Antoni Miró i els desgavells del mas de la Sopalma

Dahiz Edicions - 1993 - València

Autor: Carles Llorca i Timoner
Indret: Mas de Sopalmo (Ibi)

El Mas de la Sopalma (i que es toquen els collons) és situat com el seu nom ho deixa definitivament ben aclarit, en la sopalma de la lloma que trobem anant des d'Alcoi a Ibi. Naturalment és terme d'Ibi i per això mateix té l'atractiu que passem a descriure.

El clima és ideal. Mai no fa calor a l'hivern ni frescor a l'estiu. Per tant, podem gaudir sense cap problema de les meravelles de la natura; tan pròdigues en aquesta casa. Diem casa, però es tracta d'alguna cosa més grandeta. Jo, que vinc tan sovint com els "Quefes" m'ho demanen —i són prou vegades—, encara trobe noves cambres, nous passadissos, aljubs com catedrals, pessebres per a cinquanta matxos, etc. És com fer un viatge a l'infinit boirós... boirós per damunt de tot.

Boira, boira, és el que dóna el més important atractiu al Mas de la Sopalma (i que es toquen els collons). Les boires del Mas de la Sopalma (i que es tornen a tocar els collons, si no els agrada), té característiques especials, difícils de descriure.

Imagineu-vos que arribeu a poqueta nit al Mas. De qualsevol indret que vingueu, us cobrirà un cel net, tant si és ras com si és nuvolat. Si veniu a bord del coet del "Quefe", deixant a banda que tindreu que davallar-vos els collons des de la gola fins on deuen ser, és a dir, al seu lloc natural, i després d'haver bossat pel camí, us trobareu amb l'operació de descàrrega esmentada al capítol 1. I és en aquest moment precís que entreu al Mas, quan comença la boira. En encendre el llum, us trobareu immersos en un món ultraplanetari, envoltats de núvols grossos, galàctics. Si us fixeu bé, veureu com davallen del sostre i pugen terra amunt, com una pluja de carabuixons diminuts que us faran unes dolcíssimes cosconelles, primer als nassos i tot seguit a la gola. Després començarà el concert d'esternuts meravellosos que us acompanyaran hores i hores plenes de dolçors inacabables.

Autor: Carles Llorca i Timoner
Indret: Mas de Sopalmo (Ibi)

El cas és que quan vaig empènyer la llosa d'entrada al Mas de la Sopalma, no vaig trobar els estables. Ni la polseguera. Ni la colomassa que abans ho impregnava tot. Hauria desviat el Quefe l'alcavor cap a una altra casa veïna? Amb cautela vaig anar inspeccionant aquell saló immens, net, ple de quadres bellíssims. I un altre, i un altre, i més. Només podia reconèixer el Mas per l'embigat, ara pintat amb cura i lluent i pels arcs elegants tan ben conservats. I per l'autenticitat de les pintures. Quan vaig ser de front al meu enyorat quadre de Les Llances, em vaig esborronar, com d'habitud. Ara ocupava el centre d'una sala. És com el vaixell insígnia de la flota. Un pes pesant. L'essència de la nostra història. El crit permanent. Incòmode per alguns, rebolicador per altres. No recorde quant de temps vaig passar extasiat entre tant d'art. Però si que recorde que em va sorprendre un tuf  pudent. Com podria ser en un Mas tan net? I és que tenia al davant el quadre de l'abocador de Sant Pasqual!