CCCG Edicions (Girona), 2001
La Moixina és quelcom més que una font o que uns paratges més o menys bonics i, per tant, més o menys pictòrics. La Moixina és purament i simplement un símbol, una personificació de la ciutat d'Olot. Olot i Moixina són dos mots sinònims, que van a l'uníson. La gent d'Olot i de fora d'Olot els identifica. No d'ara, sinó de sempre.
Si pregunteu a molta gent forana si ha estat mai a Olot, és molt possible que us diguin que sí,
Però si els pregunteu si s'han passejat pel carrer Major o pel Firal, o si han entrat a l'església de Sant Esteve o al santuari de la Mare de Déu del Tura, o si s'han assegut en un banc del parc vell, la majoria de les vegades us diran que no. Sortiran per la tangent i continuaran explicant una cosa així:
—Sí, una vegada vaig venir a Olot i vaig anar a dinar a la Moixina. Ens va agradar molt. Els olotins no sabeu el que teniu. És una font molt bonica. [...]
Com és la Moixina?
Heus ací una pregunta difícil de contestar. La Moixina és la màxima expressió dels verds, de la llum passada pel sedàs de la delicadesa; el paradís de la boirina poruga i d'unes branques que lluiten per arribar a fregar la galta rodona del cel blau. [...]
I —ara i aquí— nosaltres volem confessar que la Moixina, per damunt de tot i segons el nostre parer personal, és un estat d'ànim; una manera de veure uns arbres, uns camins, uns rierols, unes flors silvestres i un paisatge determinat dins d'un espai concret, que constitueix una unitat totalment definida.
La font té sis brocs que llancen aigua sense aturar-se i allà mateix comença un d'aquells recs minúsculs —en aquell tros corre pel mig de dues rengleres de pedra— que s'escorre avall fins que s'arriba a perdre,
Ben a prop de la font hi ha uns pedrissos i unes tauletes de pedra tosca i lloses planes a sobre, escampades simètricament a cada banda del recinte principal.
Si hi aneu alguna tarda del mes d'abril, quan el dia és llarg i el sol té mandra de pondre's, veureu com els raigs de llum, fins com un tel de ceba, encenen literalment la sorra vermella de terra i taquen de colors vius les soques dels arbres de la vora.
Mai no he vist una llum tan tamisada com aquella llum transparent de la Moixina quan es mor la tarda. [...]
El qui continuï caminant descobrirà, sense gairebé adonar-se'n, uns aiguamolls que mostren una superfície de color verd poma, esponjosa. I al mig d'aquella mena d'estany, on l'aigua només s'endevina, veurà com les fulles altes dels lliris blaus, que surten d'aquell indret, ballen sardanes. [...]
Si continueu caminant per la Moixina observareu també que el paisatge canvia constantment. Aquí a prop hi ha uns arbres blancs de fulles platejades, més enllà una cleda amb unes mates de boixos o de grèvols envernissats d'un verd maragda rabiós. En un altre clos s'aixeca una roureda d'una vintena de roures monumentals que us protegeixen dels raigs de sol més punyents. Pertot arreu l'heura i les falgueres defineixen el caire fresc i humit d'aquest paisatge.
Per entremig dels arbres o des d'un camí intrincat, si no badeu o no feu el ronso, se us farà present un llac petit com un cop de puny. L'aigua no es belluga gens ni mica; es manté quieta; serveix de mirall a la vegetació de la rodalia.
A l'hivern la boira espessa, que a vegades el vent gronxa d'un lloc a l'altre, posa una engruna de misteri a l'entorn. Els arbres desapareixen i es confonen entre ells mateixos.
Mai no sabeu ben bé si toqueu de peus a terra o si cavalqueu damunt d'un floc de cotó fluix finíssim.
A la primavera, la Moixina, al migdia, enceta una alegria que s'encomana al més pintat o al més escèptic.
A l'estiu —excepte en casos esporàdics, gairebé insòlits—, quan hom entra al recinte, una fresca que enamora li dilata els porus de la pell i li lleva la suor del front.
A la tardor, la Moixina s'enriqueix amb els ocres i els torrats de les fulles seques, i les tonalitats cromàtiques de la fronda agafen aquell punt dolç que només s'aconsegueix quan l'equilibri de tots els elements és perfecte.
Cada estació de l'any s'esforça a no defraudar el vostre entusiasme.