Edicions 62 (Barcelona), 1974
Per alguns espectadors, la cerimònia podrà tenir bastant de pesada. Lo vast saló de Llotja, amb sa llum difusa i plujosa de Catedral, no és pas lo més a propòsit per a fer relluir los colors alegres dels trajos; lo sol de Maig a fora enlluerna esplèndid; a fora, els cotxes brunyits de les autoritats, seguits de la guàrdia a cavall amb sos plomalls que voleien; a fora, els gallardets, la música, les flors; però, a dins, certa obscuritat en la massa atapeïda entre l'esvelta columnata gòtica o ribetejant de negre la galeria; certa buidor en l'altíssim enteixinat. La gentada impacient veu enllà al fons un tablado a on se mouen los actors: puja la comitiva oficial, i la curiositat s'entreté un moment amb aquelles figures amb creus i galons; se proclama la reina, i el públic, en peu, esclata en aplausos, la mira passar cap al dosser comentant sa bellesa i son aire; mes després d'això... ara s'adelanta l'un, ara crida l'altre amb veu que ressona en lo vast local, buida i fonda, seguida d'unes quantes palmades i dels acords d'una orquestra llunyana i intermitent. Sols quan per sort llegeix algú de forts pulmons, lo públic pot dar sortida a son entusiasme, ja frisós de fer soroll... Però després, baixen los senyors del tablado a l'escampada, mentre cremen los plecs en la safata i prou. La gent s'ha vista, s'ha parlat, s'ha divertit amb lo que ha pogut sentir, i fins un altre any.
Mes per als iniciats, quant diferents les impressions, allà en la primera joventut! Aquella mateixa cerimònia, vista de prop, és coneguda per parts dies abans, com si hagués estat ensajada; aquella mateixa sala amb son altíssim enteixinat porta a la memòria vagament records de grandeses en consonància amb les que retreuen els versos; les flàmules i banderes gremials bateguen joioses; la música llunyana té quelcom que fa vibrar lo pit i ennuega la gola; té l'aire embaumat de flors, una fragància especial que sols aquell dia se sent:
aquell perfum de cel que allí sentia
no l'he sentit mai més;
lo vast tablado al fons, l'alt sitial de la reina, lo dosser de vellut roig amb tocs d'oripell entre les gegantines plantes que l'adornen, són verament lo trono de la glòria, d'una delícia sens nom. Quan lo secretari crida al poeta, los mateixos aplaudiments d'usança li semblen atronador i unànim estrèpit. I al trobar-se, com en un escenari, al mig d'uns quants pams del tablado per ell sol, se li cobreix lo cor. Hi ha més: de la cerimònia, tot porta doble intenció; de tot se'n sap la significació secreta; la memòria del jurat, sols verament intel·ligible per a uns quants, conta amb circumloquis les dissidències interiors del Consistori; se refereix a parladuries que han sigut entreteniment dels joves literats tota una setmana. Les lectures de les poesies tenen l'interès d'una verificació o d'un coteig: algunes se saben de cor abans de llegir-les públicament... I a fe són boniques tantes il·lusions en els primers anys; és bonic sentir aquella alenada de glòria, i la sobreexcitació cerebral que fa somniar allí mateix amb altres poesies, i l'esgarrifança de fred a l'oure repetit lo nom de pàtria. Pàtria, en lo discurs del president que dóna autoritat de sèria tasca de cultiu de la poesia amb altes raons que tiren cap a la política; pàtria, en los versos vibrants que exalten sols amb sa música; pàtria, en lo discurs de gràcies, que té una paraula dolça per a tothom!