Editorial Columna (Barcelona), 2020
Abans d'arribar al poble d'Ullastret, ha trencat a l'esquerra, camí del jaciment ibèric: una doble ciutat fortificada que va créixer sobre una illa, l'Illa d'en Reixac, envoltada per un gran estany i, al mateix temps, es va estendre dalt del turó que avui s'anomena Puig de Sant Andreu.
Ja a tocar del jaciment, ha deixat el cotxe a l'aparcament ombrejat que reposa a peu de turó. Poc després, en passar la taquilla d'entrada, ha saludat la noia que controla els tiquets i ha emprès el camí que voreja la muralla, tot resseguint l'excavació del fossat, un queixal profund i espectacular de cinc metres de fondària que deixa al descobert la pedrera d'on van extreure les roques per bastir els murs de fortificació, a la ciutat del puig. El que ara es veu és el que queda de la reforma d'una primera muralla d'uns quants metres d'alçada, que s'havia edificat a finals del segle VI aC.
Quan ha arribat a la porta d'accés, l'ha tornat a assaltar una sensació de dejá-vu. Cada vegada que visita Empúries li passa el mateix, fa una regressió a un temps pretèrit. Només són sensacions, tot i que, a vegades, li venen al cap imatges d'escenes antigues, com si conegués els llocs que trepitja des de fa molt de temps, fins i tot d'abans d'haver-los vist per primer cop a la vida.
Per distreure's de la voràgine mental, s'ha fixat en la panoràmica que es desplega davant dels seus ulls. Baixant pel carrer que neix a la part alta de la ciutat ibèrica del Puig de Sant Andreu es veu l'entramat d'un nucli urbà dens i bona part del traçat de muralla. Però la panoràmica queda estroncada finalment pels murs, que amaguen la visió de tot un mosaic de camps de conreu a la banda nord, al lloc on s'estenia l'antic estany. Des que el van dessecar al darrer terç del segle XIX per guanyar terres de cultiu a uns aiguamolls que es consideraven insalubres, només rebrolla de temps en temps, quan les pluges són tan abundants que neguen els camps.
Ha imaginat les muralles de l'illa, que arribaven als cinc metres, reflectides sobre el gran estany que connectava amb el Daró, un riu aleshores navegable per a naus de poc calat i que desembocava en aiguamolls. A través d'aquells camins d'aigües dolces i canals naturals, els indiketes accedien a les maresmes de l'estuari i, finalment, al mar.
Indika estava a punt d'adormir-se, envoltada per un tel de boira nocturn, provocat per la calor que s'estenia sobre els aiguamolls. Feia dies que havien entrat a l'època bona per a la navegació i el comerç. Dalt del puig, els dos temples nous brillaven sota la lluna, amb una magnificència elegant que enorgullia les famílies nobles de la capital dels indiketes. Als peus del puig, la muralla de l'illa es reflectia sobre l'estany, esquitxada per una lluna enteranyinada de núvols, tota fantasmagòrica.
Entre la guàrdia de cadascuna de les muralles acostumava a haver-hi sempre un capitost que donava les ordres. En temps de guerra, els homes adults que no tenien tares físiques estaven obligats a fer rondes i s'alternaven entre ells durant la nit. Però aquella era una època prou tranquil·la. Un bon grup de guerrers feia la guàrdia i reforçava les portes principals de les dues fortificacions. A la ciutat del puig, en una porta a l'extrem nord de la muralla des d'on es dominava el camí d'accés principal, uns quants homes controlaven un dipòsit d'armes de ferro i de còdols de riu, per si calia llançar pedres amb la fona.
Estaven preparats per a qualsevol atac a la ciutat. Tanmateix, però, quan s'enemistaven amb alguna altra tribu procuraven lluitar a camp obert, per evitar danys innecessaris.
En aquella hora els guardes de torn de l'oppidum del puig feien la ronda, caminant sobre les ombres tentinejants d'una vintena de torxes que es projectaven sobre les torres de defensa i es mantenien enceses tota la nit. Eren una bona colla d'armats, guarnits amb casc rodó i cuirassa, l'espasa llarga i la llança a la mà. Del pit d'un d'ells penjava un corn de bou, per si calia alertar la ciutat de qualsevol atac nocturn.
Bufava vent del nord. Ekinar caminava amb decisió, fent gronxar les arracades penjants d'argent, la túnica envolant-se en l'aire de tal manera que semblava que en qualsevol moment li arrencaria la fíbula de bronze que li subjectava la roba al pit. Un cop més, a finals d'estiu, el vent del golf es tornava a desfermar amb força, saltava la muralla i escombrava tots els racons de la ciutat.
Havia apressat el pas en direcció a la part alta del puig. Acabava de deixar enrere un teixit de traçat ortogonal format per cases de dues plantes que tenien dues o tres estances esquifides, separades per envans de tova. Per algunes portes mig badades s'entreveien cambres ombrívoles i fumades que tenien una llar de foc central, bancs per seure, estibes de cistells i telers verticals de fusta, estintolats a la paret. Ekinar va saludar unes dones que teixien assegudes sota un porxo ombrívol, amb els cabells recollits sota el mantell, mentre una vella vigilava la cuita de pa en un forn familiar. En aquella hora el vent portava aromes de sopes de farina i faves, d'herbes aromàtiques i de peix cuit a la brasa que servirien amb salsa de garum, feta amb vísceres de peix blau i especies.
Els cops de vent la van obligar a cobrir-se amb el vel dues o tres vegades, i es va sentir igual que les espigues que el vent espolsa sense compassió. Les ràfegues s'havien intensificat i bufaven violentes, sobrevolant els racons on s'apilonaven els carros i el bestiar domèstic i empolsegant els carrerons de terra batuda. Es va fixar en les tines que recollien l'aigua de pluja. Eren ben buides; calia que plogués.
Saratin va iniciar la cerimònia. Duia una espasa cenyida sobre una túnica amb brodats d'argent, el serrell rapat, i una caputxa negra d'oferent. Va ordenar a Nalbe que separés el cap del cos d'Atabels i el guerrer la va obeir. Amb els llavis serrats per l'emoció, Nalbe va tallar el cap del seu amic d'uns quants talls nets d'espasa.
Ekinar havia tancat els ulls, magolada i adolorida. La seva ferida sagnava al mig del pit i va plorar amargament, sota l'escalfor del braç d'Àmnia, i esperonada pels laments de les seves germanes. Havia agraït les mostres d'amistat de les teixidores i les veïnes que l'havien anat a acomiadar abans de sortir amb la comitiva. L'estimació sincera d'aquelles dones li acariciava el cor com una música suau.
Nalbe va recol·locar el cos inert del jove sobre la pira funerària, aixecada sobre soques de roure i pi sec i, al seu entorn, Saratin va aspergir olis perfumats. Mentrestant, en un altar fumejant cremaven feixos de romaní i farigola als quals, per voluntat d'Ekinar, s'hi havia afegit resina d'encens, una aroma valuosa que provenia de terres llunyanes.
A la necròpolis hi havia una pedra sacrificial de roca sorrenca, amb una cassoleta de la mida d'un palmell de mà, oberta per un costat, per on s'escorria la sang dels animals que mataven per ofrenar als déus.
Saratin havia beneït el xai abans que els guerrers el degollessin i el deixessin dessagnar sobre la pedra. Després, la sacerdotessa va recollir la sang i la va aspergir a l'entorn dels que participaven en la cerimònia. En acabar el sacrifici, van posar l'animal a coure sobre les brases. Basped va encendre la pira. En absència del pare d'Atabels, ell era el familiar més proper que el podia representar. Torxa en mà, amb lentitud dolorosa i silent, va anar encenent els angles de la torre de llenya, vigilant que les flames no s'apaguessin. Ben aviat, el foc es va atiar i un núvol dens de fum es va enlairar cap al cel. En aquell moment molts dels qui els acompanyaven, aclaparats per la commoció, no van poder contenir les llàgrimes. Ekinar es va intentar consolar pensant que l'esperit del seu fill ascendiria, dins la nuvolada i podria alliberar-se.
Ja és diumenge. S'han trobat al peu de la casa forestal, a tocar del poblet, un indret ara solitari des d'on s'obre la visió a una part de la badia: la platja llarga de sorra fina i l'esquelet pedregós del moll grec; més avall, els roquissars de les Muscleres i, al fons, l'skylíne de cases blanques de l'Escala que es perd en la costa més abrupta fins a Punta Grossa i Montgó, esquitxada d'urbanitzacions emblanquinades. I encara, darrere la primera línia de muntanyes, el cos pelat i imponent del Montgrí.
Han baixat a la platja que queda parapetada rere un espigó llarg. És molt d'hora i només es veuen dos pescadors que han tirat la canya, lluny d'elles.
El mar està tranquil com una bassa d'oli i el sol vermellós encara recorda el moment de l'alba. S'han tret els shorts i les camises i han estès les tovalloles a la sorra. Poc després, abrigades sota un gran mocador estampat amb dibuixos de caixmir, han començat a par1ar. L'Estel l'ha escodrinyada amb ulls brillants, sota el serrell curt i la mitja melena ben raspallada.
De tant en tant, visitava l'Asclepièion o santuari d'Asclepi, déu de la medicina. Aquell déu, fill d'Apol·lo, s'havia mostrat capaç de fer reviure els morts, per això Zeus l'havia castigat fulminant-lo amb un llamp, però, tanmateix, li havia permès curar els homes. Els emporitans havien dedicat el temple a Asclepi, encara que seguissin rendint culte al déu Apol·lo.
El temple es podia contemplar de prop amb tota la seva majestuositat, presidit per un acroteri dedicat al déu Posidó, que, segons deien, imitava el de Súnion, en terra dels grecs.
Fora del recinte de l'edifici sagrat que els oferents no podien trepitjar, hi havia un pou sagrat i unes quantes cisternes que abastien d'aigua les piques on els visitants feien ablucions. En aquell lloc d'acollida o àbaton, els sacerdots que tenien coneixements mèdics i els seus ajudants prescrivien tractaments per guarir els malalts. Com al temple d'Asclepi a l'illa de Cos, on s'havia format Hipòcrates, un doctor eminent, els sacerdots hi practicaven l'anamnesi, observaven els símptomes de la malaltia i prenien nota de l'evolució de cada pacient. Els rituals de curació requerien passar una o més nits al santuari perquè, a través del somni, el deu manifestés als que demanaven curació quina era la causa i el remei de la seva malaltia.
El santuari no tan sols acollia els habitants de la ciutat sinó també els mariners i comerciants d'arreu que freqüentaven el port, atrets per la fama del santuari.
Quan va arribar al peu de les escales que conduïen al santuari d'Asclepi, el sol ja havia remuntat l'horitzó. Des d'on era es veia l'àrea sagrada, una mica més elevada, amb un altar monumental al bell mig, una cisterna i un pòrtic lateral i, al fons de tot, el temple del déu. Aixecant el cap i empetitint els ulls per allargar la mirada, va veure l'estàtua d'Asclepi, protegida dins la nau, que coronava un pedestal. Els primers raigs de llum, d'un rosa daurat, esquitxaven la cabellera rinxolada, el front i la barba de flocs trenats, i esclataven més avall, en els plecs del mantell i el tors nu del déu, que apareixia alt com un tità, sostenint un bàcul amb una serp enroscada.
Ja és diumenge. S'han trobat al peu de la casa forestal, a tocar del poblet, un indret ara solitari des d'on s'obre la visió a una part de la badia: la platja llarga de sorra fina i l'esquelet pedregós del moll grec; més avall, els roquissars de les Muscleres i, al fons, l'skylíne de cases blanques de l'Escala que es perd en la costa més abrupta fins a Punta Grossa i Montgó, esquitxada d'urbanitzacions emblanquinades. I encara, darrere la primera línia de muntanyes, el cos pelat i imponent del Montgrí.
Han baixat a la platja que queda parapetada rere un espigó llarg. És molt d'hora i només es veuen dos pescadors que han tirat la canya, lluny d'elles.
El mar està tranquil com una bassa d'oli i el sol vermellós encara recorda el moment de l'alba. S'han tret els shorts i les camises i han estès les tovalloles a la sorra. Poc després, abrigades sota un gran mocador estampat amb dibuixos de caixmir, han començat a parlar. L'Estel l'ha escodrinyada amb ulls brillants, sota el serrell curt i la mitja melena ben raspallada.
10 d'agost, 2018
Ja l'hi he dit. Al matí hem anat al far de Sant Sebastià. Estic millor i volia celebrar que he acabat la història d'Ekinar i la feina d'excavació, una doble coincidència que em tranquil·litza i m'anima. Hem passejat entre les restes del poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda, just al costat de l'ermita i el far Després, pel caminet que voreja la muntanya, tot solcat d'arrels nerviüdes que fan d'escalons, hem vorejat el penya-segat. M'he repenjat a la barana de fusta, contemplant tot el que es veu des del cingle i, en mirar cap avall, he sentit vertigen. Només una bafarada de vertigen, però concentrada i intensa. Als nostres peus es dibuixava un salt mortal sobre les roques. És un panorama que impressiona: la costa abrupta, les pinedes espesses, els roquissers que cauen en picat sobre la mar oberta, punxeguts com agulles... Allà dalt sents la salabror que puja dels esquitxos d'ona que s'enfilen després de xocar contra el rocam.
He estès els braços, petrificada davant tanta bellesa. «L'antic poblat de Bekuro, avui dia Begur; queda allà darrere al nord -he dit-, i si anéssim en direcció al sud trobaríem el poblat de Castell a Palamós, el Fortim de Sant Feliu de Guíxols, l'Agulla de Pola a Tossa de Mar, el Puig de Castellet, Montbarbat, a prop de Blanes, el Turó Rodó a Lloret de Mar...».