hora que un foc els enraja
de llordes pruïges i carnalitats.
Masies de la terra, voltades de pallers,
fressoses de llocades i d'ànecs baladrers,
guarnides de panotxes, ornades de parrals,
rientes de mainada, de sol i de pardals...
Calrada de les eres, cançó dels batedors,
escotxegar de guatlles, amar desficiós
de l'egua qui s'enratja... Cellers entrenyinats
on llurs arrops destil·len xarel·los i moscats...
Cortals, cledes i estables: bruel tràgica del bou
junyit a la feixuga esclavitud del jou;
tusó blanc de les boies, bel trèmul dels anyells,
arcàdics assemblatges de vaques i vedells;
bucòlic dring d'esquelles, flabiols de rabadans;
—idíl·liques escenes dels agres virgilians—
evocació faunesca del boc, senyor d'emprius,
de barbes esblenades i ulls rojos i lascius;
aüc del ca d'atura, lluquets fulgents del llop :
selvàtiques tragèdies que amava el bon Isop...
Per tot quant viu i alena en nostre camp pairal
i fa la fesomia de l'ànima terral,
mon cant sigui en lloança: escadusser tribut
d'un bard que ja no rima afanys de joventut!
Altres indrets de Palau-solità i Plegamans: