Institut d'Estudis Eivissencs (Eivissa), 1980
L'eucaliptus
Talment enfront de casa s'aixeca un eucaliptus,
príncep de tot l'arbratge prop seu afilerat.
Monòlit viu i rítmic, de fulla eterna i flonja,
ara ufanós s'esponja,
quan sos companys estiren llur brancam esfullat.
Jo, que us parlí aquest dia d'aquells vells magraners,
i recull dins mos versos tanta floreta humil,
fa temps que li devia l'ofrena d'una glosa,
que ell per mi té desclosa
de vida i de bellesa una rosa gentil.
El troba cada dia mon esguard primerenc.
Bon temps? Mal? Allí s'alça dins llum o dins grisor.
I alta nit, quantes voltes, passant el meu rosari,
el veig com, solitari,
solemnial i místic, també fa oració.
No és un arbre salvatge. Té vida casolana;
mes lluny de viciosos vergers de voluptat.
Si estén dins una plaça sa sanitosa flaire,
sa copa més s'enlaira,
i beu de camps i cel l'eterna claredat.
I tot ho agombola. De cap a cap d'anyada
hi juguen i s'hi engronsen els menuts de l'entorn;
«en ses calors» hi broden bells estols de donzelles,
i un corrinxet de velles,
d'hivern, solell hi busquen, els dies de migjorn.
A sol ixent i al vespre s'encén de piuladissa,
i quan els llamps retronen de penyal en penyal,
un món alat recull, com els pollets la lloca,
mentre que, ferm de soca,
com un navili invicte, capeja el temporal.
Oh, i com lluita llavors, majestuós i gràcil!
Esmuny i obri ses rames, branda i branda, valent.
Solta sa cabellera, ni es dóna ni s'espanta.
I fins l'escolt que canta
quan dins la nit poruga s'abraona amb el vent.
Després, el sol l'emporpra i sa testa aurifica,
o li ofereix la lluna son escut argentat.
De sa tràgica lluita, balsàmiques despulles,
queden uns brots i fulles,
i que les mares estotgen, cercant-hi sanitat.