Aloma

62 - 1979 - Barcelona

Autor: Mercè Rodoreda i Gurguí
Indret: Font de Canaletes (Rambla) (Barcelona)

Caminava contenta perquè s'havia adonat que els arbres ja tenien brots nous. Quan va arribar a la Plaça de Catalunya va veure que tothom es girava. La Rambla s'havia animat molt, es sentia una gran cridòria, i al fons, per damunt de la gent, es veien unes quantes banderes. Un noi que passava anava dient a tothom que al carrer de la Canuda hi havia guàrdies civils a cavall. Una onada de gent la va voltar i durant una estona no va veure res. Tot d'una es va trobar al costat d'una senyora escabellada que plorava perquè li havien arrencat una màniga. Li anava a dir alguna cosa per consolar-la però li van donar una empenta i va caure de genolls a terra. Quan es va poder aixecar, la senyora ja no es veia i gairebé tothom havia fugit. Es van sentir uns quants trets.

Sense saber com, es va trobar en el soterrani davant del quiosc dels diaris. Assegut a terra, d'esquena a la paret, hi havia un home amb la galta plena de sang. Un senyor i una senyora el van ajudar a aixecar-se i li van preguntar si volia que l'acompanyessin a una farmàcia. La senyora li va donar un mocador.

—Què ha passat?

Els que anaven baixant dels trens no gosaven sortir a fora.

—No res; una manifestació.

Autor: Mercè Rodoreda i Gurguí
Indret: Parc del Turó Park. A la Glorieta (Sant Gervasi-Galvany) (Barcelona)

Amb Daniel, el seu germà mort, de vegades anaven al Turó Park. Hi havia una gàbia, gran com una casa, plena d'ocells de tota mena. I paons que desplegaven la cua de tant en tant. En una placeta feien titelles i algunes tardes no se'ls entenia per culpa dels xiscles de les noies que havien pujat a les muntanyes russes. Hi havia un quiosc per als músics. Eren de la Creu Roja i duien un vestit ratllat de blanc i de vermell. Tocaven aquella música que sortia del saló de l'aranya, per la finestra mal tancada. Amb el seu germà s'asseien en un graó de l'escala de marbre, arraconats cap a la banda dels bambús, i escoltaven tot mirant el cel blau. Quanta de gent barrejada...! Hi havia l'home que s'enlairava amb aquella bomba tan bonica i que costava tant d'inflar. Quan li tallaven les cordes se n'anava amunt i es sentien uns grans picaments de mans; l'home, del paner estant, saludava. Els matins d'hivern, agafats de la mà, caminaven donant cops de peu a les fulles dels plàtans que cobrien els caminets. Sovint el vent n'empenyia unes quantes i les deixava planes damunt dels herbeis després d'haver-les fet córrer sobre les seves cinc puntes. De vegades jugaven a dir de pressa el nom d'una barraca on hi havia una dona grossa, vestida de gitana, que explicava a la gent tot el que els passaria: Zasmarrakatruki. Sis vegades seguides, sense entrebancar-se. Ell en sabia més. Ella s'embarbussava. «És igual, seràs una gran noia». Abans d'anar-se'n, s'aturaven una estona davant del water-chute.