Editorial Aedos - 1969 - Barcelona
Era el dia 11 de setembre del 1923 i, com cada any, una munió de gent s'havia congregat al voltant del monument al conseller Casanova, que, segons la llegenda romàntica, va morir al baluard de Sant Pere (davant d'on ara hi ha el Banc de la Propietat). En realitat, no va morir; però, això sí, va caure greument ferit mentre duia la bandera de Santa Eulàlia, durant l'últim assalt a la bretxa que hi havia fet l'artilleria del duc de Berwick, en aquella data de l'any 1714, com ningú no ignora. La gentada cada cop era més espessa i més cridanera. Uns grups de guàrdies de peu i de cavall i uns altres de la policia secreta, per sobrenom «matalassers», motiu justificat per raons òbvies, es veien a les voreres i cantonades, destinats, com cada any, a copar la massa en un moment precís i repartir quatre garrotades damunt les sofertes i provocatives esquenes d'algun company de causa —i molt sovint d'algun simple badoc, com aquell fill de Valladolid, arribat feia un parell de dies a Barcelona, que, encuriosit per tot aquell soroll i aquell aparat de força, s'hi va acostar massa i va ser detingut i tot per la policia. A la comissaria, li van prendre declaració com a «separatista». L'home obria uns ulls de pam, astorat, i anava dient sense entendre res de res de tota aquella facècia:
—¿Yo, separatista? ¡Si en mi província, que yo sepa, no hay ni uno solo!
Jo maldava per sortir de l'imminent aldarull que sempre s'armava quan uns de la «Unió Catalanista», solemnement, s'atansaven al monument per penjar-hi una corona commemorativa. No m'agradava gens de ser apallissat, o que em passés com al vallisoletà de la història. A més, com he dit més d'un cop, sempre he cregut que tot aquest joc de provocacions i «cames, ajudeu-me» és un procediment indigne i vil, que rebaixa el to del poble.
Quan jo estava gairebé fora del redol màgic, anant com de l'Arc de Triomf a la plaça d'Urquinaona, es van sentir els «tararí» d'ordenança. Va començar la càrrega, i dos de cavall em vingueren a l'encontre, i, no sé per què no vaig rebre ni a quin sant he de dur el ciri. L'un em passà per la dreta, l'altre per l'esquerra, i ja galopaven lluny de mi. Potser de tan sorprès, no vaig fer cap gest i vaig continuar caminant seguint el meu nas tot dret cap endavant. Aquesta absència de tot reflex defensiu probablement em va salvar d'un cop de sabre teòricament de pla, però que de vegades es desviava i queia de cantell.