El 27 de setembre de 1943 va arribar al Serrat, amb penes i treballs, una expedició de 5 polonesos conduïda per un dels nostres guies. Fou la més petita de tota la campanya i també la més dissortada, l'única que sucumbí. En realitat, havien sortit de França 6 homes i el guia. Però els sorprengué una tempesta de neu pirinenca, en passar el Port de Siguer, d'una tal intensitat que un d'ells, a causa del fred i de l'esgotament, morí a la muntanya. No venien equipats per a la neu i portaven encara roba d'estiu. No van poder salvar-lo els seus companys ni el guia, car tots van arribar a un límit extrem de defalliment. Des del Serrat, el guia i dos homes del país van intentar retrobar-lo, però fou endebades; la tempesta continuava i havia esborrat totes les traces.

L'endemà, dia 28, vers les onze de la nit, vaig sortir de l'Hostal Palanques en un cotxe conduït per Eduard Molné, xofer molt experimentat, fill del senyor Francesc Molné Rogé, amo del dit Hostal, ambdós vivents actualment. Ens acompanyava un dels nostres guies, Alfred Vicente Conejos, conegut habitualment pel seu segon cognom, també vivent i resident des de fa molts anys a Sant Julià de Lòria. Vam trobar-nos amb els 5 sobrevivents polonesos d'aquella expedició al Serrat i vam baixar a peu amb ells, en Conejos i jo, fins vora Llorts, on ens esperava l'Eduard amb el cotxe, un petit Renault de 5 places. Pujàrem al cotxe; anàvem al davant el xofer, jo i en Conejos, i al darrere, 3 polonesos asseguts i els altres dos ajupits damunt dels seus companys, com podien, és a dir, molt estrets.

En arribar a la Massana, tot just havíem entrat al revolt de Casa Hostaler Vell, vam veure de sobte dos cotxes francesos, un Delaye i un Citroën, parats davant la porta de l'Hostal Palanques, en direcció a Andorra la Vella i vora d'ells, 4 o 5 homes drets portant gavardina. Fou en Conejos qui, el primer, exclamà instintivament: "La Gestapo!"

 

[...]

 

Finalment, en començar la baixada de la Serra de l'Honor, els alemanys van començar a tirar amb les pistoles, dues o tres vegades seguides, però no a matar, sinó segurament per espantar-nos més i fer-nos aturar. La nostra reacció fou com segueix: en Conejos digué: "ja tiren, jo salto, a mi no m'agafen viu aquesta gent!". L'Eduard decidí de parar, per intentar salvar la vida, si bé ell no es podia escapar, ni tan sols moure's, per falta de temps, car teníem els perseguidors a uns tres metres de nosaltres, des de feia molta estona. Jo vaig estar d'acord a parar, amb la idea de saltar del cotxe i intentar salvar-me, a l'empar de la nit. Vam avisar els polonesos que anàvem a saltar i que ho intentessin també ells. Tot seguit, l'Eduard s'avorà a la dreta, just a l'embrancament de la carretera de Sispony, molt més estreta aleshores, i es parà de cop, cobrint amb el cotxe la nostra fugida.

En uns segons dramàtics, saltà en Conejos, i jo al seu darrere, i ens posàrem a córrer carretera de Sispony amunt, i pujant tot seguit a les feixes superiors.

En saltar del cotxe, vaig sentir un sol tret de pistola, que no ens tocà. La nostra maniobra ràpida degué sorprendre els alemanys i ens va permetre de salvar-nos, si bé solament en Conejos i jo. Els 5 polonesos, massa estrets al seient del darrere del cotxe, no van tenir temps a saltar; i l'Eduard es veié a l'instant apuntat amb una pistola, per en Nico, precisament! No es va moure, ni ho intentà.