Arròs i tartana

Companyia Austrohongaresa de Vapors - 2017 - València

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: L'Albareda (València)

Tota aquesta invasió de figures que trotaven per la ciutat, cridant com un manicomi alliberat, es dirigía a l'Albereda, passaven el pont del Real mesclades amb la gentada, i així que arribaven al passeig començaven les bromes insofribles i feien sonar les galtades amb la més gran facilitat. La galereta de les de Pajares, malgrat la coberta xarolada, l'arnès brillant i les rodes grogues, tan fines i lleugeres que pareixien les d'un joguet, apareixia empetitida i desllustrada entre el gegantesc rosari de berlines i carretel·les, faetons i dogcarts que com cadufs de sénia, passaven tota la vesprada pegant voltes i més voltes per l'avinguda central del passeig.

Rafaelito s'havia disfressat de clown, i amb altres de la seua casta ocupava un carro de mudances, sobre la coberta del qual feien diableries i saludaven amb paraules grolleres a totes les joves que trobaven a tir amb les seues veus aflautades. Quins xics graciosos!

El carruatge de donya Manuela portava escorta. Un bon xicot amb dominó negre, muntant un cavall de lloguer, va marxar tota la vesprada com enganxat a la porteta, parlant amb Conxa, mentre la mare i Amparo miraven les màscares. Era Roberto del Campo, el qual, malgrat la seua gallardia, anava resultant un plepa, que només sabia dir floretes, sense arribar mai a declarar-se. La mare començava a no trobar tan seductor aquell espantanuvis. Déu sap quantes proposicions hauria perdut la xiqueta per culpa d'aquell home, que gaudia de totes les intimitats d'un promès, sense decidir-se mai a ser-ho. Però Conxita es mostrava sorda als consells de la mare. Ella el pescaría; els homes que van de llestos cauen quan menys s'ho esperen: tot era qüestió de temps i de fer bona cara.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: L'Albareda (València)

A les quatre de la vesprada entraven les de Pajares al passeig de l'Albereda.

Era diumenge, i l'animació sorollosa i expansiva dels dies festius inundava la vorera Esquerra del passeig. L'oratge era agradable: una vesprada d'estiu, amb el cel net de núvols, i allà dalt, com un bri de vapor tènue i amb prou feines visible, la lluna, esperant pacientment que li arribara el torn per a brillar. Les llargues fileres de rosers, els massissos de plantes, tota aquesta jardineria mutilada i corregida per les tisores de l'horticultor, reverdia amb la bufada càlida de la vesprada i es cobria de flors, unint els seus perfums senzills al rastre d'essències que deixaven les senyores al seu pas.

Els carruatges, alineats en interminables rosaris, feien voltes i més voltes com catúfols de sénia pel carrer central. Les torres dels guardes dreçaven les seues caputxes de teules envernissades per damunt dels arbres, i als dos extrems del passeig, empetitides per la distància, es destacaven sobre el fons verd, les fonts monumentals amb les seues figures mitològiques lleugeres de roba.

Era l'hora en què el passeig adquiria el seu aspecte més brillant. A tot galop dels briosos cavalls baixaven carretel·les i berlines, i per les voreres del passeig desfilaven lentament, amb pas de processó, les famílies endiumenjades. Els bancs verds no tenien ni un seient lliure. Un zum-zum de vesper sonava al passeig, tan silenciós i desert als matins, i algunes famílies ingènues conversaven a crits, provocant el somriure compassiu dels qui passaven amb la mà en el flamant barret de copa, saludant amb rígids colps de barret els caps que guaitaven per les finestretes dels carruatges.

El que atreia l'atenció de tots era la desfilada incessant de cotxes, símbols de la felicitat i el benestar en un país on l'afany d'enriquir-se no té més desig que evitar anar a peu, com fa la resta dels mortals.

Els cavalls piafaven amb la boca plena de bromera, escampant al voltant l'olor de palla de les quadres, i de tant en tant un renill contagiava tota la filera de bèsties brioses, que pareixien contestar amb nerviosos colps de potes aquest crit de llibertat. Els cotxers, enfundats en levites blanques, exhibien des del capdamunt dels pescants les cares afaitades i galtudes de còmics obesos o capellans ben conservats, i miraven amb un cert menyspreu tota aquella multitud que els obligava a passar unes quantes hores de tedi. En la llarga filera de vehicles hi havia l'antic faetó, balancejant-se sobre els seus molls com una enorme caixa fúnebre, i tancant en el capitonat interior tota una família, inclosa la nodrissa; la lleugera berlina, amb les rodes roges o grogues; la carretel·la, com una góndola, gronxant-se a la mínima desigualtat de terra, i la galera indígena, transformació elegant de la tartana i símbol de la petita burgesia, que, aturada enmig de la seua metamorfosi social, té un peu en el poble, d'on procedeix, i un altre en l'aristocràcia, cap on va.

Una barrera invisible i infranquejable pareixia existir entre la gent que passejava a peu i aquells caps que guaitaven per les finestretes, contraient-se amb un somriure sempre igual quan rebien la salutació dels coneguts. Grups de genets barrejats amb joves oficials de cavalleria giravoltaven entre els carruatges, estirant-se a vegades sobre el coll de les cavalcadures per a parlar a través d'una portella.

Les de Pajares contemplaven amb nostàlgia de desterrades el pas dels carruatges.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Pont del Real (València)

En arribar al pont del Real va passar entre els tramvies i carruatges, que, aturats en l'obscuritat, pareixien mirar la multitud amb els ulls rojos i redons dels seus fanals.

El panorama magnífic va reanimar Juanito. A l'altra vora del riu, milers de llums de colors, en línies serpentejants o marcant el contorn dels pavellons arquitectònics, esvanien l'obscuritat i produïen un baf rogenc que s'escampava pel cel com el reflex d'un incendi llunyà. Les basses del riu es poblaven d'inquiets peixos de foc.

Va travessar el pont patint les colzades de la multitud. Aquella nit era l'última de la fira. Es destacaven els grups de soldats, amb els rossos enfundats de blanc; els llauradors anaven en quadrilla, agafats de les mans per por d'extraviar-se; passaven les llauradores amb el seu vestit de festa, arrossegant darrere d'elles un pomell de xiquets ploramiques i cansats, anaven precedides pels marits en mànigues de camisa, jupetí negre i el garrot de Llíria a la mà, mirant a tots amb fixesa, com si temeren que els «senyorets» es burlaren de la família.

Els fanalets venecians formaven pavellons gegantescs d'una claredat difusa. A l'entrada de l'Albereda s'apilotava la gentada, i entre la massa d'esquenes arquejades i colzes en punta passaven les floristes amb les cistelles de vímet eriçades de rams i les xiquetes desgrenyades amb el cànter al maluc i el tèrbol got en la mà, pregonant: «A l'aigua fresqueta!»

Juanito es va veure aturat per la massa apinyada davant l'entaulat dels balls populars. L'agut cornetí sonava repetint monòtonament la contradanza moruna o acompanyant les veus dels cantadors, i al seu compàs saltaven sobre l'entaulat les parelles de ballarins, que de lluny pareixien titelles.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Plaça de Bous (València)

La baixada de Sant Francesc era un torrent per on rodaven sense parar les onades de gent. Les haques pamploneses, cobertes amb borles inquietes i cascavells dringadissos, passaven com un raig entre la multitud, estirant de les tartanetes de colors clars, dels cotxes senyorials i dels carruatges anglesos, als bancs dels quals s'alçaven com flors vincladisses les joves vestides de rosa o de blau, amb el rostre realçat pel marc de la blonda blanca. La gent humil, la graderia de sol, passava en grups, amb l'enorme bóta al muscle i un garrot de Llíria a la mà, pudents de vi i bramant, com si començaren a sentir la borratxera d'insolació que els esperava a la plaça.

Joves esparracats trencaven les onades de gent, oferint la vida de Lagartijo en redolins, els antecedents i retrats dels sis bous que anaven a ser torejats, o pregonaven uns ventalls de fusta sense raspallar i en els quals una mà graponera havia estampat un bou com una bóta de vi i un torero que pareixia una granota espellada. Els babaus àvids d'emocions s'amuntegaven davant de les fondes on s'allotjaven les quadrilles, esperant pacientment l'eixida dels toreros per a poder tocar amb respecte les alamares del destre. La gent s'obria pas amb curiositat cada vegada que algun picador empaquetat sobre la cadira i amb el mosso a la gropa passava muntat en el seu rossí ossut i macilent que el portava cap a la plaça amb un trot juganer.

Entre els carruatges que veloçment i eixordant els carrers travessaven el centre de la ciutat, va pasar el cotxet de Cuadros, i darrere d'ell una carreta de lloguer, on anaven les de Pajares. Donya Manuela en el lloc preferent, empolvorada i retocada amb tal art que el seu rostre produïa certa impressió guaitant entre els fistons de la blonda negra; i davant d'ella les xiquetes, graciosíssimes com un cromo de revista taurina, amb sabatetes baixes, calces calades, falda de mig pas amb xarxa carregada d'arboços, que mirava atrevidament sota el núvol blanc que envoltava els seus adorables caps, tancant-se sobre el pit amb un ram de clavells.

Quina vesprada més bonica! Mai es varen sentir les de Pajares més contentes de la vida. En baixar del carruatge davant de la plaça, varen ploure sobre elles les floretes; i per a totes n'hi va haver, fins i tot per a la mare, que respirava sorollosament i s'enrogia, satisfeta del triom. Indubtablement eren elles les que més cridaven l'atenció en tota la plaça. Només calia veure-les en la llotja ventant-se amb negligència, mentre una part dels senyors de la graderia, drets i girant l'esquena a l'arena, les miraven fixament, amb ulls de desig.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Portal de Quart (València)

Va alçar el cap i va veure que s'havia separat de l'ampit, seguint pel camí de ronda. Davant d'ell les dues torres de la porta de Quart alçaven les pesades moles cilíndriques amb la crosta rogenca crivellada pels profunds forats de les granades franceses i les de les insurreccions republicanes.

Contemplava fixament les lluernes estretes i enreixades dels calabossos on estaven els presoners militars. Pensava amb enveja que allí dins, entre les masmorres llòbregues i humides, es devia estar molt bé, rodejat d'un silenci absolut, lluny del món, sense els pesars que torben l'existència.

Va estar molt de temps mirant fixament aquells colossos d'argamassa, fins que finalment es va adonar que alguns xiquets del barri formaven rogle al seu voltant, contemplant-lo amb curiositat, prenent-lo, sens dubte, per un d'aquells viatgers que per a la plebs han de ser forçosament anglesos.

Juanito va fugir d'aquella banda de pillets de mirada insolent i burleta que no presagiava res de bo, i va continuar pel cami de ronda, sumint-se altra vegada en les seues tristes reflexions.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Pla del Mercat (València)

Un rugit va sonar a un extrem de la plaça, i immediatament va ser contestat amb una cridòria general.

-Ja són ací!... Ja són ací!

I hi va haver espentes, colzades, remolí de caps, espentant tots el que tenien davant per a veure millor.

Lluny, empetitida per la distància, va aparèixer la primera roca, al voltant de la qual, com genets lil·liputencs, feien giravoltar els seus cavalls els soldats encarregats d'obrir pas. Un alegre cascavelleig dominava els sorolls de la plaça i les veus enèrgiques del postilló amb vestit de l'horta que cridaven «arre!, arre!», movent amb rara mestria una dotzena de ramals.

Les roques, una rere l'altra, varen anar desfilant per la plaça, cada una produint una verdadera revolució. Trotaven, arrossegant les pesades baluernes, les dotzenes de mules grosses i llustroses eixides de les quadres dels molins, amb les cues encintades, els caps adornats amb vistoses borles i entre les orelles plomalls erts i onejants. Agafats a les brides corrien els criats dels moliners, atletes d'espardenya lleugera, despitralats i amb els braços a l'aire, que a la veu d'«alto!», es penjaven de les cabeçades, fent parar en sec les brioses bèsties. Penjant del darrere dels carromatos es balancejaven raïms de xiquets, que al més petit vaivé queien a l'arena, eixint miraculosament entre les potes dels cavalls. A les plataformes anaven els de la Llotja, tractants en blat, moliners, gent planera i amiga de l'estrèpit que, en mànigues de camisa, botonadura de diamants i grossa cadena d'or al jupetí, llançaven als balcons amb la força de projectils els rams humits i els cartutxos de confits durs com bales, amb més midó que sucre.

Cada roca escampava alhora el terror i l'alegria. La bateria mòbil de braços disparava metralla sorollosa, i cobria l'aire d'objectes; els cristalls queien trencats, i fins i tot les persianes quedaven desballestades sota la pedregada de confits.

Als balcons, les senyoretes es cobrien el rostre amb els ventalls, temoroses i alhora satisfetes perquè les escometeren amb obsequis tan brutals. Baix hi havia els valents, que per un bony més o menys no volien mostrar por i insultaven els de les roques quan s'exhaurien els projectils, fins que aquells els llançaven al cap els coves buits. Cada vegada que queia un cartutx o un ram sobre la gent, mil mans s'alçaven ansioses, i s'originaven disputes per la seua possessió.

Va passar per fi l'última roca, la Diablera, on anava la gent de tro, més atroç en els seus obsequis i tenaç a proporcionar guanys als magatzems de vidres, i la calma es va restablir a la plaça, començant a aclarir-se la concurrència.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Mercat Central (València)

Gran Déu!... Quanta gent! Allí hi havia València sencera. Tots els anys passava el mateix la nit de Nadal. Aquell mercat extraordinari, que s'allargava fins ben entrada la nit, resultava una festivitat sorollosa, l'explosió d'alegria i bullici d'un poble que, entre muntons de queviures i ensumant la flaire de les mil coses que assacien la voracitat humana, es delectaven a pensar en la fartada de l'endemà. En aquella plaça llarga, lleugerament arquejada i estreta en els seus extrems, com un budell unflat, s'amuntegaven els núvols d'aliments que havien d'escampar-se com pluja nutrícia sobre les taules, sadollant la gegantesca gola del Nadal, una festa gastronómica que és com l'estómac de l'any.

Donya Manuela va romandre immòbil alguns minuts al cap del carrer. Semblava marejada i confosa per l'onatge sorollós de la multitud; però, en realitat, allò que més la torbava eren els pensaments que li venien a la memòria. Coneixia bé la plaça, hi havia passat una part de la joventut, i quan de tard en tard anava al Mercat perquè era vespra d'una festivitat en la qual s'encenien tots els fogons de la cuina, experimentava la impressió d'aquell que després d'un llarg viatge per països estranys torna a la vertadera pàtria.

Com tenia gravat en la memòria l'aspecte de la plaça! La veia tancant els ulls i podia anar descrivint-la sense oblidar-ne cap detall.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Mercat Central (València)

La multitud, xocant cistelles i cabassos, s'arremolinava pel carrer central; els compradors es pegaven trompades tremendes; alguns, en mirar enrere, entropessaven rudement amb els pals dels tendals, i més d'una vegada, els que amb la cistella de la compra als peus regatejaven tenaçment eren sorpresos per l'escomesa brutal i imparable de l'agitat mar de caps. Alguns carros carregats d'hortalisses avançaven lentament trencant el corrent humà, i en sonar el xiulet del tramvia que passava pel centre de la plaça, la gent s'apartava peresosament, obrint pas al rossí que tirava del cotxe xarolat, abarrotat de passatgers fins a les plataformes. Sobre la remor confosa i monòtona que produïen els milers de converses sostingudes alhora per tota la plaça, es destacaven els crits dels venedors sense parada fixa, aguts i xerricants, els uns, com un crit d'ocell mendicant, greus i foscos, els altres, com si oferiren la mercadería de mal humor.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Mercat Central (València)

Quan donya Manuela va tornar a entrar al Mercat començava a vesprejar i la concurrència augmentava per moments. Tots els caps del carrer vomitaven gent dins de la plaça, en la qual el crepuscle sembrava a milers els punts lluminosos. Brillava el gas en les botigues; les venedores importants encenien els seus grans fanals de llautó i les pobres llauradores es confonnaven amb un ciri de greix resguardat per un cucurutxo de paper.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Mercat Central (València)

El Mercat l'atreia el diumenge en les primeres hores del matí, i anava a lluir els arreus entre les parades de les floristes. Allí romania confós entre el grup de curiosos que guaitaven les cares boniques, i tan prompte obrien pas a les senyoretes que tornaven de missa amb el devocionari a la mà com llançaven floretes a les criades empolainades, les quals, doblegant-se al pes de les cistelles, es ficaven entre la baronívola barrera per a comprar un ram de flors.

Que bé s'hi estava! El sol començava a caldejar la plaça; s'escampava per l'ambient el tuf de les hortalisses sobrecalfades; però sota la sostrada de zinc que resguardava les parades de flors, entre les Cortines ratllades que tapaven els costats del mercat, es notava una frescor de soterrani, el baf humit de les rajoles regades en excés. I després, quina orgia per a l'olfacte en aquesta atmosfera fresca! S'experimentava la mateixa impressió que en una botiga de perfumeria, on, en entrar, tota una allau d'essències distintes sorgeix de cada buit dels prestatges i assalta l'olfacte.

Sobre les taules pintades de verd s'amuntegaven les flors com si foren menjars, o, agrupades en piràmides, sobre una base de paper calat, s'alçaven formant rams monumentals amb els colors en capritxosos arabescos. Allí hi havia les jardineres: boniques unes, amb l'esplendidesa de les verges morenes; velles i arrugades altres, amb aquella lletjor de bruixa que és final ràpid i inesperat de la bellesa en les races meridionals. Avesades totes a la vida en comú amb les flors, les tractaven amb confiança rude i desdenyosa. Retallaven cruelment les tendres tiges mentre parlaven amb els compradors, o les empresonaven amb el fil, sense que les entendrira el perfum que en to de protesta els llançaven al rostre.

Un mosaic enlluernador s'estenia sobre les taules. Les assutzenes, amb la seua túnica de setí blanc s'alçaven encongides, poregoses, emocionades, com joves que entraran en el món i estrenen el seu primer vestit de ball; les camèlies, de color de carn, feien pensar en el tebi misteri de l'harem, en les sultanes de pits descoberts, voluptuosament esteses mostrant el més recòndit de la fina i rosada pell; els pensaments, gnoms dels jardins, treien entre el fullatge el seu rostre barbut burlaner cobert amb la boina buida de vellut morat; les violetes coquetejaven, ocultant-se perquè les denunciara la seua oloreta, que pareixia dir: "Estic ací!"; i la democràtica massa de flors roges i vulgars s'estenia per totes bandes, assaltava les taules, com un poble en revolució, tumultuós i desordenat, cobert de barrets vermells.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Església de Sant Joan (València)

Des del lloc que ocupava distingia al davant l'església de Sant Joan del Mercat, amb la terrassa de baranes rovellades, que acollia baix, quasi en els fonaments, les llòbregues i humides covetes on els llauners estableixen les seues botigues des de temps antics. Dalt, la façana de pedra llisa, groguenca, corcada i amb un retaule d'escultura desgastada, dues portades vulgars, una filera de finestres sota la volada, sants granítics al nivell dels sostres i, a la fi, el campanar triangular amb els seus tres balconets, el seu rellotge descolorit i desbaratat, rematat tot per la fina pirámide, a l'extrem de la qual, a manera de penell i col·locat sobre una esfera, gira pesadament el pardal fabulós, el popular pardalot amb la seua cua com un ventall.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Església de Sant Joan (València)

I agitat en el seu interior per aquests pensaments, avançava penosament, traçant ziga-zagues, com si estiguera ebrí, cada vegada més pàl·lid i estenent els braços per a demanar mentalment que l'arrancaren del món.

Havia arribat davant de Sant Joan del Mercat, i la seua mirada, cada vegada més indecisa i obscura, es va fixar en el cèlebre penell, en el pardalot que el sol daurava, donant-li la brillantor d'una au del Paradís.

-Ací va ser... Com un gos em varen deixar els meus... He treballat molt, i què? Pobre i famolenc m'abandonaren, i després de setanta anys em trobe igual, al mateix lloc. Bonic futur!... Siga vostè honrat, treballe vostè molt, per a veure's arruïnat, sense altre recurs que demanar almoina a la porta de Sant Joan als fills dels meus amics... Ai, la meua pobra botiga!... Ha naufragat el vaixell, i el capità ha de morir. On està el penell?... Se l'han emportat?... Que de pressa es fa de nit!... Com em gira el cap!... Vell, que caus!... Senyor!... Senyor!... Així!

La caiguda fou instantània.

Primer se li varen doblegar els genolls i va quedar agenollat en aquell lloc on son pare l'havia abandonat setanta anys abans; després va caure de morros sobre la vorera.

Aquells que varen eixir a borbollons de totes les botigues encara varen poder presenciar l'agonia de l'últim veterà del Mercat.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Llotja de la Seda (València)

Just enfront està la Llotja de la Seda, acaronada pel sol de l'hivern, que llueix sobre el fons blau del cel tota la magnificència de la seua façana ogival. La torre del rellotge, quadrada, nua, monòtona, que divideix l'edifici en dos cossos que mostren els finestrals amb els seus brodats petris; les portades que esquincen el robust paredó, amb les seues entrades d'embut, compostes d'atrevits arcs ogivals, entre els quals vagaregen en una processó intenninable figures grotesques d'homes i animals en totes les posicions estrambòtiques que pogué discórrer la imaginació extraviada dels artistes medievals. Als cantons, àngels de pesada i llarga vestidura, diadema bizantina i ales de plomatge menut, que sostenen amb un esforç ben visible els escuts de les quatre barres d'Aragó i les caragolades tires amb caràcters gòtics atapeïts de borroses inscripcions. Dalt, en el fris, sota les gàrgoles d'espantosa lletjor que s'escampen audaçment per l'espai amb el riure mut de l'aquelarre, tots els reis aragonesos als llorejats medallons amb el casc alat sobre el perfil enèrgic, feroç i barbut; i rematant la robusta fàbrica, en la qual s'alternen els blocs aspres amb els escarolats i les puntes del cisell, la filera atapeïda de merlets coberts amb l'antiga corona reial.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Monument a Vicent Blasco Ibáñez (València)

En fer l'estadística dels abandonats davant el penell de Sant Joan, don Eugenio García, fundador de la botiga Les Tres Roses, figurava en primera línia.

Altres es mostraven malhumorats i ho negaven rotundament quan se'ls suposava tal origen; però ell l'ostentava amb una certa satisfacció, com volent fer-ne un títol de glòria.

-No dec res a ningú -exclamava en renyar els seus dependents-. A mi ningú m'ha protegit. Els meus em deixaren com a un gos enmig d'aquesta plaça. I tanmateix, sóc el que sóc. Haguera volgut veure-us com jo perquè sabéreu què és sofrir!

I sempre que podia assegurar una dotzena de vegades que no devia res a ningú i comparar el seu abandó amb el d'un gos, es quedava tranquil i satisfet. Els principis de la seua carrera havien estat penosos. Aprenent sempre famolenc, dependent després en una època en què els sous més alts eren de cinquanta pesos anuals, a força d'economies miserables va aconseguir emancipar-se, i amb ajuda dels seus antics amos, que veien en ell un legítim aragonés capaç de convertir les pedres en diners, va fundar Les Tres Roses, botigueta exigua que en deu anys es va engrandir fins a ser l'establiment de roba més popular de la plaça del Mercat.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Monument a Vicent Blasco Ibáñez (València)

Aleshores era d'admirar la indignació amb què tios i germans acollien allò de l'abandó. Redéu!... I encara es queixava? Doncs si no l'hagueren abandonat, seria ell ara comerciant amb botiga oberta? Com a molt; estaria guardant el bestiar d'algun ric. A la família, per això, li devia el que era. I si la turba d'esgarriats pidolaires no arribava a dir que tot el que tenia el seu parent els pertanyia per dret, ja s'encarregaven les seues exigències insolents i les seues mirades rapaces de manifestar que això era el que pensaven.

Producte d'una d'aquestes invasions de vàndals amb mocadoret i calçó curt va ser l'entrada com a aprenent a la tenda de Les Tres Roses d'un xiquet a qui don Eugenio li va anar agafant insensiblement un cert afecte, sens dubte perquè recordant el seu passat es contemplava en ell com en un espill. Era d'un poble al costat del seu; passava per parent, circumstància poc estranya en un país on les families, residint segles i segles enganxades al mateix terreny acaben per confondre's, i cridava l'atenció per l'aire espavilat i la lleugeresa dels moviments.

Va entrar a la botiga fet una llàstima, fent pudor encara de fem i de brull agre, com si acabara d'abandonar el corral del bestiar. La vella criada que administrava la llar de don Eugenio es va haver de valdré d'ungüents per a despoblar de bèsties sanguínies el bosc de crins polsegosos que s'empinaven sobre el crani del Xic, i conclòs l'extermini, l'amo el va lliurar al braç secular dels aprenents més antics, els quals en la part més recòndita del magatzem, i sense pensar que estaven en gener, amb un llibrell d'aigua freda i tres passades de fregall i sabó moll, deixaren el neòfit net de ronya de dalt a baix i amb una pell tan fregada que treia espurnes.

Amb açò, el míser vailet de les muntanyes de Terol es va convertir en un aprenent llest, pulcre i treballador; que, segons les profecies dels dependents vells, arribaria a ser algú. Al cap de dues setmanes xampurrejava el valencià d'una manera que feia riure les parroquianes de la casa, i, sense que la duresa del treball minvara per a ell, tots el volien i no sabia a qui atendre, perquè Melcior per ací, Melcioret per allà, mai el deixaven un instant quiet.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Plaça Redona (València)

Faltava encara el més important: el tito, protagonista de la festa gastronòmica; i la senyora i el seu cotxer, espentats rudement pel corrent humà, travessaren una profunda portalada semblant a un túnel, i es trobaren al Clot, a la plaça Redona, que pareixia un circ amb la seua doble filera de balcons.

Sobre la remor de la gentada, que tancada i oprimida en un espai tan estret tenia brams de mar tempestuós, es destacava l'agut crit de la gallina aterrida, el parrup del colom, el trompeteig insolent del gall, pinxo de muntera roja, agressiu i jactanciós, i el monòton i discordant gemec de l'ànec trist, que, vulgar fins i tot en la seua mort, només aconseguia atraure l'atenció dels compradors pobres.

Sobre terra, amb les potes nugades, recordant tal vegada en aquella atmosfera d'ofegament i terrabastall les tranquil·les planes de la Manxa o les polsegoses carreteres per on havien vingut seguint la canya del conductor, hi havia els titos, amb les seues túniques terroses i les caputxes roges, greus, melancòlics, reflexius, formant un rogle com un conclave de cardenals saberuts i movent filosòficament el seu moc inflamat, per a llançar sempre el mateix cloc-cloc prolongat fins a l'infinit.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Plaça Lope de Vega (València)

A l'extrem de la plaça aparegueren les banderoles amb les barres roges d'Aragó, i les dolçaines varen sonar pausadament i majestuosa en tocar les melancòliques danses dels temps dels moriscos. Darrere anaven els nans, amb els seus enormes caps de cartó, que miraven els balcons amb els ulls somorts i sense brillantor. I entre el repic de les castanyoles i els tocs dels tabals, avançaven les quatre parelles de gegants, enormes mamarratxos amb pentinats que arribaven als primers pisos, i que dansaven pegant voltes, que unflaven les faldes com un paracaigudes colossal.

Les banderes dels gremis varen entrar a la plaça, portant al seu remat la imatge del sant patró de l'ofici; i era de veure l'entusiasme amb què aplaudia el públic els prodigis d'equilibri dels portadors, que les sostenien dretes sobre el palmell de la mà, movent-les al compàs dels enormes i vells tambors que feien sonar els tocs dels terços obrers en la guerra de les Germanies.

Després va començar la part monòtona de la processó. Una desfilada de més de cent imatges amb les corresponents confraries i asils; més d'un miler de caps que passaven sota els balcons amb la ratlla partida i els cabells oliosos o arrissats. Al compàs dels valsos o les marxes fúnebres que entonaven les bandes els devots es contornejaven ciri en mà; i la desfilada de sants continuava, lenta, monòtona, aplanadora: uns, nus, amb la carn ensangonada i sense altra defensa del pudor que unes lleugeres sinagües; altres, vestits amb pesades vestidures de pedreria i or. Els màrtirs passaven amb el rostre contret per un gest de dolor feroç, els místics duien els braços estesos i els ulls velats per l'èxtasi de la felicitat; i tan prompte apareixia un sant amb mitra daurada o sobrepellís arrissat, com lluïa un altre sobre el cap un acerat casc de guerrer.

La multitud es va arremolinar, moguda per l'alegria, i de moltes boques varen eixir exclamacions de curiositat alegre. Desfilava la part grotesca de la processó, conservada per l'esperit tradicional com a record de les èpoques més religioses de la nostra història que unien sempre l'alegria a la devoció.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Porta dels Ferros (València)

Dels balcons queia una pluja de pètals de rosa, el talc volava com un núvol de vidre mòlt, esclataven llums de colors en tots els cantons, i entre el perfum de l'encens, el reclam agut de les cornetes, el lament greu de la música, la salmòdia melancòlica dels sacerdots i el balbuceig infantil de les campanetes de plata, el pal·li avançava aclaparat per la pluja de flors, il·luminat per la resplendor d'incendi de les bengales; i el sol d'or, mostrant-se enmig de tal aparat, embogia la multitud valenciana, sempre disposada a entusiasmar-se per tot el que enlluerna, i inconscientment, llançant un bram d'astorament, espentant-se els uns als altres com si volgueren agafar amb les mans l'astre auri i sagrat, i això provocava que els soldats que guardaven el pal·li els hagueren d'espentar rudement amb les culates per a conservar lliure el pas. [...]

 

Darrere del pal·li, la gent admirava un nou grup de capes d'or, sobre les quals sobreeixia la mitra punxeguda i el bàcul brillant. Després, ajustant les seues passes al compàs de la marxa musical, desfilaven els faixins rojos i els mànecs de plata dels regidors; i per fi, amb un trànsit obscur de la llum a l'ombra, passava la massa negra de la tropa, en la qual els instruments musicals llançaven llampecs esmorteïts i els talls de les baionetes i els sabres brillaven com fils de llum.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Plaça de la Mare de Déu dels Desemparats (València)

A les dotze, quan més gran era la concurrència les de Pajares varen eixir de la Catedral, devocionari en mà, i al puny el rosari de nacre i or. Tornaven a casa després d'oir missa, i en arribar davant de l'Audiència varen veure córrer la gent, mentre sentien alhora un tamborineig llunyà.

-La cavalcada! La cavalcada! -cridava la xicalla corrent pel carrer de Cavallers. I les de Pajares hagueren d'aturar-se davant la muralla de curiosos apilotats al pas de la desfilada.

Primer varen passar els portadors de les banderoles, amb les seues dalmàtiques de seda amb les barres aragoneses i altes corones de llautó sobre cabelleres i barbes d'estopa; darrere d'ells el capellà municipal, el famós «capellà de les roques»; genet en un briós cavall encapotat de groc, el manteu de seda descendint des de l'alçacoll a la cua del cavall, i ensenyant la neta i blanca tonsura en saludar amb el bonet el públic dels balcons. I seguien darrere les dansetes, esquadrons de canalla disfressats amb greixosos vestits de turcs i catalans, indis i valencians, fent sonar panderos roncs i començant passos de ball; les banderes dels gremis, draps gloriosos amb quatre segles de vida, estendards guerrers de la revolucionària menestralia del segle XVI; la sacra llegenda, tan confusa com commovedora, de la fugida a Egipte; els pecats capitals, amb estrambòtics vestits de puntes i colorins, com bufons de l'edat mitjana, i davant d'ells la Virtut, batejada amb l'estrambòtic nom de la Moma; els Reis d'Orient, fent prodigis d'equitació; heralds a cavall, jardiners municipals a peu, amb grans rams, carrosses triomfals, tot mesclat, vestits i gestos, com una grotesca desfilada de Carnestoltes, i alegrat per la viva veu de nas de les dolçaines, el retruc dels tabalets i la marcial cercavila de les bandes.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats (València)

El dia de la Mare de Déu va anar amb Tonica i la seua amiga a la primera missa a la capella dels Desemparats. Dins del temple sonava la música; la multitud, oprimida en la mesquina rotonda, s'escampava per la plaça fins a la font, adornada amb un ridícul templet que pareixia de confiteria. Tots estaven en actitud reverent, sense veure altra cosa de la missa que les obscures portes, en el fons de les quals brillaven com espumes d'or les llums dels altars, sentint en els seus caps descoberts el ventijol de la primavera, paregut a l'afalac d'una mà invisible, tèbia i olorosa. En aquesta confusió, quan Juanito, traient els colzes, protegia de les espentes les dues dones, va veure a curta distancia la seua família i la del senyor Cuadros.

Des de Pasqua, la intimitat entre les dues famílies era gran; Juanito havia sentit parlar la nit anterior d'un cert pla d'esbargiment matutí com a començament de la festa, perquè era el sant d'Amparito. Oirien la primera missa a la capella dels Desemparats perquè a donya Manuela, com a bona valenciana, li pareixia que cap missa de la resta de l'any valia tant com aquella, i després prendrien xocolate en un hort de maduixes, sota un tendal de plantes enfiladisses, recreant-se l'olfacte amb el perfum dels camps de flors i la flaire espessa del torró.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Indret: Monument a Vicent Andrés Estellés (Burjassot)

La viuda havia empenyorat i perdut per sempre un centenar de fanecades d'arrossars que li produïen molts bons quartos, per a adquirir aquella ratera brillant i fràgil, a la qual va posar de nom Vil·la Conxita, no sense protestes i enrabiades d'Amparo. Creia que una «vil·la» per a l'estiu era el complement d'una família distingida que té cotxe; i en les tertúlies, en dirigir-se a les amigues, s'omplia la boca parlant del seu «bonic hotelet» de Burjassot i de les innombrables comoditats que contenia.

La casa era roïna, però el paisatge magnífic. Els hotelets -calia anomenar-los així per a no disgustar donya Manuela- que ocupaven el suau pendent d'un tossal erm, eren un magnífic mirador des del qual s'abastava l'horta i totes les seues esplendors.

Enfront, Burjassot era una línia prolongada de terrats amb el seu campanar punxegut com una llança; més enllà, sobre l'obscura massa de pins, València empetitida, lil·liputenca, com una ciutat de nines, tota eriçada de fines torres i campanars airosos com minarets moriscos; i en darrer terme, en el límit de l'horitzó, entre el verd de l'horta i el blau del cel, el port, com un bosc d'hivern, marcant en l'atmosfera pura i diàfana l'aglomeració dels pals dels vaixells.

El dia era esplèndid; un vertader diumenge de Pasqua. La primavera enardia la sang, i la ciutat sencera, solemnitzant la tornada del bon oratge, es llançava al camp i alçava una remor de vesper.

Els convidats de donya Manuela veien a poca distància les famoses Sitges de Burjassot, una gegantesca plataforma de pedra com un altiplà quadrat foradat a trams per la boca dels profunds depòsits i en la qual formiguejava un eixam alegre i sorollós: rogles on sonaven guitarres, acordions i castanyoles acompanyant alegres balls; grups de gent formal lliurats sense rubor als jocs de la infantesa; dotzenes de joves ocupats a fer volar els catxerulos amb grotesques figures pintades, que en remuntar movent les inquietes cues feien l'efecte de pedaços aplicats al blau cutis de l'infinit i donaven al paisatge un aspecte xinès de ventall o de mantó de Manila.