Aquella agressió fou realitzada pels caps de la Gestapo de Foix i de Tolosa, acompanyats d'en Nico, el qual coneixia molt bé l'Hostal Palanques i les habitacions que nosaltres hi ocupàvem, així com sabia perfectament com treballàvem. Al moment d'apuntar l'Eduard amb la pistola, li preguntà:

«¿Era el abogado uno de los que se han escapado?»

«Sí», li contestà.

«¿Y Carlos? ¿Dónde está Carlos?»

«No lo sé», digué l'Eduard. Això últim, l'hi preguntà diverses vegades amb insistència, mostrant un odi furiós contra Carlos. Pobre Carlos, si hagués caigut a les seves mans. Amb tota seguretat l'hauria torturat fins a la mort ell mateix. A mi no crec que em tingués odi ni rancor de cap mena. És possible que sentís per mi fins i tot una certa simpatia, a tenor de les converses que vam tenir abans de marxar ell a França. Però si ens haguessin capturat, ni en Conejos ni jo no teníem salvació possible. La guerra és molt inhumana i cruel!

Aquella nit, en Conejos i jo vam anar a parar a una casa de pagès, a Anyós. L'endemà ens vam assabentar de l'ocorregut a l'Hospital Palanques. Els alemanys, guiats pel Nico, van entrar-hi vers mitjanit, enfilant-se escales amunt; sense fer soroll, van raptar el Boby a la seva habitació i van desvalisar, en no trobar-nos-hi, les habitacions d'en Carlos i meva. Ens ho prengueren tot, excepte els meus llibres. Però la Providència o l'Atzar, com es vulgui, estigué en aquella ocasió al nostre costat, car fou casual que en Carlos es trobés justament aquella nit no a la Massana, sinó a Sant Julià de Lòria, i que jo sortís aquell vespre a cercar aquella infortunada expedició en lloc del pobre Boby... A la guerra, bé és prou sabut, la vida i la mort depenen sovint més de l'atzar o de la sort que de tota altra cosa.

Algú es podria preguntar com fou possible que a l'Hostal Palanques no s'adonés ningú d'aquell enrenou, aquella nit. Però és molt explicable. El senyor Molné i altres persones del poble es trobaven encara al Bar o Cafè de l'Hotel, jugant a cartes o conversant. Van veure, certament, moviment de gent forastera que pujava i baixava les escales; però no en van fer cas, car això succeïa sovint amb gent nostra, i tampoc, com a andorrans, no podien sospitar una agressió semblant. Per altra part, els intrusos no van despertar ningú de la casa, actuant en silenci i sense cridar l'atenció. Fins l'endemà al matí no es descobrí tot el que havia passat.