Euxina (Barcelona), 2004
Hi havia molta de gent reunida a l'entorn del talaiot, tanta de gent com Nigresaetas només havia vist a clans grossos com Punura, on Aetara havia redimit l'esperit de Cloi, i tots van coincidir a dir que no es pensaven que hi hagués clans tan populosos a Tanura. Un home robust, completament enllefiscat de fang, apareixia al costat d'una joveneta, blanca i magra, polida com una figureta d'ivori; l'Encantador, un home ja vell, escortava la parella, i la reverència de la multitud suggeria que allò era el començament d'una cerimònia important.
—S'han de casar —va xiuxiuejar Goi—; però Isa, la nuvia, no estima Barran, el nuvi. Aquest matrimoni és un error.
—Que està enimorada d'un altre?
—Barran és un home molt influent, però hauria de reconèixer que Isa està enimorada del jove Bratega.
L'Encantador va fermar el braç prim i blanc d'Isa amb el braç poderós de Barran, i Nigresaetas va copsar una llàgrima regalimant per damunt una galta de l'al·lota. Llavors Barran la va besar, amb els ulls encesos, l'home més feliç del món. El costum establia que la nuvia havia de ser posseïda pels homes del clan, abans de donar-se a un sol home, de manera que després de la cerimònia Barran va deixar Isa dalt el talaiot amb l'Encantador, que representava els homes de Calsar. Després Isa es va alçar i va dir:
—Que hi ha qualque home que no es doni per satisfet?
Devia pensar que ningú no respondria, perquè estava a punt de plorar. Però llavors es va alçar un jove i va començar a pujar dalt la torre. Hi havia un gran foc que il·luminava tota l'escena. Tothom mirà com Bratega agafava Isa dalt el talaiot. En el parpelleig del foc Barran, el nuvi, semblava fondre's en regalims de fang, de tant com patia. Hi havia un suspens tibant que els amants van fer esclatar saltant de sobte dins el foc, amb les mans agafades, com si fossin dos fillets llançant-se de peus al mar. Van morir abans que ningú pogués evitar-ho.
—Veus? —va dir Nigresaetas—. Això és el que jo faré, si un dia tu te'n vas; em mataré.
—Això no ho faràs.
—Sí que ho faré.
Hi havia una porta petita que menava a una cambra dins el talaiot, on col·locaven els morts perquè es descarnassin, abans d'enterrar els esquelets a una cova anomenada Bassa. Van posar les restes dels amants cremats dins aquella cripta, i van convidar Aetara a presidir la cerimònia, que havia de ser oficiada per l'Encantador. Aetara va ser preparada per encapçalar la processó, i Nigresaetas va arribar a desitjar haver mort per ser enterrat amb una Canalitzadora tan formosa. Els cossos dels amants foren pintats de blanc, el cabell tenyit de vermell, i van escampar moltes flors damunt la civera. Aetara anava davant l'Encantador, i la civera darrera. Van entrar dins la cambra fosca i no en van sortir en tota la nit. Nigresaetas no va dormir gens ni mica, però Aetara va dir més tard que ningú l'havia tocada de mans. Havien deixat els cossos damunt prestatges, juntament amb ofrenes en forma d'un be esquarterat, blat i vi, a més de braçoletes i d'un plastró ricament decorat. Aetara havia besat els cranis com a tribut personal als amants morts. L'Encantador s'havia emportat les restes dels morts dipositats anteriorment als prestatges. Havien situat la talla d'un cérvol en un punt més alt, per damunt els amants, i tot seguit s'havien acotat i una llum estranya s'havia escolat per les escletxes de les pedres. Potser era la llum de la lluna, però era molt intensa, i semblava que podies tocar-la, de tan densa.
—Mies tsepmen sic tsepmere ral —havia dit l'Encantador, però Aetara no havia entès les seves paraules.
—És una llengua antiga —va dir Nigresaetas—. El significat d'aquestes paraules és: Totes les criatures són iguals.
Aetara va mirar Nigresaetas bocabadada.
—Ara veig que tens el do de les paraules.
—Això no és res, comparat amb el teu do.
—Sortim a fora, a veure la lluna.
Era ja ben de nit i des de dalt les muralles van poder albirar la lluna plena, que deixava una gran taca de llum damunt el mar.