Edicions Serra Airosa - 1983 - Andorra la Vella
Fou aleshores quan parlà sobre la seva decisió de crear un poema dedicat a la parròquia de Sant Julià de Lòria, perquè, segons ell mateix deia, el mot de Lòria l'havia fascinat de bell antuvi, i quan va conèixer el tarannà de la gent de Laurèdia, amb la seva profunda afecció a les tradicions, encara s'hi va sentir més lligat.
Va ésser com totes les coses de Bartra. Dit i fet. Gairebé es pot dir que, de la nit al dia, Bartra va compondre un poema que ell mateix va intitular «Estances de Lòria». D'aquest fet se'n va donar coneixement al Comú de Sant Julià de Lòria, la qual corporació va decidir convidar el matrimoni Bartra a l'acte de «La Marratxa», el segon dia de la festa major de la vila, i a l'aperitiu que, normalment, ofereix el Comú després de la interpretació d'aquesta important peça del folklore tradicional andorrà.
L'Agustí i l'Anna ocuparen, doncs, aquell dia, un lloc entre el nombrós públic reunit a la plaça Major de Sant Julià de Lòria per presenciar «La Marratxa» i els ballets -especialment dels infants- que s'oferien amb anterioritat a la dansa fonamental de l'etologia laurediana.
Després, i seguint usos i costums peculiars en el tarannà popular, el Comú, amb les restants autoritats i hostes, van fer un vi d'honor a l'Hotel Glòria, radicat a la mateixa plaça ovalada de Sant Julià de Lòria. Entre pastes seques i una mica de xampany, Agustí Bartra i Anna Murià comentaven que els havia agradat molt assistir a una representació del folklore andorrà, aspecte aquest gairebé inèdit per als visitants de les Valls, que, normalment, no tenen al seu abast la possibilitat de tastar aquests fenòmens que són els que, en definitiva, formen l'estructura interna essencial d'un poble o d'una col·lectivitat. Fins i tot van manifestar que, a ells mateixos, els havia sorprès. [...]
Després Agustí Bartra oferí la primícia d'una lectura pública de la seva darrera composició, «Les Estances de Lòria». Ho va fer, com sempre, amb la seva veu profunda, enmig d'un silenci impressionant.
El Comú de Sant Julià de Lòria va decidir efectuar un senzill i sincer homenatge al poeta pel fet d'haver dedicat una de les seves nombroses obres al nom de la parròquia de Lauredia. Casualment, la data d'aquest acte coincidí amb la diada de sant Agustí.
Per aquest motiu s'editaren cent exemplars numerats i signats per Agustí Bartra d'«Estances de Lòria», que, novament, i en aquesta ocasió a la mateixa sala de sessions del Comú, ell mateix llegí a tots els presents a l'acte i després signà i dedicà, pacientment, a tots els assistents.
Les converses amb ell, però, no se centraven únicament en les seves obres o en les seves experiències vivencials. S’interessava pels temes dels altres, i durant la seva estada a Arinsal molt especialment per les qüestions d’Andorra, manifestant-se captivat particularment pels seus noms geogràfics.
Arinsal, Setúria, Lòria... Bartra no amagà en cap moment l’encís que li produïen aquests topònims. Era una fascinació com si per al poeta la recerca o el descobriment d’aquests mots signifiquessin un sortilegi emocional, més enllà del seu encuriosiment ferreny, que l’obligava a demanar sempre el perquè de les coses.
Aleshores Agustí Bartra va decidir que els seus «haikús» havien de romandre relacionats per sempre més amb la seva estada a Andorra, mercès al fet que fou al Principat on materialitzà definitivament aquesta obra. Dit i fet. El conjunt de poemes s’intitularia «Haikús d’Arinsal».
I una nit, després de sopar, mentre fumava una cigarreta groga -«Gitanes maïs»- que s’apagava constantment, i amb l’Anna anant i venint del menjador a la cuina i de la cuina al menjador, però amb l’oïda ben atenta, silenciosa i satisfeta, amb les restes dels postres damunt la taula, Agustí Bartra va fer la primera lectura dels «Haikús d’Arinsal».
La seva veu modulava perfectament cada síl·laba dels «haikús»; després de cada un d’ells es feia un breu i pronunciat silenci, durant el qual únicament se sentien, a l’interior del menjador de l’apartament, la remor del riu i el frec de les fulles dels arbres.
Allà, a la terrassa de l’hotel del Serrat, Bartra deixava els seus llargs cabells grisos i blancs al vent, intuint la companyia, frec a frec, del riu i la muntanya com una mena de motor d’enjovenir i, ensems, de rutina diària que se’n va engrunint-se indefectiblement. Moviment sense fi a la recerca de la creació, explicada en l’«haikú» número 5:
Cançó de trèvols.
Vocals que es queden vídues
ran d’una sínia.
Aleshores l’Agustí Bartra ens explicà la seva admiració pel premi Nobel islandès Halldór Kiljan Laxness, que va néixer a Reykjavik el 1902 i va escriure «Gent independent» quan tot just havia sobrepassat els trenta anys, i fou guardonat amb el Nobel l’any 1955.
Islàndia, aquest estat illa veí del cercle polar, que es nodreix de bacallà i areng, era tema de conversa al Serrat. A l’Agustí Bartra li agradava explicar detalls per a situar els seus personatges en el seu just ambient vital. I deia que la captivadora Islàndia ha tingut un elegant escriptor amb Laxness, compositor magistral de «Gent independent», que és una delícia literària.
Al menjador, el que predominava no era la taula, ni la llar de foc, ni les cadires, ni una tauleta de centre... En un racó, una vella i senzilla taula de fusta, amb quatre calaixos a la seva part dreta. Damunt, papers en blanc i un exemplar del Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra. Era el lloc de treball, amb els llibres de l’Agustí, especialment diversos exemplars del darrer publicat per «Laia›› i intitulat El gos geomètric, del qual l’Agustí estava particularment satisfet. Al costat de la taula, com si fos una mena d’aparador per a la inspiració, un gran finestró donava accés a la terrassa, i d’allí, gairebé com si es pogués tocar amb la punta dels dits, i sentint el seu alè penetrant, les muntanyes verdes d’Arinsal amb els arbres que responien al poeta quan passava per la seva vora.
Un dia van anar fins al Serrat. De camí, es féu una estació a La Cortinada, travessant a l’altre cantó del riu, per respirar l’accent peculiar que serven encara, de manera gelosa, aquelles parets i aquelles vies de passatge entre una casa i l’altra. Contemplaren la capella romànica, cofoia, silenciosa, que el pas del temps no ha pogut emmusteir, ans al contrari, ha abrandat la seva esveltesa amb inflexió sempre discreta i benèvola.
A la terrassa de l’hotel del Serrat, escoltant la remor del riu potent que, incansablement, és sender d’aigua de l’alta muntanya que cerca enamoradament la mar, l’Agustí parlava de com gaudia en la seva estada a Andorra, sense oblidar la literatura, el seu món més estimat, la seva dèria més intensa, la seva lluita més exigent amb ell mateix.