Antologia poètica

Edicions Proa (Barcelona), 1999

Campos: apunt en negre i blanc

Autor: Damià Huguet Roig
Pàgines: 25-27

Campos: apunt en negre i blanc

 

Incapaç d'aglapir consells amb la memòria

consent desordenades rancors de tenir odi,

absent de mi, com impotent esclau de tota eufòria.

 

Aquí, que és Campos fins i tot quan som a fora,

m'espera sempre carta al meu carrer Ferrocarril, 40.

Escric en sec, com una arada que cerca el call de l'aventura.

Deixau, però, que cresqui magritxol i pàl·lid d'estatura,

amb ulls menuts color de terra, provocatiu i indòmit,

sempre acceptant el corc carnal i la tendresa absurda

d'aquest vestigi cruel de tornar vell potser a deshora.

 

Tanmateix en aquest poble meu, de braus i qualque fura,

impera sempre la bona llet del crit i l'oceà de la cultura

que tot foraviler a ritme d'escarada escura.

 

Campos sempre em convenç d'esser qui havent volgut volia.

Jo som un nus que ferma tot embull de lletra escrita

talment un sexe que sempre va de pedra dura.

Em cria un camp carnal, cru i patètic,

on en tot temps s'hi esborren amors toscs i lletanies

que van

molt part damunt el gest de voler fer del crit lletra menuda.

 

Em trobareu embriac si són mes de les onze,

penedit d'algun esquit que ha trencat olis,

llunyà dels amples llibres com un camp sense arbres

a on solqueja el puny de la robusta i catalana història.

 

No som covard de la memòria dels escrits

que aquests calls verds amb crueltat enceten.

Si de cas avorresc la fada gratitud i la decència vague

dels llemes de saló que fan fineses clàssiques,

cercant sempre llacors als camps mancats de sofre i aigua.

 

Voldria condemnar el meu esforç estrictament inútil

i aterracar, essent Aquell, els murs del mal amb lletra aspriva;

amar-me en tots, com un cinematogràfic cor

enravenat de bastes espermes mútues,

perquè els qui suren dins ginebres i somnis

enyorin sempre el roquissar color

de tot l'herbam que va de verd i fa pastura.

 

Paraula és agrair consentiments, estrictes adulteris

que vagin d'aquí enllà com un que amb llapis frissa.

De tan nirvi com som m'esper a mi, foraviler patètic.

Me'n vaig de pressa cavil·lant, esquiu, lletra futura

pel curt camí que mena a foravila sempre.

 

Si obriu la porta de ca meva amb arbres

trobareu sempre els fills que espolsen la tendresa

dels crus escrits d'aquest violent presagi

que els calls de fe han regatat amb ràbia.

 

Malgrat els versos i el furtiu coratge, acceptau-me inútil.

Si em voleu mal acudiu sempre

a la primera plana d'una foto única.

He volgut ésser en Damià Canova sempre: La resta és literatura.