Ànima de bolero, d'Isidor Cònsul

Editorial Empúries - 2009 - Barcelona

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Indret: Plaça de Sant Miquel (Cervera)

Cervera 5 de febrer de 1892

Jesús, Josep i María, siau sempre en ma companyia!

Arribo mig quart abans del toc de l'Angelus. Lo viatge, més llarg que no comptava i que no recordava de la primave­ra de l'any passat quan vinguí per primera volta. Lo tren ha sortit de Barcelona a vuit hores del matí, però ha fet una llarga aturada a Manresa, més d'una hora, on la meva pobra ànima, aquests mesos sempre abatuda, s'ha esplaiat a l'ombra de la sagrada muntanya de Montserrat. Lo tren, de Manresa a Cervera, mandrejava lent, com si li costés gran esforç guanyar els costers gelats de la Segarra. A l'estació m'esperava lo simpàtic senyor Josep Costa, que Déu li ho pac. Com li ho agraesc! Ha cuitat a oferir-me una cambra en sa llar. Pobre de mi! Però jo voldria passar de puntetes, com l'any passat, que ni tan sols saludí els sacerdots de la parròquia i passí, d'incògnit, arrecerat al niu de la dispesa que hi ha prop de la Universitat on estudia lo nostre gran Balmes. Que només pel veïnatge de les pedres que el vegeren, me semblava que mon esperit quedava reconfortat a la llum de sa sublim intel·ligència. Ser­vo bon record de la discreta tranquil·litat que trobí mesos enrere a Cervera i ara, la meva ànima atribolada, torna a buscar-hi gotes de consol i de pau en el bàlsam de la Vera Creu...

Escric des d'una cambra amb vistes a la Universitat, lloat sia Déu! M'he desfet tan bé com he pogut de l'oferiment del senyor Costa. Ja el recomaní, com em demanà per carta, a mon estimat protector don Claudi López, però em penso que li han donat allarguis. He mirat de ser-li complimentós i amable, però m'he estimat més tornar a aquesta dispesa de la plaça de Sant Miquel, nom sempre dolç a mes orelles per la recordança del venerable Sant Miquel dels Sants, patró de Vic. Potser he fet malament de rebutjar una cambra particular, tan demanades aquests dies que la ciutat acull un riu de pelegrins. Que Déu m'ho perdoni si és així! També m'he permès, en confian­ça, recordar-li ma intenció de passar desapercebut, com l'any passat. No pas amagat com un malfactor com ell em deia en la seva carta, però sí sense donar gaires explicacions: poder estar sol, en la calma i quietud que anhelo per enfortir mon esperit trasbalsat. Sol i sense haver de barrejar aquests dies de recolliment amb la fama esfulladissa que em trompeteja com a poe­ta.... Com l'any passat, quan m'adoní que a la mestressa de la fonda no li deia res mon nom i es limità a apuntar-lo, com ha fet avui, en la grossa llibreta del registre de viatgers. Em temo, però, que enguany les coses no vagin de la mateixa manera.

L'estança es endreçada i humil, he deixat mes pobres pertinences a l'armari i escric mes primeres impressions abans de dinar. Sols un mos, que avui és dia de dejuni i vull preparar mon cos per a la imposició de la sagrada relíquia.

Mostrau-me, Senyor, el camí que busca mon pobre cor atribolat!

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Indret: Església de Santa Maria (Cervera)

(Cervera 5 de febrer de 1892. Prop de la mitjanit)

Christum Regem, /pro nobis in Cruce exaltatum. / Venite, adoremus

Gràcies, mon Déu i mon tot, per la vetlla d'aquest vespre en lo temple de Santa Maria. Com agraeix mon esperit, abatut de tribulacions, el bàlsam dels nocturns que hi he escoltat! En diuen Completes i és una música sagrada amb passades de toc de festa i tonades populars que es mesclen amb la solemnitat de les formes clàssiques. Lloat sia Déu! És com jo mateix he assajat de fer en mos pobres esplets de poesia!

Volguí fer-me fonedís, en acabar la funció, i retirar-me a la dispesa, però lo senyor Josep Costa, que no m'ha deixat de petja, insistí que havia de conèixer los sacerdots de la parròquia, lo rector Joan Marigot i lo simpàtic mossèn Pinós, a qui hem saludat en la sagristia. He demanat pels autors d'aquestes Com­pletes del Sant Misteri i m'han parlat amb gran amor dels vene­rables sacerdots cerverins que les van compondre, mossèn Joan Pont i mossèn Salvador Vidal, que no fa gaires anys que van morir. Al cel sien! Lo senyor rector ha explicat que van ser molt criticats per lo fons teatral de la composició i que lo po­bre mossèn Pont només sabia argumentar que son únic objecte era atraure fidels a l'església, lloat sia el Sagrat Cor de Jesús! I tant com n'ha menester aquest temps malalt que vivim! Que ingrat, lo mon, a l'hora de pagar lo be! M'he esplaiat agraint-los la cerimònia, he demanat detalls dels prodigis goridors del Sant Misteri i els he confiat que jo mateix n'he sentida la força, aquest vespre, amb la Vera Creu presidint lo temple, ple de gom a gom. No ho he dit pas com un compliment per quedar bé, és cert que he notat reverdir en mon cor l'esperança en lo futur del món catòlic. Sobretot en veure uns fídels tan enfervorits cantant el fragment del tercer nocturn que deu ser més popular: Sicut Moyses exaltavit / serpentem in deserto...

La discreció no és virtut del senyor Costa. A mitja conver­sa amb los sacerdots ha entrat a la sagristia amb altres senyors que han començat d'afalagar-me per ma pobra obra literària. Són tres notables d'esta ciutat de Cervera, lo jove Faust de Dalmases, baró del Bollidor, i los senyors Miquel Jané i Joaquim de Pedrolo. Ja veig que aquests dies que volia de solitud se'm regiraran del tot! No han trigat a demanar-me, com prou hi estic acostumat, la caritat d'uns nous goigs de lloança al Sant Misteri. Pobre de mi! Com podré complaure'ls, ara que ma musa és muda, ma ploma esmussada i estroncada la deu de ma inspiració?

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Indret: Capella del Sant Misteri (Cervera)

Cervera, 6 de febrer de 1892

Jesús, Josep i María, siau sempre en ma companyia!

He provat, en la solitud de ma cambra, d'escriure unes posades. Però ja veig que no me'n sortiré. Cada dia que passa noto que ma inspiració és més pobra i més limitat mon escàs enteniment. Ja no ragen com abans mos esponerosos esplets de poesia i els somnis alats de la joventut em semblen del tot acabats. Amb més voluntat que no pas inspiració, he gargotejat aquests pobres versos:

Relíquia de la Creu vera
que de Roma nos vingué,
Sant Misteri de Cervera
conservau la nostra fe.
Conservau la nostra fe
Sant Misteri Gloriós.

Eixa relíquia sagrada
de Roma va ser portada
per un soldat (...).

Per lo poder divinal
fou obligat lo dimoni
a que donàs testimoni
de son valor infinit.

Quan Jesús morí en la Creu
son cap (sobre d'ell) en ella tenia
i eixa relíquia bevia (aquella sang sense preu)
amb la sang del mateix Home-Déu.

Però sempre és lo mateix, Déu meu! S'han eixugat les fonts de la inspiració i no faig més que repetir-me. Si un dia l'enganyosa poesia m'ensenyà a bastir mons, ara prou que m'adono que tots mos somnis són acabats. M'hauria agradat oferir-los avui, a l'hora de dinar, un primer esborrany dels goigs. Perquè anit no van parar d'insistir, fins que no vaig acceptar, que avui dinaria amb ells a casa de don Joaquim de Pedrolo. No m'agraden les posades que m'han sortit i em cansa lo que dic perquè sempre dic les mateixes coses...

Sagrat Cor de Jesús, en vos confio.