Edicions Quaderns Crema - 1993 - Barcelona
D'altra banda, la seva mare tenia idees d'higiene, que van operar en el mateix sentit: Ferrater es va acostumar a passar més de la meitat de cada any al camp, en una masia voltada de pins (pins blancs: tots vitalitat vulgar), prop d'Almoster, als primers turons de les serres que tanquen per darrere el Camp de Tarragona.
De tota manera Ferrater va tardar molts anys a haver de fer una vida que se'n pugui dir retreta. Entre els nois de la seva edat i del seu poble, n'hi havia molts que vivien en un dubte espontani quant a la serietat del món. La guerra civil va fer el dubte metòdic.
El bosc del Picarany sembla que era d'una tia de la meva mare que ella havia heretat. A tots dos, al pare i a la mare, els va agradar aquell bosc i van decidir fer-s'hi una casa que van dissenyar ells mateixos. Això devia ser cap a l'any 26. Van haver de buidar el bosc amb explosió de dinamita pera poder fer un prestatge per a la casa perquè la muntanya tenia força pendent. El Picarany tenia tres plantes: a baix hi vivien els masovers i hi teníem una capella construïda a instàncies de l'àvia Soler en el mateix lloc on s'havia mort el seu fill, l'oncle Antoni; es va morir l'any 1927 o 1928 d'una diabetis que es va complicar amb tuberculosi; després, els diumenges el capellà d'Almoster venia a dir-hi missa i li donàvem xocolata per esmorzar; en arribar la guerra civil els pares van decidir de desfer la capella i la vàrem posar a les golfes. Al primer pis hi havia el menjador, les sales d'estar i les biblioteques; a dalt, els dormitoris i, més amunt, les golfes on dormien les domèstiques.
La meva mare va haver de vendre el Picarany a final dels anys cinquanta.
Gabriel Ferrater va néixer el 20 de maig del 22, a Reus, on el seu avi havia fundat una empresa d'exportació de vi, que va prosperar molt gràcies a la guerra del 14-18. El pare i els oncles de Ferrater van continuar el negoci, però, encara que l'empresa no hagués periclitat en els anys de l'altra gran guerra, que no es va pas girar de cara sinó d'esquena als comerciants espanyols, és segur que Ferrater no s'hi hauria pas arrenglerat. L'hàbit de no menjar el pa que es dóna el va adquirir Ferrater molt aviat. Potser pel simple fet que no va anar a cap col·legi fins que tenia deu anys. El seu pare tenia idees pedagògiques, però més aviat negatives, fetes de repugnància pels col·legis que ell recordava de la seva infància.
La infància la vaig tenir molt estranya perquè no vaig anar al col·legi fins als nou anys. Tenia institutrius i em passava la meitat de l'any al camp. Les raons per les quals el pare no volia que anés al col·legi eren que a Reus només se'n coneixia un de més o menys potable, el que se'n deia dels "Padres", de St. Pere Apòstol, i com que ell hi havia anat de petit i sabia que no rutllava, doncs, per això no m'hi va portar. Volia enviar-me a pensionats suïssos o coses per l'estil i aleshores venia allò de demanar catàlegs cada estiu i de repensar-s'hi al setembre perquè pujava molts diners. Les institutrius no van donar massa resultat. Sembla, però, que als tres anys ja llegia i que n'havia après tot sol. T'explico això per donar-te l'inici d'aquest costum de solitud que he seguit tenint tota la vida, i que m'ha marcat i que, per altra banda, m'agrada.
Quan Ferrater va entrar en una societat de coetanis seus, ja s'havia acostumat a no ésser-hi, i a més la hi havia denigrada profusament. Des d'aleshores, Ferrater mai no hi ha estat del tot. D'altra banda, la seva mare tenia idees d'higiene, que van operar en el mateix sentit: Ferrater es va acostumar a passar mes de la meitat de cada any al camp, a una masia voltada de pins (pins blancs: tots vitalitat vulgar), prop d'Almoster, als primers turons de les serres que tanquen per darrere el Camp de Tarragona.
De tota manera, Ferrater va tardar molts anys a haver de fer una vida que se'n pugui dir retreta. Entre els nois de la seva edat i del seu poble, n'hi havia molts que vivien en un dubte espontani quant a la serietat del món. La guerra civil va fer el dubte metòdic.
El meu pare era persona intel·ligent i molt emprenedora, però de tant en tant tenia tendència a no aprofitar el seu talent tant com l'havia d'aprofitar en el sentit convencional de prosperar i fer diners. La meva mare era intel·ligent, molt bonica, molt alta, elegant i refinada, i admirada pels tres fills; i amb bastant geni. tenia molta disciplina, molta disciplina casolana i domèstica. Prenia molta cura que tot estigués ben organitzat: les dutxes diàries, els horaris de menjar, la roba, etc. etc. Teníem servei, bastant de servei, però mai no va mancar la vigilància activa de la meva mare a fi i efecte que tot rutllés bé. [...]
El meu pare era, de tant en tant, una mica fantasiós i les dificultats que hi podia haver entre el pare i la mare, quan n'hi havia, eren generalment per aquest motiu. Una vegada es va comprar un cotxe, un Bentley, que devia ser, si no el primer, dels primers cotxes de Reus, i es veu que el va pagar més car que si hagués estat nou. Al pare li agradaven molt els cotxes i, fins i tot va guanyar algun ral·li, però es veu que amb el preu real del Bentley no s'hi va fixar.[...]
A casa sempre hi havia molta conversa. I, sobretot, la meva mare amb en Gabriel i amb en Joan hi tenia moltes converses sobre llibres i sobre tota classe de temes. Com dic, era una casa molt disciplinada i era estrany que no hi hagués tota la família a l'hora de dinar i de sopar, com que hi havia servei, podíem parlar tots sense que calgués que ningú s'aixequés per anar a buscar l'altre plat o per endreçar la cuina. A casa teníem una bona biblioteca distribuïda en habitacions a la planta baixa. Mai no ens varen prohibir de llegir res.
El segon fet que m'ha marcat ha estat la guerra. Per la gent dels catorze anys va ésser l'ensorrament de l'autoritat paterna. Tothom anava mort de por. La por era el que dominava els home si els temps. Recordo un oncle meu que abans de sortir al carrer mirava que no hi hagués ningú i treia abans el cap. Com si pel cap no el poguessin encertar! I tothom tenia por, perquè malgrat totes les il·lusions sabíem des del primer dia que els anglesos van prohibir als francesos de donar armes a la República i estàvem perduts. I era curiós, perquè la por produïa llavors una mena de "fugida endavant" amb moltes atzagaiades, però valenta o potser "temerària". Tots volien fer alguna cosa. Recordo que un company meu va fabricar una bomba i va fer volar la porta de l'institut.
L'any 1936, hi havia a Reus una illa delimitada per la Plaça Prim, els carrers de la Perla, del Galió, de la Galera i de Monterols que tenia com a cobert una barreja de terrats i teulats. La nostra colla trobava que era un indret molt escaient per a fer-hi passejades ignotes quan feia bo i a més per a observar el que passava allí baix.
Quin observatori!
Un dia de tardor, el Gabriel Ferrater i jo passejàvem per allà dalt, xino xano. En arribar al sostre del Gran Hotel de Londres vàrem veure que hi havia una munió de gent cridant i gesticulant, envoltant l'estàtua eqüestre del general Prim. De seguida, vam baixar per a assabentar-nos del que passava.
Oh! Senyor Déu meu! El coll del cavall i del general, el puny del general que mantenia el sabre enlaire i la cua del cavall estaven enllaçats amb sengles llibants que per llurs extremitats oposades estaven lligats a un camió aturat davant el Gran Hotel de Londres, allí on hi havia la parada de taxis i cal "plats-i-olles". Els repeus que feien d'escala per arribar a la peanya de l'estàtua estaven esborrats amb sorra que feia d'hipotenusa a fi d'evitar, quan els camions tibessin els llibants, que el general no malmetés els graons en la seva estavellada.
Després d'un breu intercanvi d'impressions, en Biel i jo decidírem parlar amb els capitosts de la poblada, per tal d'impedir l'acte iconoclasta que ja estava a punt. Coneixíem els cabdills de l'escamot i teníem la qüestió guanyada.
Els explicàrem el que sabíem del general Prim i una mica més: que era reusenc i molt bon home; que els feixistes del seu temps el varen matar perquè era maçó. Resposta dels iconoclastes: el general havia nascut a Reus per casualitat, son pare era notari, era mala gent ja que duia uniforme militar i que tots els militars eren feixistes; a més a més, era monàrquic, marquès i potser comte i tot: això passava de la ratlla.
Nosaltres replicàrem que el general era marquès perquè havia fet la guerra contra els "morus" i que aquestos estaven lluitant contra nosaltres per a venjar-se d'en Prim; que de militars n'hi havia de lleials (recordo que citàrem Miaja, Rojo, Pérez Farràs i algú més); que si bé era cert que havia fet venir un rei al tron d'Espanya, n'hi havia posat de la casa de Savoia, havent enderrocat prèviament una reina borbona; que era simpatitzant dels moviments d'alliberament dels països hispanoamericans; que havia deixat plantat a Maximilià de Mèxic i que era molt popular a Cuba i Puerto Rico.
Sembla que les paraules "Savoia" i "moviment" perjudicaren la nostra empresa ja que ens digueren que no emprenyéssim més, que ens poséssim de banda, que tenien pressa i necessitaven el bronze de l'estàtua per a fer canons per al Front de l'Aragó.
¿Fracàs? de cap manera. L'espai de temps transcorregut discutint posicions intel·lectuals va permetre l'arribada de dos líders polítics, un d'Estat Català i un del PSUC, que no discutiren d'història, sinó que, tocant de peus a terra, aprofitaren l'esperit pactista del psicotipus col·lectiu català i sentenciaren: li tallarem la fulla del sabre al general i així es quedarà amb el puny aixecat per a la posteritat. Acord absolut. Nosaltres esperàvem que potser li substituirien la fulla del sabre per una falç al puny. Res d'això.
Ens n'anàrem, capficats i moixos, tot parlant de bojos, de terrats i de l'ensenyament del proletariat, a beure una ampolla de Ferrh. Llavors vàrem adonar-nos que el bosc no ens havia deixat veure l'arbre o la falç o el sabre o no sé què. L'altre dia vaig anar a Reus: el Gran Hotel de Londres ja no hi és; aquells terrats tampoc. El general Prim no té el puny enlaire, ni la falç al puny; du altra vegada el sabre enlaire.
Ara, vaig passejant per uns terrats molt diferents i m'hi passejo tot sol.
Gabriel Ferrater tenia el do de convertir qualsevol conversa i qualsevol paper en una cosa que fes goig d'escoltar o de llegir. Era un do que ell cultivava amb gust i generositat perquè va ser la seva manera d'estar amb la gent. Tenia la idea, ben respectable, que amb les relacions amb els altres no s'hi val a repenjar-s'hi, sinó que demanen un esforç perquè no siguin mera promiscuïtat i perquè esdevinguin una cosa creativa. D'alguna manera, a l'altre, t'hi havies de donar amb honestedat, que era el mateix que dir amb lucidesa.
Imagineu-vos, doncs, el sotrac que vaig tenir l'altre dia, ara fa poc, en trobar les poques cartes d'ell que s'havien salvat de la meva mania d'esborrar petges i records.