Llibreria Catalònia (Barcelona), 1930
El riu juga a Andorra un paper compromès. La vall no toleraria un riuet de pessebre. D’altra banda, sense el Valira tot Andorra tindria un posat constantment esquerp, basardós a estones. Un pont d’arcada sota un cim agut, sembla que us esvaeix el pesombre dels llamps. El to gris de roca i el blau fosc d’avets fóra, sense el riu, si fa o no fa, inhospitalari. Perquè al riu aporta a la vall la seva remor i la corrent viva, però encara alguna altra cosa més. L’herba de la seva vora té un verd nou. Els pollancs s’enfilen amb delit, si es veuen als peus l’alegroi de l’aigua. Els marges, a banda i banda, tenen una gràcia flonja. Vist dels cims, el riu és una lluentor, si fa no fa humana en aquest indret, on el record de l’home no és gens constant.
En aquest país de cel net i d’aire viu, el Valira és un riu clar. Fill de la neu, a penes enterboleix el seu origen. No és un riu profund. El gruix d’aigua li permet un cert enjogassament. Té un camí divers i una pendent decidida. És per això que llisca amb una fúria superior al seu gruix. És per això que escumeja.
Vora la calma de la gent i l’endormiscament de la Vall, el Valira té pressa. No vol dir que, de tant en tant, fa tot de marrades i giragonses, per no avançar res. Mirat de dalt, us adoneu que cuida la seva ratlla lluenta, amb un abandó simulat, que, en certa manera, és un perfilament de les seves gràcies.
La veu del Valira, que és un gorgoleig entre còdols, una passa de remor. Una remor per l’estil de la pluja. Remor de pluja insistent sobre un gruix de branques. Això fa de bon notar des del coixí. El riu no priva de dormir ningú; més aviat fa companyia. Una noia que ha vist Andorra amb uns ulls molt clars em deia que, si de cop i volta el Valira s’estronqués, el silenci fora feixuc i la son difícil.
De dies, Andorra té en les seves places dues úniques remors: la del riu que fuig, i la dels cops del ferrer, que cauen amb un cert ritme...