Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El títol de comte d'Egara fou concedit a Alfons Sala i Argemí l'any 1926 per Alfons XIII, en agraïment pel seu suport a la dictadura de Primo de Rivera. Empresari del tèxtil, fou diputat al Congrès espanyol durant diversos anys i, a partir de 1923, després del cop d'estat, fou designat president de la Mancomunitat de Catalunya, ocupant el lloc de Josep Puig i Cadafalch, que havia estat destituït. Aquest fet va iniciar un procés que, el 25 de març de 1925, va acabar amb la supressió definitiva d'aquest òrgan de govern català. En qualsevol dels punts d'aquest passeig que porta el nom del comte d'Egara i que, no obstant això, és conegut pels terrassencs simplement com «el Passeig», llegirem un text de Josep Maria Ballarín (Barcelona, 1920-Berga, 2016) que, a partir dels plataners evoca la seva infantesa a Terrassa i els lligams amb Vic i un fragment de la novel·la La ciutat del fum (2001), de Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) l'acció de la qual girà a l'entorn d'aquest passeig que era el punt de referència de la ciutat entre altres raons perquè hi havia el Casino del Foment o dels Senyors i el Casino del Comerç a tocar, al carrer de Sant Pere.
Terrassa era una fàbrica immensa, la ciutat del fum, la ciutat dels telers, la ciutat de les selfactines, les tondoses i les jacquards, de les nuadores i les filadores i els teixidors i les cardadores, de les xemeneies i el vapor i el xeviot i l'ordit. Cent anys, gairebé, de fàbriques, d'estam i de cotó, de mitges i mitjaires, però sobretot de llana, cent anys d'un món construït al voltant de les fàbriques. Les cases dels fabricants, al Passeig o al carrer del Nord, les cases dels obrers, alineades al carrer del Passeig, totes ben iguals, cases de casal i quarto de reixa, com de joguina. El casino dels senyors i el casino del comerç. El Condicionament Terrassenc i la Tarrasa Industrial i l'Auxiliar Tarrasense, l'Electra i l'Anònima, i totes les fàbriques fetes amb sumes de cognoms, Aymerich, Amat i Jover; Cal Sala i Badrinas; Cal Pont, Aurell i Armengol... Tota una ciutat esdevinguda fàbrica, sense amenitats, la ciutat del treball, i de les nenes que vénen del poble per entrar a la filatura encara amb trenes i en surten dones sordejant, cridant, de tant haver parlat tota una vida amb el soroll dels telers de fons. La ciutat de les ordidores, les jacquards i les selfactines, dels mitjaires i les passadores i els tintorers. Una ciutat que hivernava quinze dies d'estiu, tan a toc de pito com treballava tres-cents cinquanta dies la resta de l'any, tots de cop, tot d'uniforme. Demà mateix, divuit de juliol, vacances col·lectives, tot aturat, la ciutat morta i callada, sense telers.
El vall (fragment)
El carrer de la meva primera infantesa no era un carrer, era un passeig. El de Terrassa, ombrejat de plàtans, amb un templet per als músics, on no recordo haver-hi sentit mai la «xaranga». Perquè, tot i les influències del «conde de Egara», a la capital del Vallès ens hi van estalviar la soldadesca. D'aquell templet no us en sabria pas dibuixar les formes, només en reveig el color vermellós del ferro rovellat.
Al passeig hi feien fires. No sé quantes, potser un parell. Eren fires de firetaires, de xerraires que engallofaven la gent amb l'ungüent del Panxo, de paradetes amb nines de cartó i alguna cosa més. La quitxalla dels meus dies en teníem prou amb un plumier per anar a escola i un parell de volts als «caballitos».
Al Prat de Vic també hi havia plàtans, vora el riu. Hi jugàvem a futbol, també hi fèiem fira. Fira de sucre filat, de gelats a llepada i d'algun volt a la sínia, que ens pujava amunt, tan amunt com si anéssim en avió.
Ara, res de res. Van començar a Terrassa. Algú va dir que els plàtans feien molta fullaraca, molta d'ombra, i que fora. També ho van dir per al Prat de Vic. Avui, els dos espais són abarnegats d'arbres forasters, de plantetes mitja cerilla, de bancs de mal seure-hi i de claps d'herba a l'anglesa. I encara sort que no fóssim a la dèria pels escaldufots de les places dures.
Tornant al passeig de Terrassa, li dec els primers jocs rabejant-me de viure. A la tardor, el terra feia catifa de fulles seques; arrossegant-hi els peus, les alçava fent-les ballar sardana. La fulla seca del plàtan té els colors més bells del món, colors dels rierars de Grècia; la seva soca, clapada de blancs i grisos és tan viva com la pell d'un animal casolà i manyac.
Altres indrets de Terrassa: