Regidoria de Cultura de l'Ajuntament (Molins de Rei), 1981
Cançoneta de fira
Ja d'infant m'il·lusionaves
com si en tu jo ho tingués tot
i en ser jove un viu auguri
sempre em duies de claror,
ara que en la maduresa
veig els dies moridors,
que s'estimben, enyorosos,
a l'enllà del temps que es fon,
com mirades repetides
de qui es veu endut pel dol;
Fira de la meva vila,
vi de somni en gerra d'or,
els teus ànims, crits i riures,
com m'aviven els records
dels meus anys florits de jove;
del meu temps més lluminós:
quan l'amor no era encara
més que un ram d'il·lusió
i paraules, unes dites
i altres callades en flor!
Les amigues s'enrogien,
tal com m'enrogia jo,
en escaure'ns, trobadissos,
en un lloc i un altre lloc.
Ai la Fira de mil gràcies,
alegria i joia i goig!...
Com la rosa que es redreça
d'haver vist un raig de sol,
d'aquells ja llunyans encisos,
tinc, encara, mel al cor.
Com eres dolça no ho sabrà ningú,
enc que tothom sabia ta dolcesa:
sols dintre meu relluirà segur
l'encant de tu en reconfortant nuesa.
Jo seré sol, enllà del fat més dur
que m'esvaís les hores amb cruesa,
a redreçar-se al viu brilleig de tu:
dona cabal, ja solament bellesa.
Dona cabal en el deveniment
de l'amorós repòs en mon present:
riu irisat en somniosa via.
Dolcesa que em marfons l'enyorament,
oh mare! Atzur! L'immens em desficia.
Dintre el record de tu, s'aixeca el dia.
El pont de la Cadena
Com un fadrí de cordial soltura
ahir t'alçaves amb esguard joliu:
avui, ja vell, en tu només perdura
la gràcia endarrerida que et reviu
en l'amoixar, gelós i amb mà insegura,
l'aigua cansada que retorna al riu.
Un bes al vent
He donat un bes a l'aire
que frisava dolçament:
i tinc fe que, abans de gaire,
el rebràs com reps la flaire
quan l'abril te'n fa present.
Si t'arriba a flor de cara
i, endeví, el teu cor el sent,
gira, almenys, dins l'hora clara,
vers d'on vingui l'aire encara,
lluny, molt lluny, el pensament.
Himne a Molins de Rei (fragment)
Molins de Rei, la nostra vila!
Per la serena pau que tens,
per l'alta gràcia que et perfila,
per les clarors amb què t'encens
obert el cor als quatre vents:
que Déu et guardi així tranquil·la
i beneïda en tots moments.
Quina besada us heu donat
l'Olorde i tu i el Llobregat,
Molins de Rei, mare admirable,
que ens duus al pit l'alè dels cims
i al nostre esguard tot l'inefable
brilleig del riu d'esclats sublims!
Vila amorosa, mare cabal
d'una fillada innumeral
que et porta el nom enllà dels dies
com una eterna flama al cor;
i endins les amples llunyanies
la fel i mel del teu record.
Ens ha nodrit ta pròpia sang,
llum de ta llum, fang del teu fang:
i dintre el viu de cada vena
ens has posat l'anhel creixent
de cada veu que neix i alena
per una vida indefallent.
Darrera voluntat
Arribarà aquell dia venturós
que el món serà enfosquit a ma mirada:
que serà clos el meu esguard gelós
per sempre més davant la vida alada.
Arribarà aquell jorn, el meu darrer,
que el cor haurà perdut la veu que em torba
i haurà finit aquest orgull que em sé
perquè veient, ma vista ha sigut orba.
Vindrà aquell jorn que jo no seré en mi
i aquest cos meu es confondrà amb l'argila.
Hauran finit mos dies de sofrir
davant l'eternitat que ara vigila.
Damunt el marxapeu del meu passat
un alt "per sempre" hi deixaré en fermança
d'aquest finir i haver-me alliberat
del món que m'ha donat tostemps recança.
Llavors, que deixaré tot el que fiu
i el que he estimat i, a més, també, les noses,
voldria un dolç oblit recordatiu
per ben damunt dels dies i les coses.
Prefaci de la meva joventut
Mon temps d'infant moria enllà d'enllà
com un somrís al lluny de ma ventura:
la meva adolescència així passà
perdent-se'm sense treva ni cordura.
Ma joventut se'n va com un lament
fonent-se dins l'espai que l'enardia.
I quin neguit més viu que pren el vent
en heure els meus sospirs de dia en dia!
Mon temps d'infant és tot ja ben perdut
i en tinc un cru regust per sola paga:
la deixa que tindré de joventut
serà un flamet morat que no s'apaga.
Flamet obscur, senyal del marriment
que al front de l'esperit farà d'estrella;
fins que la mort, complida i reverent,
d'un buf l'apagarà serena i bella.
Sant Miquel del Fai
Rupestres gallardies;
encinglaments d'esglai;
i aquest no acabar mai
les rudes bruixeries
de Sant Miquel del Fai!
Les bruixes, a escampalls
de plata en degotalls,
arreu pentinen grenyes
al fons d'ardits miralls...
Les bruixes broden penyes
i enranden estimballs.
Balcons i galeries
i balmes i covals,
pertot, fetilleries,
maragdes i corals...
Quan tenen l'obra llesta,
criden un munt de gats
que, amb febre, a la requesta
se'ls fan, a tota festa,
els seus amistançats.
Felins bruixots com elles,
fent de l'amor estelles,
les besen de biaix:
i, amb quatre tombarelles,
eixuts de cor, trapelles,
les tiren daltabaix.
I tornen en corrua,
escombra a l'entrecuix.
Un ball que s'insinua
s'ha fet tot un garbuix...
I en sàbat de bon gruix,
que l'àmbit perpetua,
dansa una bruixa nua...
Rupestres bruixeries
de Sant Miquel del Fai!
L'encís m'hi pren de dies:
de nits hi jeu l'esglai.
El clot del Mèdol
Les llàgrimes, la sang i la suor,
un temps aquí obligadament vessades,
—heure la pedra en blocs era amb dolor—
del clot podrien haver fet, plegades,
un estanyol prou gran i colpidor.
Ara, entre pins i amb vels de les centúries,
tens un adormiment que em deixa obert
al teu com ets, en blau i en ocre i verd,
d'enllà del temps amb joies o penúries.
Dónes silenci amb pòsit de centúries.
Clot que lliuraves pedra no pas soma;
viva matriu d'una ciutat naixent;
encara et resta, amb un friseig de ploma,
del teu parir pausat i persistent,
com un panteix molt dolç de la gran Roma.
Scala Dei
Tot el Montsant recita la tristesa
que de dins teu i damunt teu congries,
prodigi en runes miserables. Plora
sota les teves pedres, avui mudes,
la terra que, anys enllà, bé et sostenia
joiosa d'aguantar-te dret i digne.
¿I aquest desordre d'enderrocs esparsos
fou algun dia Scala Dei egregi?
En veure'l, m'envaïa un descoratge
profund, amb una mena d'amarguesa
com d'allò que molt ames i t'ho furten...
Com deu tenir les nits de paoroses
si els dies li són ja de tanta angúnia
des de l'inici de l'anorrear-se
fins al present i ja per sempre: Sempre!...
Ni falta fa de dir, mireu: l'església,
s'havia redreçat aquí, severa;
aquí les cel·les; més enllà hi havia,
bell i auster, ple de repòs, un claustre...
No cal. Tot és tristesa, dol, ruïna:
hi persevera un plor profund, dins terra,
que transcendeix a l'aire i el contorba.
L'instant hi cobra un gemegós silenci,
com d'un mai més clavat a les entranyes...
¿Qui plorarà la llàgrima condigna
d'aquesta sempre bategant desfeta?
Només un geni, en uns moments de gràcia,
podrà dictar-li l'elegia justa...
D'entre heures i esbarzers i brolla ardida m'emporto a l'esperit l'espina crua
que solen les dissorts, quan són profundes,
deixar fixada al viu d'on més commogui,
sense conhort ni mica d'esperança
d'aquest vell paradís de llangardaixos.
Vallbona de les Monges
Pluja i pluja a bon batent:
tot és lluny endins la pluja!
Fora estant, només remors
i cançons de l'aigua nua.
Canten gàrgoles arreu
amb tonada commoguda
que reviu en el meu cor,
gota a gota, feta engrunes...
Portalada en to sever:
vora, ragen cinc sepulcres:
és punyent el fred repòs
d'uns sarcòfags que així es mullen!
Murs obscurs. Espais velats.
Cel opac, l'ànima, grua...
Ara, a dins, en l'alta pau
que pertot, solemne, apunta:
ombres dòcils, llum en gris,
la gran nau se'm fa absoluta.
L'esperit m'emprèn el vol
dut pel somni que el trasmuda:
passen segles recollits,
—les bernardes els aturen—
Passa l'urc del bé no fet
i el perdó de tota culpa...
Monestir, de quants afanys
ets flama o cendra augustes!
Cendra o flama en un fervent
reemplenar les hores pures:
—del romànic que se't pon
quan el gòtic s'insinua...—
Munt de segles canviants
que arracones amb usura
el record enyoradís
de tanta frescor viscuda...
Ets presència amatent
d'uns temps rudes que accentues
amb respir de pietat
forta i austera i profunda...
I, altrament, encara, em pren
i atempera el cor, la pulcra
dignitat que, a flor dels anys,
d'enmig el ploure, traspues.
Davant el Crist de Balaguer
Tu i jo som u per mèrit del teu voler-me, a l'hora
que, enmig dels homes, Home, te'm daves tot enter.
Déu Fill, de sempre i ara —la vida en Tu s'enflora
del que la mort resguarda— bandeig del desesper.
Davant la teva imatge, clement i basardosa,
de la desmurallada ciutat de Balaguer
clara i oberta i bella que es vincla en dir-me «té»,
punyit pel que et reflexa, —clavat i pell terrosa,
pit alt, caigut de testa, ventre enfonsat...— vull fer,
complidament, Crist, ara que l'ànima m'hi porta
i el cor rediu les dites dels temps de candi esplet,
un gest d'humil atendre, només, el teu peu dret.
Per què? Perquè em precisa. Pel goig que, viu, m'hi porta.
Te'l beso amb un bes únic, bes d'home, espurna estorta
del meu no-res al dar-te'l roent d'humana set.
M'hi duu el que m'intuïa de bell i vell de sobres.
El teu peu dret, Crist, ara, concret, em dóna alè:
tradició i llegenda —pobríssim Déu dels pobres!—
m'eleven a una aurora d'amor, sentir, voler...
Per ell tot tu en imatge reculls la meva fe.
... Després del bes, sóc altre. Visc tot en serenor:
tal l'aigua dins un càntir de vidre fa claror.
Llavors que deixaré tot el que fiu
i el que he estimat i a més, també, les noses,
voldria un dolç oblit recordatiu
per ben damunt dels dies i les coses
A la Verge d'Olot
Amb els seus verds de somni Olot m'atura
i sóc tot ulls, tot esperit.
Ciutat de jade i nacre i vidre –pura
reverberació i delit! –
i oliva i malva i poma en camp brunyit
(botella i bronze en gamma obscura).
Però, per sobre els verds del calm esplai
vibra un oreig que no declina mai.
He ben sentit l'alè solemne i greu
i, fet pidol, en mi perdura:
Poseu la vostra voluntat segura,
si us plau, pel viure extens o breu,
com la rosada a l'herba, sobre meu,
Verge del Tura,
Mare de Déu!