Aetara

Editorial Auxina - 2004 - Barcelona

Autor: Pau Faner i Coll
Indret: Poblat de son Catlar (Ciutadella)

Van decidir anar amb aquella bona gent al clan Calsar, duent alguns presents com a demostració de bona voluntat. Hi havia un parell de jovenetes tan agradables que tots van coincidir a opinar que tenien sort d'haver trobat un clan tan acollidor com Calsar. El poblat va aparèixer darrera la garriga, encimbellat dalt un turó, des d'on devia dominar-se tota la zona. Estava envoltat per una muralla de pedres enormes que agafaven una lluentor somorta amb el darrer sol de la tarda. Una vegada dins el recinte van veure el talaiot, que era una torre de pedres amuntegades, una atalaia per albirar tot l'horitzó.

Autor: Pau Faner i Coll
Indret: Poblat de son Catlar (Ciutadella)

Hi havia molta de gent reunida a l'entorn del talaiot, tanta de gent com Nigresaetas només havia vist a clans grossos com Punura, on Aetara havia redimit l'esperit de Cloi, i tots van coincidir a dir que no es pensaven que hi hagués clans tan populosos a Tanura. Un home robust, completament enllefiscat de fang, apareixia al costat d'una joveneta, blanca i magra, polida com una figureta d'ivori; l'Encantador, un home ja vell, escortava la parella, i la reverència de la multitud suggeria que allò era el començament d'una cerimònia important.

—S'han de casar —va xiuxiuejar Goi—; però Isa, la nuvia, no estima Barran, el nuvi. Aquest matrimoni és un error.

—Que està enimorada d'un altre?

—Barran és un home molt influent, però hauria de reconèixer que Isa està enimorada del jove Bratega.

L'Encantador va fermar el braç prim i blanc d'Isa amb el braç poderós de Barran, i Nigresaetas va copsar una llàgrima regalimant per damunt una galta de l'al·lota. Llavors Barran la va besar, amb els ulls encesos, l'home més feliç del món. El costum establia que la nuvia havia de ser posseïda pels homes del clan, abans de donar-se a un sol home, de manera que després de la cerimònia Barran va deixar Isa dalt el talaiot amb l'Encantador, que representava els homes de Calsar. Després Isa es va alçar i va dir:

—Que hi ha qualque home que no es doni per satisfet?

Devia pensar que ningú no respondria, perquè estava a punt de plorar. Però llavors es va alçar un jove i va començar a pujar dalt la torre. Hi havia un gran foc que il·luminava tota l'escena. Tothom mirà com Bratega agafava Isa dalt el talaiot. En el parpelleig del foc Barran, el nuvi, semblava fondre's en regalims de fang, de tant com patia. Hi havia un suspens tibant que els amants van fer esclatar saltant de sobte dins el foc, amb les mans agafades, com si fossin dos fillets llançant-se de peus al mar. Van morir abans que ningú pogués evitar-ho.

—Veus? —va dir Nigresaetas—. Això és el que jo faré, si un dia tu te'n vas; em mataré.

—Això no ho faràs.

—Sí que ho faré.

Hi havia una porta petita que menava a una cambra dins el talaiot, on col·locaven els morts perquè es descarnassin, abans d'enterrar els esquelets a una cova anomenada Bassa. Van posar les restes dels amants cremats dins aquella cripta, i van convidar Aetara a presidir la cerimònia, que havia de ser oficiada per l'Encantador. Aetara va ser preparada per encapçalar la processó, i Nigresaetas va arribar a desitjar haver mort per ser enterrat amb una Canalitzadora tan formosa. Els cossos dels amants foren pintats de blanc, el cabell tenyit de vermell, i van escampar moltes flors damunt la civera. Aetara anava davant l'Encantador, i la civera darrera. Van entrar dins la cambra fosca i no en van sortir en tota la nit. Nigresaetas no va dormir gens ni mica, però Aetara va dir més tard que ningú l'havia tocada de mans. Havien deixat els cossos damunt prestatges, juntament amb ofrenes en forma d'un be esquarterat, blat i vi, a més de braçoletes i d'un plastró ricament decorat. Aetara havia besat els cranis com a tribut personal als amants morts. L'Encantador s'havia emportat les restes dels morts dipositats anteriorment als prestatges. Havien situat la talla d'un cérvol en un punt més alt, per damunt els amants, i tot seguit s'havien acotat i una llum estranya s'havia escolat per les escletxes de les pedres. Potser era la llum de la lluna, però era molt intensa, i semblava que podies tocar-la, de tan densa.

Mies tsepmen sic tsepmere ral —havia dit l'Encantador, però Aetara no havia entès les seves paraules.

—És una llengua antiga —va dir Nigresaetas—. El significat d'aquestes paraules és: Totes les criatures són iguals.

Aetara va mirar Nigresaetas bocabadada.

—Ara veig que tens el do de les paraules.

—Això no és res, comparat amb el teu do.

—Sortim a fora, a veure la lluna.

Era ja ben de nit i des de dalt les muralles van poder albirar la lluna plena, que deixava una gran taca de llum damunt el mar.

Autor: Pau Faner i Coll
Indret: Poblat de son Catlar (Ciutadella)

Barran, l'home que havia de casar-se amb Isa, es va posar molt i molt trist. Deia que era culpable de la desastrosa mort dels amants i que no mereixia continuar vivint. Nigresaetas el planyia molt, perquè ell en sabia unes quantes coses, del patiment d'amor, i el va començar a anar a veure, provant d'animar-lo. El pobre Barran empitjorava de cada dia, fins i tot va arribar a dubtar que tingués prou força per mantenir-se dret, de manera que Nigresaetas l'havia de treure del llit i obrir-li la boca perquè menjàs, com si fos un ocellet. Havia de dutxar-lo amb aigua freda i fer-lo caminar per l'habitació per demostrar-li que no s'esvaniria com un esperit. Barran es passava el dia plorant i de nits udolava com un llop, tocant el tambor. Això va durar força estona, fins que el pobre home va caure esgotat, amb la boca pastosa i l'alè d'allò més pudent. Llavors Nigresaetas el va dur al llit, li va engrunar la manta i va fer la nit al seu costat com si fos un malalt incurable. Sempre que Barran tenia un moment lúcid, es mostrava moltíssim agraït a Nigresaetas i Aetara, que li feia el menjar. En aquells esporàdics moments de lucidesa Barran recordava experiències de la seva vida passada al clan Calsar, quan era un jove emprenedor amb l'ingeni que l'havia fet influent i respectat per tothom. Va dir que havia ideat un sistema per dur les pedres enormes que calien per bastir la "taula", que era un monument en forma de T, voltat de pilastres, que eren al seu torn pedres enormes dreçades com monòlits. La taula era un santuari situat prop del talaiot, on hi tenien lloc alguns sacrificis a la Mare Terra i pregàries per la fertilitat. Segons el sistema de Barran, després de localitzar les pedres grosses i tallar-les convenientment, les posaven damunt troncs de gruix regular i les remolcaven amb cordes que molts d'homes i dones es fixaven al voltant del front, i el transport durava uns quants dies. Després, quan tenien les pedres prop del talaiot, construïen una rampa per posar la pilastra en posició vertical. Alçaven la pedra amb palanques i anaven augmentant la capa de terra poc a poc. Quan havien clavat el pilar en posició vertical estiraven l'altra pedra per col·locar-la horitzontalment dins l'escletxa que hi havien fet aposta. D'aquesta manera erigien el monument en forma de T anomenat taula, i després havien de procedir a alçar uns quants monòlits circumdants, aplicant altra vegada el mètode de Barran. Per això Barran havia adquirit gran prestigi entre els seus, i ningú gosava contradir-lo.

Una d'aquelles nits Aetara va pujar dalt la taula, quan tothom dormia a Calsar. Va tancar els ulls i va pregar a la Mare Terra que li mostràs la manera de redimir Barran. Tots romangueren en silenci fins que van veure una rodona de llum que baixava del cel. Aetara va obrir els braços i la llum li va caure al damunt.

—Des d'ara això serà la Capella dels Amants —va dir—, i Isa i Bratega viuran aquí per sempre més.

Aquella va ser la darrera nit de tristesa en la vida de Barran. Des de llavors va semblar resignat a la seva sort i ple de pau interior. Es va reconciliar amb els amics; va donar tots els seus béns i va recuperar la credibilitat perduda. Fins i tot va fer un pou nou que donava aigua fresca a tot el poblat. En deien la Font de l'Amor Perdut; Barran va beure del pou una d'aquelles nits i tot seguit va anar a la Capella dels Amants, va dir que li sabia greu haver causat la seva dissort i es va sentir completament en pau amb si mateix. I els esperits d'Isa i Bratega van ocupar la capella.