Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El pintor Antoni Tàpies (Barcelona, 1923 - 2012), a principis de la dècada dels seixanta, es va comprar un dels masos de fora el nucli urbà de Campins. Al costat, s'hi va construir el taller on al llarg dels anys ha anat configurant bona part de la seva obra plàstica. Ha reflexionat sobre l'art i la cultura i en alguns dels seus escrits ha parlat de l'interès que el paisatge montsenyenc té per a ell fins al punt d'inspirar-s'hi a l'hora de plasmar quatre pintures titulades "Suite de Campins".
D'especial interès és el text que va adreçar als joves lectors de la revista Cavall Fort sobre l'art de copsar i reflectir la realitat que ens diuen que hi ha davant nostre i la que, de fet, viu darrere d'allò que veiem. Un fragment de dietari de Marià Manent (Barcelona, 1898-1988) ens fixa alguns aspectes del mas en el moment que el visità el 1979.
Els primers estalvis ens van permetre de pensar a instal·lar-nos d'acord amb les noves necessitats que se'ns presentaven. Ens va permetre sobretot de realitzar un somni que amb la Teresa teníem de feia molt de temps: el de comprar-nos una casa al Montseny, per poder-nos-hi retirar de tant en tant, fugint de la dispersió de la ciutat. Vam descobrir una masia a Campins que ens va semblar l'ideal que desitjàvem, tant per la seva immillorable situació com per la bellesa senzilla de les seves línies i la nissaga de les seves pedres. [...]
Montseny, boscos, matinades, capvespres amb cants de rossinyols, passeigs per laberints d'alzines amb el meu gos estimat. Caminar, peus, sabates, bastó. Nits de boira, nits d'estrelles, nits d'ira, nits dialogant amb els companys, fent projectes, nits sentint música, nits d'amor...
Sovint anem d'excursió amb la Teresa... per entre la molsa, descobrint els erols de pinetells, escoltant les merles, veient saltar els esquirols. Un dia la boira ens fa perdre i ens deixa unes hores desesperats en plena foscor al cim massa alt per a nosaltres del Turó de l'Home —exactament turó de l'home mort—, al Montseny, "mont de la senyera". Com si la mateixa muntanya ens hagués volgut recordar el necessari equilibri que hi ha d'haver entre l'atracció de la llum dels cims i la vida prop del poble.
Als joves amics de Cavall Fort
¿Com mirar netament, sense voler trobar en les coses el que ens han dit que hi ha d'haver, sinó el que senzillament hi ha?
Vet aquí un joc innocent al qual us proposo de jugar.
Quan mirem, normalment només veiem el que se'ns dóna al voltant nostre: quatre coses —a vegades ben pobres— només vistes per sobre enmig de l'infinit.
Mireu l'objecte més senzill. Agafem, per exemple, una vella cadira. Sembla que no és res. Però penseu en tot l'univers que ella comprèn: les mans i les suors tallant la fusta que un dia va ser arbre robust, ple d'energia, al mig d'un bosc frondós en unes altes muntanyes, l'amorós treball que la va construir, la il·lusió que la va comprar, els cansaments que ha alleujat, els dolors i les alegries que haurà aguantat, qui sap si en grans salons o en pobres menjadors de barriada... Tot, tot participa de la vida i té la seva importància! Fins i tot la més vella cadira porta dintre seu la força inicial d'aquelles sabes que pujaven de la terra, allà als boscos, i que encara serviran per donar escalf el dia que, feta estelles, cremi en alguna llar.
Mireu, mireu a fons! I deixeu-vos portar plenament per tot el que fa ressonar a dintre vostre el que ens ofereix la mirada, com el qui va en un concert amb el vestit nou i el cor obert amb la il·lusió d'escoltar, de sentir senzillament amb tota la seva puresa, sense voler de totes passades que els sons del piano o de l'orquestra hagin de representar forçosament un cert paisatge, o el retrat d'un general, o una escena de la història, com es voldria sovint que només fos la pintura.
Aprenguem a mirar com aquell qui va en un concert. A la música hi ha formes sonores compostes dins un tros de temps. En la pintura, formes visuals compostes dins un tros d'espai.
És un joc. Però jugar no vol dir fer les coses «perquè sí». I com en tots els jocs d'infants, els artistes tampoc no fan les coses «perquè sí». Jugant... jugant, de petits, aprenem a fer-nos grans. Jugant... jugant, fem créixer el nostre esperit, ampliem el camp de la nostra visió, del nostre coneixement. Jugant... jugant, diem coses i n'escoltem, despertem aquell qui s'ha adormit, ajudem a veure aquell qui no en sap o aquell a qui han tapat la vista.
En mirar, no heu de pensar mai el que la pintura —com totes les coses d'aquest món— «ha de ser», o el que volen molts que només sigui. La pintura pot ser-ho tot. Pot ser una claror solar enmig d'una ventada. Pot ser un núvol de tempesta. Pot ser una petjada d'home per la vida, o un cop de peu —per què no?— que digui «prou»! Pot ser un aire dolç de matinada, ple d'esperances, o un baf agre sortit d'una presó. Pot ser les taques de sang d'una ferida, o el cant en ple cel blau, o groc, de tot un poble. Pot ser el que som, l'avui, l'ara i el sempre.
Jo us convido a jugar, a mirar atentament... jo us convido a pensar.
24 de novembre
Visitem Antoni Tàpies a Campins. Masia deliciosa del segle XV, amb molt de bosc propi al voltant, racons acollidors, una vella premsa al jardí (del 1768), plantes de lavanda francesa, iuca florida. A dintre, molts atuells agrícoles antics, una «romana» enorme, jous (hi ha el dels darrers bous que llauraven a la comarca), un exquisit mirall venecià, una figura de l'Escaler i un tapís d'en Tàpies. Hem dinat a l'Hostal de Sant Marçal. Les fagedes nues eren de color gris moradenc i, més a sota, esclataven l'or i l'aram de castanyers i rouredes.
Altres indrets de Campins: