Els meus primers senderols estimats foren els de Prats de Meritxell, St. Joan de l’Armiana i la Vall del Riu, Forn de Riba Escorxada (també amb la neu) i el de Montaup a Mereig. Cada un d’ells m’oferia aquells espais de silenci i de contemplació, aliments de la meva humanitat i de la meva vida cristiana. El meu canvi de ganxo a andorrà es feu quan bufaven amb més força els aires del Concili Vaticà II i els fets del Maig del 68. Llibertat i imaginació havien esdevingut mots claus al final de la dècada dels 60. Els capellans havíem de redefinir el nostre rol sacerdotal, no sobre l’essencial, però sí sobre la manera d’anunciar els valors humans i cristians en la nova situació creada pel postconcili i pels joves estudiants i obrers francesos. Andorra, privilegiada pel seu turisme, per la premsa i televisió de banda de fronteres, m’ajudà a sortir de la sagristia i del despatx parroquial per gaudir de la llibertat, plataforma de relacions humanes i espirituals amb totes les persones. 

[...] 

Amb aquests 25 anys he estat testimoni d’excepció del gran boom econòmic d’Andorra. Durant aquests 25 anys m’he desviscut —per desgràcia no sempre amb prou imaginació i fe—, per comunicar que amb el progrés econòmic, material, un poble, una família, una persona, no en té prou. l he procurat posar-me al servei —no sé si ho he aconseguit— per crear relacions humanes i espirituals entre la gent amb qui he conviscut o que sols m’ha visitat. Unes relacions que passen per una justícia i una caritat universals, per un diàleg i una estimació en profunditat. La invitació al sopar de germanor de tots els cònsols majors i menors d’aquests darrers 25 anys ha palesat la sensibilitat de l’Hble. Comú actual per les relacions humanes i espirituals que a la parròquia s’han creat. N’és penyora el conreu de tradicions i festes que s’han celebrat. El diàleg, a l’hora de programar actes populars per evitar interferències. Les facilitats prioritàries, per fer possible l’educació humanocristiana dels infants i adolescents. El fet que l’església de Sant Serni, tots els consolats l’han contemplada com un bé espiritual i cultural de tota la parròquia. El sopar ha estat un emotiu i merescut reconeixement a tots els cònsols dels anys 1966 al 1991, un quart de segle!