Ajuntament (Gandia), 2007
Les llances d'Antoni Miró
«Quan el mal ve d'Almansa...» fou una exposició, magna, que va presentar l'Ajuntament d'Alcoi. Encara conserve, nítida, la impressió, «l'efecte» que em va causar, de grandiositat, de bon treball, de treball, ferm, en veure-la, aquell capaltard, a Alcoi. Recorde l'exposició, amb el dramatisme, davant, d'aquella figura, corcada per l'abandó; com recorde igualment al meu molt admirat amic i company, Antoni Miró, una mica com encongit dintre aquell «temple».
L'Alcalde d'Alcoi, hi era present, i donava un aire de «festa», de «festa grossa», a 1'acte, després vingué la nit, els dies i les nits; i sempre he pensat en aquell conjunt de treballs fastuosos que, fonamentats en diverses variants sobre el quadre de «Las Lanzas», de Velázquez, val per un «oratori», en carn viva, de tot el que va significar la derrota d'Almansa, el decret de Nova Planta, les iniquitats, «centralistes», que han seguit i segueixen... Toni Miró va emprendre l'obra, ambiciosa, amb coneixement d'un art i uns mitjans; es va tancar, amb pany i clau, al Mas i va treballar, com un boig, dies i dies; després va retornar, com al·lucinat encara, a la vida de cada dia. Ara, a Alcoi, ell es mirava l'obra feta, amorosament -«l'obra feta... la mala puta»-.
Altres persones han fet, amb més coneixement de la matèria que jo, l'elogi puntual i precís d'Antoni Miró: jo només vull deixar, a la seua porta, com qui deixa una pedra, un «senyal», la meua vella admiració per Antoni Miró, un gran valencià, combatiu, combatent, de les primeres hores, que viu i treballa, lluita, exerceix, a Alcoi, on encara es conserva la casa on es va reunir la I Internacional.
Almansa,
a una escultura d'Antoni Miro a Gandia
Quin sentit té commemorar les derrotes de la història?
Seria més saludable esborrar-ne per sempre la memòria?
Ens alliberaríem així de tanta desgràcia acumulada?
Hi ha qui recorda alegries, sense nostàlgies ni recances,
i diu que és feliç. El feliç recorda victòries.
Hi ha qui arracona al calaix de l'oblit les desgràcies
i es creu igualment feliç. No recorda.
Hi ha qui esborra el temps. Hi ha qui recorda guerres.
Recordar és la victòria dels vençuts
com les derrotes mereixen la relectura del temps.
Del passat perdut, se n'aprèn la lliçó, se'n fa fantasia o art.
Perquè l'art -tot art- s'alimenta de memòries.
De derrotes, de drames, d'il·lusions i de joies.
Repetesc: té cap sentit recordar derrotes?
Ho veig com l'èpica del supervivent, el crit mut
de qui, conscient que prové d'una tradició vençuda
-la Germania, Almansa, la República-,
té la bella ironia -dir-ne santa seria massa-
de recordar que, a pesar de les pèrdues,
qui fa art se sent victoriós mentre treballa. I viu
la vida plena. També qui escriu recorda
tot i fer-ho en una llengua callada.
Qui escriu ompli el silenci de paraules.
Qui pinta regala colors al silenci.
Escrivim, memorem, celebrem, cantem.
La derrota és un poema. Almansa un mur de ferro.
Un món de gestos i de mots que ens permeten
dir dols i delits, delers i dolors, planys i festes,
sabent que a tots ens alcançarà Almansa.
Som un poble acostumat a perdre?
Qui recorda està viu, no importa
si amb victòries o derrotes. Recorda.
Recordar és imaginar el temps perdut,
refer la memòria personal i col·lectiva.
Per vèncer la tradició d'oblits que ens vol amnèsics.
No m'agrada commemorar derrotes.
Tanmateix, Almansa.