Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En realitat, la Fonda Espanya, un dels espais que descriu Villatoro a La ciutat del fum, és un establiment imaginari que l'autor situa pels voltants del raval de Montserrat, prop de l'Ajuntament, que és un dels edificis més representatius de la zona: edifici neogòtic, amb la façana inacabada, fou construït per Lluís Muncunill entre els anys 1900 i 1902 i està ubicat al raval de Montserrat, número 14-20, on antigament hi havia el solar de Can Galí. L'edifici consta de planta baixa i dos pisos i cal esmentar que al saló de sessions hi ha una Galeria de terrassencs il·lustres, amb els retrats dels personatges més destacats de la ciutat, segons una iniciativa sorgida el 1914 amb motiu de l'homenatge a Joaquim de Sagrera. En el text que llegirem davant de l'edifici, Vicenç Villatoro retrata l'ambient que hi havia en dues èpoques diferents: d'una banda, les acaballes de la guerra civil; de l'altra, l'ambient opressiu de la postguerra.
El cambrer de la Fonda España, de negre i de blanc, com han anat sempre els cambrers, amb un eixugamans blanc penjat dels pantalons, va arronsar les espatlles. Quins acudits, els clients. Un migdia de juliol, anar a seure a la vorera de la Plaça, sota el sol, en la xafogor de la plaça de l'Ajuntament buida i morta, de migdiada, enmig d'aquell silenci que trencaven només les sirenes de les fàbriques. No és que a en Ramon Cardona li agradés aquella xafogor. Eren ganes de ser a fora, de respirar l'aire cremat amb olor de teler i de fum de xemeneia que era l'aire del seu passat, l'olor de la seva joventut. Per aquella plaça havia passejat, cridant i cantant, quan volia estudiar música, ser cantant, quan volia ser com en Paul Robeson, aquell gegant negre de veu fonda, que feia la revolució amb les cançons, que havia vingut d'Amèrica a cantar O1'man river i himnes excitadors. Ell també cantava, però no com ara. Li deien que tenia bona veu, t'hi podries dedicar. Com en Paul Robeson, l'hem anat a veure a Barcelona. Li havia arribat a fer gràcia. Havia cantat en aquella plaça, tot passejant amb els companys, amb la veu forta, himnes de victòria, d'una victòria de mentida. D'aquella plaça van sortir també els camions que el duien cap al front, la guerra ben entrada, amb l'exèrcit regular de la República, cap al sud. Després de l'Ebre, va travessar la ciutat només un instant, en la desbandada de la retirada, amb els d'en Líster afusellant els nanos que no volien lluitar més, que es volien refugiar a casa seva, sobtadament infantilitzats, com si mai no haguessin deixat de ser nens. No s'hi va poder aturar ni per dir adéu a la Bruna. No hi havia ningú més de qui acomiadar-se, la mare morta anys enrere, el pare una mica abans de començar la guerra. No hi havia temps ni per respirar l'aire glaçat de la Plaça, en el gener fredíssim del 39. Hi va passar, se'n recorda, fet un pòtol de barraca, venint del front, tant que li agrada la roba neta i les sabates enllustrades. Des de llavors, no hi havia tornat més. Ni de pas. La tornava a veure per primer cop.
Altres indrets de Terrassa: