Torrell de Reus (Barcelona), 1950
Els camins de Poblet
Tots els camins de Catalunya hi van...
Si era el cor de la pàtria, fet engrunes,
ja l'esperit de les sagrades runes
ressorgeix com el Fènix triomfant.
Ja les aus de la mort, ses ales brunes
han desplegat i a un altre món se'n van;
els camins que eren erms refloriran
amb la llum dels nous sols i noves llunes.
Ossari august d'una nissaga forta,
ja sols restava la carcassa morta
del gegant de la Pàtria en esquelet.
Beneïda la mà que el vell cenobi
alliberà del secular oprobi
i retornà ses glòries a Poblet.
Davant del monestir
Deixem als arqueòlegs aquestes pedres brunes,
deixem-les a l'estudi dels historiadors;
ací entre l'amalgama de glorioses runes,
hi ha cendres de sants homes, de reis, de grans senyors.
«Segle dotze o catorze...» diran homes de ciència,
mirant unes impostes, un arc, un finestral...
«Això — diran uns altres — confirma l'existència
d'un guerrer, o d'un príncep, o d'un duc...» Tant se val!
Cert és lo transitori de les humanes glòries;
pedres i homes són cendra passats que són els anys;
es fonen rocs, banderes, nobles executòries
i al pou de l'oblit cauen virtuts i folls afanys.
Després vindran nous homes — oh, l'infantil deliri! —
que amb pedres — pedres vanes! — voldran reconstruir
les runes — tot matèria! —, mausoleu, cementiri,
d'allò que fou un dia magnífic Monestir.
Potser que l'edifici prenga l'antiga traça,
potser que superar-lo puga una nova mà;
però si manca un àtom de l'esperit de raça
res no s'enlairaria: el mort, mort restarà.
I el poeta — el poeta! — d'una fe inextingible
sols en Déu — no en els homes — sa confiança té;
que amb pedres —sols en pedres— ressorgir no és possible
la Història — Pàtria nostra! — si ànim ens manca i fe.