Diputació de Girona - 2009 - Girona
Terra de vent
Terra del bell reposar
i de frisances despertes,
Empordà,
planter d'ànimes obertes!
Clarors i esbatanament
—mel i sal de Grècia antiga—
a ta bellesa present
la del passat s'entrelliga.
Tu em duus, jo al cor t'he posat,
ensems amador i amada.
Terra del cel esventat,
terra de l'ampla abraçada.
Dansa de la Mort a Verges
El contrapàs de la Mort
pel laberint més retort
oscil·la,
enmig de torres i murs
sense espiells ni defenses.
Somortes flautes, llaüts,
veus d'orgue, ritmes perduts,
s'encreuen,
com un daurat llampegueig
entre escorrims de la pluja.
Vaivé de formes llisquents
en blanc i en negre... Silents
es gronxen,
prop del roser envellutat
i els cards de flor sumptuosa.
Els falciots sens remor,
pels arcs d'antiga esplendor,
dibuixen
grinyols en el parallamps
i en la cançó de la sínia.
I avança que avançaràs,
la Mort en son contrapàs
d'angoixa,
teixit de sons i penons
en un vaivé que no para.
Regina del temps
Verges cor ardent,
dolçor dels autumnes,
què saps de la mar,
què saps de l'encís de les cales?
Regina del temps,
bruna i exquisida!
El Montgrí t'ha vist
rossejar quan floria l'alosa.
Dona d'aigua i llum,
danses en la joia
i en l'enyor del vent;
saps el plor de l'obscura llacuna.
Verges, cor llunyà,
escolta que escolta,
les arpes del Canigó
sota una estrella glaçada.
Antigues torres i muralles del meu poble
Pedres insòlites en la mobilitat
constant, d'un aire fugisser, inestable.
Us veig i em plau saber-vos immortals
dins d'aquest aire fugisser, transitori.
Pedres, duresa. Temps, volves de llum
o tenebror, que us envolten, que llisquen.
Veloç corrent que apaga i se n'enduu
vides i gestes triomfals, gaubances.
Però, que encara no deixa un lleu matís
entre porpra auroral i or de capvespre.
Pedres, record, fermança d'un ahir
que en la fidelitat i l'amor pot reviure.
Processó de lluna i vent
Escolteu la greu complanta
d'una nit de lluna i vent
d'una vila que es desplega
bruna i rosa, als olivers,
d'una Processó que avança
vora els murs d'encís secret...
Tt un poble en Via Crucis,
bella Passió Vivent.
Ve Jesús entre cridòria
de soldats i de jueus,
sadollat amb fel d'escarnis
i amb mirar de sofriment.
Fines roses l'acompanyen
en eixir l'estel més bell,
i un so d'aigua que no para
fa més dolç el seu lament.
Abatut fins ran de terra
tasta el dol i afront extrems,
i la lluna riu, tranquil·la,
sobre el rostre sangonent.
Espurneja i riu la lluna
en l'obscura pau dels recs,
damunt torres centenàries
i els daurats racons silents.
Veus dels cingles, sense treva,
van fiblant la nit roent
mentre passa el lent seguici
desvetllant ombrius recers,
i s'allunyen en la fosca
constel·lada d'or i argent,
de Jesús la creu feixuga,
la cridòria dels jueus.