Aymà (Barcelona), 1966
Una cara recremada, solcada d'arrugues, d'home avesat a la intempèrie; ulleres que ara em semblen amb muntura de filferro; una pipa rosegada; el vestit malgirbat de qui ha prescindit de miraments socials. És així, i més aviat de bona planta, com el recordo quan ja començava a encaminar-se amb passa ferma cap a la seixantena. El seu aire resultava mixt d'artista insubornable i de caçador furtiu. [...]
La se va obra en conjunt — una obra viscuda — és, doncs, el producte de la dramàtica oposició entre el camp i la ciutat, entre la vida lliure i elemental a ple aire i la vida urbana, asfixiada, dels carrers estrets. Certament, és una concepció una mica primària, però ell en treu un suc dens i fragant, un licor de molts graus.[...]
Tanmateix, no sols no deixà mai del tot de pintar, sinó "que la seva literatura fou essencialment pictòrica: complaença en les descripcions, frase densa, plàstica, com una pinzellada de gruix, adjectius acolorits, com taques. Si es podia dir, diria que escrivia l'oli. Altrament, tot seguit va tenir més traça a manejar paraules que colors. Les primeres temptatives a la premsa local ja foren un èxit. Àdhuc hi produí algun escàndol. Àdhuc sofrí un procés. Això, en aquells temps — era la llunyana època del «Cu-Cut», de la llei de jurisdiccions—, en lloc d'eixalar, donava ales. Després vingué Josafat, una narració a l'aiguafort, al·lucinant. No sé si avui produiria tant d'efecte als lectors, però de ben poques novel·les catalanes s'hauran fet tantes edicions.
El que el situà definitivament foren Proses bàrbares. S'havia retrobat, ja, ell mateix. Hi comença a elaborar impressions personals, fragments de la seva pròpia vida. Hi ha el seu amor al paisatge, les hores contemplatives, les llargues i pacients esperes, a l'aguait de la presa, el gust de fer literatura amb homes no gens literaturitzats. El lirisme fa irrupció en la narració rural.