Al pie de la encina

El Progreso Editorial - 1893 - Madrid

Autor: Víctor Balaguer i Cirera
Indret: Balneari de la Font Picant (Sant Hilari Sacalm)

Sense detenir-me en el poble de Sant Hilari Sacalm, que segons recordo haver llegit en el llibre d'Osona s'hauria de dir Secalm, vaig seguir el viatge fins a arribar a l'Establiment recentment edificat pel propietari de les aigües senyor Martorell saleta juntament amb les deus i font prodigiosa que Francesc Permanyer, el lletrat, el poeta i el ministre, celebrava cap a  l'any 1861 amb uns versos catalans que vaig oir recitar alguna vegada, i dels quals Enric de Gispert em recordava ahir mateix els dos primers:

Sant Hilari, Sant Hilari,
font de salut i de vida...

La Casa-Establiment es bastant gran i pot acollir bon nombre de gent, però no ho és prou per la infinitat d'hostes que hi acuden, de tal manera que molts es queden a viure en el poble veí, patint totes les molèsties consegüents a la distància, la manca de temps, viatge dues vegades al dia per a prendre les aigües, carruatges incòmodes, canvis atmosfèrics i dificultats i inconvenients de tota classe, que desapareixen vivint en l'Establiment, encara que aquest no es trobi a l'alçada que caldria i que suposo que ben aviat hi estaran si jutgem per les millores realitzades.

Abans d'aixecar aquest edifici, que data de només vuit o deu anys, les tres fonts d'aigua medicinal que brollen a tocar de la riera, estaven abandonades, i només es podia venir a aquestes salutíferes deus per arriscats camins de ferradura. Així ocorria en l'època, no gens llunyana, de Francesc Permanyer.

Autor: Víctor Balaguer i Cirera
Indret: Mas Blanc (Arbúcies)

També, al meu retorn de Sant Hilari, vaig haver de marcar un altre dia amb pedra blanca per l'hospitalitat que em van donar a Can Blanc, grandiosa possessió dels joves esposos D. Miquel de Font i donya Conxita Blanch de Font. Encara que renovada o reconstruïda fa alguns anys a causa d'un incendi, és aquesta una casa tradicional i històrica, que compta pel cap baix amb sis-cents anys d'existència, i que és, alhora, castell, granja i palau, situada al centre d'una vasta hisenda de muntanya i vall, creuada per dues rieres, amb aigües abundoses, amb dilatats prats, amb espessos boscos, amb masies i amb produccions que abracen de la vinya i l'olivar de la terra calenta fins al faig, l'avet i l'alzina dels climes freds.

Autor: Víctor Balaguer i Cirera
Indret: Mas Blanc (Arbúcies)

El meu dormitori en aquesta casa és una delícia. A més a més d'estar ricament i luxosament disposat amb totes les delicadeses del gust modern, té en un angle, fronterers, i només separats per la cantonada, dos meravellosos balcons.

Velat està el de la dreta per una corpulenta acàcia que cada matí, quan la brisa matinal despentina les seves branques, truca als vidres per advertir a l'emmandrit hoste que és l'hora de sortir a gaudir del camp.

De l'esquerra estant el panorama és admirable. Es descobreix tota la vall. Al peu del balcó creix un bonic salze amb els encimellats grups d'harmonioses flors; a tocar, pujant des del pati tancat, s'encima i s'alça una frondosa alzina que sembla que només ho faci per a oferir les llargues fulles de piràmide, dividides en tremoloses fulletes, a les persones que surtin al balcó.

Enfront, apareix la vall d'Arbúcies en tota la seva esplendidesa, amb la gal de les seves riqueses. Del peu del mur arranca la gran horta d ela casa, i després l'extens camp limitat per la riera que baixa despenjant-se a salts, batzegades i cascades, amb aigües murmurants que embolcallen el son i amb fresques pollancredes que són morada de dolços rossinyols. A la dreta la vila d'Arbúcies amb les seves cases en declivi, com desitjoses de llançar-se a la vall amb el riu. A l'esquerra el con de Montsoliu amb els seu castell com un cap, i amb la seva folgada i penjant falda d'alzines com vesta i robada que cau als seus peus. I al fons, dominant el quadre, apareixent per damunt de pujols, colines i monts, el Montseny en tota la seva majestuositat, amb les penetrants Agudes i els seu Home, que formen els dos grups o cimals que van fer donar a aquesta muntanya el nom de geganta dels dos caps.

Autor: Víctor Balaguer i Cirera
Indret: Plaça de la Vila (Arbúcies)

Té aquesta plaça dos grandiosos arbres. Un és el de la llibertat, que es va plantar en temps de la revolució de Setembre, fa ja vint-i-cinc anys. És curiosa la història d'aquest arbre, que ara contaré tal i com me la contaren.

Quan va esclatar l'última guerra civil a causa d'haver-se llançat al camp els sempre impenitents carlins, aquests van arribar una vegada a Arbúcies, i es van anar engrescant en demanar que l'arbre fos aterrat i reduït a cendres, agombolant-se tots a l'entorn d'aquell infeliç plàtan que tenia per crim el de ser l'arbre de la llibertat. anaven ja a dur a terme la seva obra de destrucció , tot ho tenien a punt, quan alguns veïns del poble i els regidors van intervenir prop del cabdill carlí, que em sembla que era el cap de colla Huguet, pregant-li que fes respectar l'arbre, no per ser el de la llibertat, sinó perquè el principal ornament de la plaça, servint de solaç i esbarjo als veïns. Va deixar-se convèncer Huguet pels precs i va accedir a la petició, sempre i tant s'hi fixés un rètol en el tronc que digués: Arbre d'esbarjo.

I així es va fer. I com que la tropa murmurava en veure que se'ls negava el goig sol·licitat, Huguet, ferm en el compliment de la seva paraula, va manar col·locar allí quatre sentinelles amb baioneta calada i amb l'ordre de fer respectar el seu mandat; per tant va passar que els carlins van atorgar guàrdia d'honor a l'arbre de la llibertat. Va guardar-se després el cartell, i cada volta que per accident d ela guerra tornaven a entrar els carlins a Arbúcies, apareixia en l'arbre el cartell protector. Més endavant se'l acudí de plantar un altre arbre al seu costat, per tal que un i altre es confonguessin, salvant-se mútuament, i així és com ha pogut arribar fins als nostres dies.