Edicions Nura - 1989 - Ciutadella
Ara, al final dels anys vuitanta ens fa estrany que un escriptor tan arrelat a l'àmbit català escrigui en castellà. És clar, però, que Màrius Verdaguer, tot i no escriure-hi ho sent amb una força de la terra que potser no senten escriptors en la nostra llengua. I és que tot té les seves raons; per una banda, quan ell té set anys, el pare, Magí Verdaguer i Callis, catedràtic d'Institut de segon ensenyament, es trasllada a Segòvia; havia contret matrimoni amb una dama d'origen vallisoletà per part del pare de nom "de Travesí" -fa pensar igualment en orígens italians-, i dels Guàrdia per part de la mare, emparentada amb un metge menorquí, d'Alaior, un dels grans talents que ha donat l'illa. Allí, en aquella ciutat castellana, comença amb l'encontre de la llengua que adoptarà per sempre més. Diu que tenien una serventa, Leocadia, filla del poble veí i deliciosament píntoresc de Zamarramala, que li contava episodis de la literatura popular de l'entorn i les narracions fantasioses que exaltaven l'ànima del nen i que deixaren un rastre que mai més no oblidà. De Segòvia passà a Logronyo i es trasldà anys després a Tarragona i a Mallorca, tot i que ell, ja advocat, arrossegat per la literatura i el periodisme, literatura al cap i a la fi, residirà a Barcelona. La formació i la cultura, com gairebé tot en el seu temps, eren en castellà, i això, unit amb l'ascendència i potser amb el seu tarannà abocat a l'internacionalisme, féu la resta. I si en alguna ocasió sembla que hi va pensar ja havia fet tard, era una aventura perillosa.