50 anys de tu a tu des de Canillo

Diari d'un mossèn compromès

Gràfiques Andorranes (Andorra la Vella), 2016

Autor: Ramon Rossell i Serra
Pàgina: 97
Indret: Església de Sant Serni (Canillo)

Els meus primers senderols estimats foren els de Prats de Meritxell, St. Joan de l’Armiana i la Vall del Riu, Forn de Riba Escorxada (també amb la neu) i el de Montaup a Mereig. Cada un d’ells m’oferia aquells espais de silenci i de contemplació, aliments de la meva humanitat i de la meva vida cristiana. El meu canvi de ganxo a andorrà es feu quan bufaven amb més força els aires del Concili Vaticà II i els fets del Maig del 68. Llibertat i imaginació havien esdevingut mots claus al final de la dècada dels 60. Els capellans havíem de redefinir el nostre rol sacerdotal, no sobre l’essencial, però sí sobre la manera d’anunciar els valors humans i cristians en la nova situació creada pel postconcili i pels joves estudiants i obrers francesos. Andorra, privilegiada pel seu turisme, per la premsa i televisió de banda de fronteres, m’ajudà a sortir de la sagristia i del despatx parroquial per gaudir de la llibertat, plataforma de relacions humanes i espirituals amb totes les persones. 

[...] 

Amb aquests 25 anys he estat testimoni d’excepció del gran boom econòmic d’Andorra. Durant aquests 25 anys m’he desviscut —per desgràcia no sempre amb prou imaginació i fe—, per comunicar que amb el progrés econòmic, material, un poble, una família, una persona, no en té prou. l he procurat posar-me al servei —no sé si ho he aconseguit— per crear relacions humanes i espirituals entre la gent amb qui he conviscut o que sols m’ha visitat. Unes relacions que passen per una justícia i una caritat universals, per un diàleg i una estimació en profunditat. La invitació al sopar de germanor de tots els cònsols majors i menors d’aquests darrers 25 anys ha palesat la sensibilitat de l’Hble. Comú actual per les relacions humanes i espirituals que a la parròquia s’han creat. N’és penyora el conreu de tradicions i festes que s’han celebrat. El diàleg, a l’hora de programar actes populars per evitar interferències. Les facilitats prioritàries, per fer possible l’educació humanocristiana dels infants i adolescents. El fet que l’església de Sant Serni, tots els consolats l’han contemplada com un bé espiritual i cultural de tota la parròquia. El sopar ha estat un emotiu i merescut reconeixement a tots els cònsols dels anys 1966 al 1991, un quart de segle!  

Autor: Ramon Rossell i Serra
Pàgines: 171-172
Indret: Sant Joan de Caselles (Canillo)
El darrer dolç record hagué lloc al captard del dissabte 16 de setembre en la intimitat del romànic de Caselles. Enguany, com tots els altres anys, he celebrat amb el pare i avi Esteve Albert la missa per a la seva esposa Magdalena. Es trobava molt afeblit. Veure’l presidint rodejat pels fills i néts m’omplia de goig i, ensems, m’encomanava devoció. En abraçar-lo per donar-li la pau, era jo qui tremolava. Després, un silenci profund per retrobar-me. De nou, me’n vaig anar devotament cap a ell per donar-li la comunió. En comptes de dir-li «el Cos de Crist», tal com mana la litúrgia, vaig mormolar-li: «És el Senyor». Amb la mirada vaig sentir que després de tants anys encara no ho havia pronunciat amb l’entusiasme que ell volia. Era així d’exigent, el mestre Esteve Albert. Entre aquella primavera de 1957 al seminari de la Seu d’Urgell i l’inici de tardor de 1995 a Sant Joan de Caselles, han passat trenta-vuit anys amb pàgines intensament viscudes amb l’amistat de l’Esteve Albert. Els primers versos que em llegí foren els que, aïllat una temporada als Cortals d’Encamp, va escriure. Les seves paraules eren per a mi una nova música del Càntic a les Creatures de sant Francesc d’Assís. Les seves rauxes eren pàgines viscudes de la vida de sant Francesc, el creador del primer pessebre vivent. Avui, he de confessar que som nosaltres els qui patim les rauxes i que, per culpa de les «comoditats», com ho repetia l’Esteve Albert, no som capaços de comprendre aquestes vides místiques. Com sant Francesc, l’Esteve Albert s’entristia davant el materialisme i consumisme que ens estenalla.