Fundació Valvi / Curbet Edicions - 2006 - Girona
A la Mare de Déu de la Pera
¡Oh Mare de Déu de la cara rodona,
el llavi molsut i la galta bufada,
amb la sotabarba de grossa matrona
i les mans amb clots, com les d'una criada!
¡Oh Mare de Déu amb manto i corona
duts amb el descuit d'una dona deixada
portant el Jesús com vulgar minyona,
du al braç el cistell curull de comprada!
¡Oh Mare de Déu, ben pagesa de cara,
pagesa de mà i de cos més encara!
Ton posat es brusc, mes m'ensenyes la pera
tan plena de goig i amb tan gran placidesa
que si, las de pujar, placenta ella m'era
tant sols la prendria, de tu que ets pagesa.
El meu carrer
Jo de mon carrer vull dir-ne
tot allò que em té encantat.
Aquells aires que el refresquen
i el Sol que aurífic s'hi ajau,
aquells nins que vessen xiscles
i el raspinell dels teulats.
Aquella aroma qui puja
vers migdia dels cuinats,
aquell menjar de les llimes
i aquell grinyol dels xerracs,
aquell drapaire que passa
amb els canaris i els galls
i aquelles hores borroses
que baixen dels campanars.
Vull dir d'unes àurees volves
qui descansen tremolant
damunt d'alts fils que llambreguen
sots un cel asserenat.
Vull dir d'uns cants que s'escapen
d'una finestra qui trau
un llumet com una estrella
quan passa algun combregar.
Vull dir dels xiscles que esclaten
cada cop que un infant cau;
i d'aquells balcons que s'obren...
i dels braços esponjats
qui s'encletxen en les branes
al trobar-les tant frescals.
Vull dir de una font que hi raja
i d'uns càntirs enronats,
d'uns jocs qui es desfan en perles
sobre l'albura del braç
i d'unes grasses rialles
que l'aigua fan estroncar.
Vull dir d'unes diligencies
que passen tot refregant
els balcons, totes polsoses
i amb polsosos viatjants.
Vull dir d'aquell vell qui sempre
pren el sol frec del portal;
d'aquell captaire amb la saca
que s'encorba a cada pas,
d'aquell jugar de les àvies
en les tardes diumenjals;
D'aquelles portes qui es corquen
i d'aquell fanal torçat.
Vull dir del forner qui ensenya
uns muscles blancs com sos pa;
i d'aquell fuster qui enbaume
d'aroma de pi els voltants
i del ferrer qui porpreja
les cases del seu davant.
Vull dir-ne aquella frescura
qui s'aixeca del regat
i aquella flaire de palla
que uns carros hi han escampat;
les tristors d'aquella casa
de balcons entrenyinats,
i aquell llum que les faldetes
de Santa Agna fa brillar.
Jo de mon carrer vull dir-ne
aquell somriure amical
amb què tothom me saluda;
i aquell cridar-me tant franc
i aquell parar-me a les portes
i aquell tornar-ne a marxar
amb una flor més oberta
al test de les amistats.
Jo de mon carrer vull dir-ne
lo millor que he trobat:
aquells quatre pams de casa
que obiro del llit estant.
De les èglogues del novell arquitecte (fragment)
Pugeu, pugeu sense por! Les escales són creientes
i ens gronxen molt dolçament per fer-nos els peus mes àgils;
les branes, molt sàviament, per més domini són fuites
i els trespols serens i forts, amb llur ressò ens fan coratge.
Oh amic meu!, no haveu esglai. Les bastides són sortides,
però s'aguanten per la fe, més segures com més altes!
Pugem, pugem més amunt, que és el gran goig l'enlairar-se
i fugir de la ciutat deixant-la baixa i molt trista!
Pels cims el sol hi és més franc i se us fa molt més alegre,
i us parlen els campanars com amics d'igual carnatge,
i us passen els blancs coloms amb una ingènua franquesa
fregant-vos el front suat, i el vent tot vos escabella.
Ai, amic!, aquest teulat em té l'ànima robada,
com aquell racó de llar, petit perquè els ulls s'hi trobin,
i aquell balcó molt sortit, perquè més l'ànima hi pengi,
i aquella eixida amb tant sol perquè els jocs vinguen més rojos.
Mireu pel celobert! Les llums hi baixen molt dolces
i es desmaien pel despatx, per fer-lo al recull propici.
L'escala és clara pels cims per alivi del cansanci!
Tot l'ofec dels esglaons, es fon amb el blanc dels marbres!
Jo no sé pas lo que té aquesta casa que em parla
i em du doblat el desig d'una llar i uns ulls que hi riguin,
i em fa sentir més fortment l'amor i la set d'abraços,
i els fills que m'han de venir i l'esposa que he de prendre!
Tot, ella s'hi va semblant, a l'amor que duc a dintre
que he robat dels seus ulls clars els jocs de llum de què és plena,
i els carreus, tots, són polits recordant els seus somriures!
Ai, casa! Ves-te aixecant amb les pedres que jo et dongui
totes tocades d'amor i florides de desitjos.
Així iràs fent-te esplendent com la dona que jo estimo
i prendràs el seu posat i els seus deixos tan excelsos.
Ai, casa! Jo iré cercant tota llum i tota gràcia
en son si, l'única font, i en faré honor a tes pedres!
I tu per aquestos dons, floriràs molt ardorosa
tota blanca per la calç, tota roja en la teulada!
I a la fi, quan ple d'amor, el seu bes ardent m'arribi,
tot el ritme esplendorós d'aquesta excelsa cadència
t'inondarà dolçament. I serà allavors que plena
d'un tremolor divinal, esclataràs esplendenta
en vitralles i cristalls, i en or per les altes punxes
i en brodats pels capitells, i en jaspis per les columnes,
i en aigües pels brolladors, i en roses per les finestres.
A una fideuera de sota la volta
Fideuera, fideuera,
teniu un blanc sanitós
com l'amàs de la pastera,
com el gra del vostre arròs.
Sots la volta!, com impera
la gràcia del vostre cos,
fideuera, fideuera,
dels esguards triomfadors.
Per ells, allí s'hi és alçada
la tempesta més airada.
Mes vos serena hi restau,
fideuera de mans fines,
serena, com aquell blau
de les vostres paperines!
Aquell carrer estret
Jo vull cantar l'angoixa d'aquell carrer estret
que té els portals humits i un plor a la paret,
d'aquell carrer estret que apenes s'endevina
i és tan estret i just que el passa una trenyina.
Uns llargs penjolls de glaç hi deix la neu i el fred
en sos teulats tan junts que es besen a pleret;
i quan un raig de sol s'hi esmuny, una veïna
hi treu un nin daurat i a sa escalfor el pentina.
Oh tu! carrer estret, carrer de la tristesa,
carrer per a la mort, l'angoixa i la vellesa,
¿per què tens aquest niu on xisclen oronells?
¿Per què aquesta finestra encesa de clavells?
¿Per què dins aquests ulls d'eix infant que et transita
s'hi aboca tot el cel i la llum infinita?
Una plaça amb sol
Sots un quadrat de cel t'obres,
oh plaça, garbuix de xisclets i de colors.
El sol s'hi ajau i l'oronell et passa
esbojarrat pels crits dels venedors.
Ran de ta volta un vell alça la tassa
d'on raja ardent un vi ple de lluïssors,
i una pagesa hi llu en sa orella grassa
una arracada encesa de clarors.
Del mig se te n'aixeca una cridòria
que és so de triomf i remolí de glòria.
Vesses de llum, d'aroma i salut.
I aixís, ufana i grassa de rialles,
lluint sobre ton pit l'or de les palles,
sembles un tros de sol que hagi caigut.
Cançó dels manobres al fer anar les pales
Oi-zum-la-la, pala batidora!,
sobre aqueix pa bru, salta, oh tu,
llagosta, morro gris d'argent, camella ronyosa,
i tu, oh vell sedàs, destria la brossa
amb un ull molt noble.
Oi-zum-la-la, tomba, pala, tomba!,
pasta aquest pa bru que es el pa de l'obra.
Nostres ulls fas cecs, de la calç que els toca,
nostres peus fas solls; mes ens rius tan dolça,
quart de lluna fosa!
Oi-zum-la-la, tresca humil manobre!,
els maons al coll, la menta a la boca;
ara pren un sac i ara pren la corda,
que de no rodar l'alta corriola
ha posat veu ronca.
Oi-zum-la-la, les galledes ploren
quan fan via amunt per la corriola.
Mes pel nostre brac l'aigua fresca corre
i ens du de l'infant i el pit de l'esposa
la noció més dolça.
Oi-zum-la-la, la lliçó ens la donen
els núvols i el cel i el matxo qui ens porta
tan alegrement les daurades sorres.
Pel nostre obeir, per la humiltat nostra
és que puja l'Obra.
Oi-zum-la-la, obediència dóna
noblesa al treball, fortalesa a l'Obra.
Quan el sol riurà sobre l'Obra tota
besarà als humils més que als qui avaloten.
I alçant els ventalls besarà la vostra
cabeçada humil, matxos que heu dut sorra,
i a damunt la pols que en la roba els flota
també besarà les espatlles fortes
dels dòcils manobres.