Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Fins fa ben poc, 1981, el municipi del Figaró, era conegut com Montmany de Puiggraciós. Precisament en la zona definida com Montmany, presidida pels cingles de Bertí, Raimon Casellas va situar-hi l'acció de la seva coneguda novel·la Els sots feréstecs.
Especialment a l'església de Sant Pau de Montmany, avui en estat ruïnós, és un edifici gòtico-tardà construït pels volts de 1600, on arriba mossèn Llàtzer amb l'ànsia de canviar el comportament d'aquells pagesos poc sociables i entotsolats en els sots. Al seu entorn o en l'era de la rectoria, encara avui habitada, podem llegir diferents fragments de la novel·la que hi són ambientats.
Església de Montmany
Aquell herbei tan espès i tan tossut, que privava de dar un pas entre l'església i la rectoria, ja jeia a feixos estimbats al fons de les torrenteres, deixant lliure el trànsit dels caminals. Aquells carreus caiguts de les parets, que a tot arreu entrebancaven i feien nosa, ja tornaven a hissar-se a dalt dels murs, sostenint l'empenta de les voltes. Aquella pobra església, que se n'anava a trossos per moments, amb les lloses enfonsades, les parets plenes d'esberles i la coberta tot un esvoranc, s'alçava altre cop amassissada i ferma, resolta a esperar a peu dret l'envestida dels sigles que vinguessin. Fins la rectoria, la rectoria, tan corcada, tornava a aixecar el cap tota alegroia; perquè, aixís que les obres de l'església varen estar llestes del tot, se va apariar un xic la casa de la manera que es va poguer. Com l'edifici era prou gran per a la poca gent que l'habitava, va acabar d'enderrocar-se el cantó més enrunat, i amb les desferres sobreres se va adobar la bandada del porxo, que encara s'aguantava poc o molt. I ¡quin goig de mirar va fer allavors la rectorieta nova, tan reblanca de parets, tan vermella de teulada, tan verda de porticons! ¡aquell jardí que el rector havia fet plantar prop del caminal de l'hort, ben sembrat de violes dobles i de rosers de tot l'any!
Després mossèn Llàtzer va parar una estona i, traient el cap pel finestral del cloquer, va volguer veure si la clotada es desvetllava. Mes... tot era silenci i soledat. Les darreres clapes d'ombra s'escorrien pels avencs, fent lloc a les primeres llenques de boira matinal que anaven teixint-se per les pinedes o esfilagarsant-se per l'espai. Però d'ànimes viventes... res. Ni sombra ni rastre. Allavores va pensar el rector que calia redoblar el fervor i el crit de les campanes, i es va posar a repicar alhora amb els dos batalls. Va ser una cridòria desesperada per a fer venir a les ànimes a la vida eterna. ¡Nong! ¡Nong! ¡Nong! ¡Ning, ning, ning! ¡Nong, nong! ¡Ning, ning!
Però, com que, a pesar dels tocs desesperats, la gent no donava senyals de vida, el rector, ja quasibé perduda l'esperança, se va posar a tocar a missa pausadament, tot desencantat i tot marcit. Als crits neguitosos de desvetllament, van seguir els tres tocs mandrosos, cançoners: ¡Nang... nang... nang!... I aquell prec acompassat va ser el que va obrar el miracle...
Quan mossèn Llàtzer va tornar a treure el cap per la finestra del cloquer, va sentir que el cor se li eixamplava. De les casetes mig enrunades del sot n'anaven eixint caputxes blanques i gambetos negres que, com difunts emmortallats que sortissin de les tombes, s'encaminaven pausadament cap a l'església. El rector va alçar els ulls al cel, perquè va creure arribada l'hora de la resurrecció.
Quan mossèn Llàtzer va ser al defora i va alçar el cap envers el cèrcol de turons i cingles que el tenien enrotllat pertot arreu, va sentir al cor un gust de fel i vinagre, com no l'havia sentit mai, ni en les hores de major dolor.
Amb aquell sol esgrogueït que il·luminava la terra amb claror tremolenca i llagrimosa com la d'un flam de funeral, els sots semblaven el reialme de l'eterna quietud al darrer dia del món. Arreu surava un silenci de sepulcre que deixava el cor glaçat. El gebre entumia la frisor de les arbredes, la gelada aturava el pas dels reguerols. No s'oïa ni un respir ni una alenada, ni un crit de bèstia, ni un xiu-xiu d'oreig... Tot callava com si la vida s'hagués parat, com si les coses del cel i de la terra estessin a punt d'esvanir-se per sempre més. Fins les pobres cases mig enrunades que s'escampaven pel sot feien un posat com si patissin, com si estessin malaltes, o potser a punt de morir. A l'Uià, els vents havien torçat la xemeneia de la cuina baixa i decantat la torratxeta de sobre el trull, i l'edifici semblava que anés de tort. A Cal Pere Mestre, l'empenta de l'aigua havia esbotzat la llenca de mur que corria de la porta al finestró del corral; i, amb aquella gran boca oberta, la casa tenia l'aire de fer el darrer badall de l'agonia. A Can Pugna, que havien hagut d'apuntalar per part de fora arrambant a les parets cairats i bigues, apareixia com un casalot coix, que de tan ranco anés amb crosses. Les tàpies corcades de Romaní, que de tan decantades ja feia anys que semblava que pesessin figues, ara s'havien desplomat un bon xic més i estaven leri-leri si van o no van de trompis rostos avall...
Mossèn Llàtzer se va passar les mans davant dels ulls per a no veure semblant desolació.
—¡Això és la mort! —deia entre si—. ¡Això és la mort que em va voltant per tots cantons! ¡Això és la mort, que em fa babarotes, que s'acosta com si em volgués tocar, però sense arribar-me mai a posar la mà al damunt! Se moren els camps, se moren les cases..., tot se mor menos jo, que, trist, me migro enyorant la pau eterna... Les cases arribaran a caure a engrunes... Mancada de xopluc, vindrà un dia en què la gent dels sots haurà de cercar refugi dins les baumes, esperant la darrera hora... Després tot se convertirà en un fossar immens, en un cementiri sense fites... i jo..., jo encara restaré vivent, com si Déu me designés per a vetllar la son dels morts...
Altres indrets de Figaró-Montmany: