Eumo Editorial (Vic), 2002
És una fantasia senzilla lo que va a veure el lector en aquest llibre? És un poema? ¿És una llegenda? És un cabdell d'idees i de versos sense cap ni centener? No ho sé. A últims d'estiu de 1880 una particular casualitat me dugué a passar uns quants dies en lo solei de Canigó; vegí la muntanya, trepitgí ses congestes que tot l'any blanquegen, baixí al monestir de Sant Martí, coneguí la llegenda del Comte Guifre que recorden tots nostres vells cronistes, sentí parlar i parlí d'encantades als pagesos i pastors, de monjos i monestirs a les ànimes piadoses, doní la volta a la muntanya, la torní a pujar segona i tercera vegada i me'n torní enamorat del Rosselló i d'eix cantó de Pirineus, que correguí després acompanyat de bons llibres i de millors amics.
Quinze mesos després, el primer dilluns de Quaresma, circumstàncies de què no em voldria recordar me tragueren de Barcelona i m'obligaren a cercar redós sota el mantell de la Verge del Carme en el carrer de Santa Creu de Vallcarca. Desitjant estar-hi amb bona companyia aconsoladora i remeiera de mos mals, me n'hi vinguí amb una estampa del venerable màrtir Ramon Llull que duguí de Palma, i per llibre de meditacions en harmonia amb l'estat de la meva ànima, me n'hi duguí el d'Amic i d'Amat, i per entreteniment els versos començats en son ermitatge.[...]
El lloc de Santa Creu, per bonic que sia, no és comparable, ni de lluny, amb el vessant de Miramar, mes ne té alguna cosa, i ma voluntat n'hi afegia alguna altra per augmentar la retirança. Ací hi ha una ermita com allí, encara que més humil i nua, i, si no és dedicada a la Santíssima Trinitat, ho és a la Verge Maria, que n'és el sagrari. Ací hi ha devotes coves de penitents com allí, també l'arítjol sarmentós s'hi entrelliga amb l'arç i la romeguera per a tancar els camins, i les atzavares i figueres de moro, amb ses urpes verinoses, com el drac de la faula, aturen d'assaltar els jardins. Des d'ací es veu la mar, bé que un xic més llunyana que allí, i vinyes i fenollars, i camps i boscúries, i una gota d'aquella soletat d'allí tan dolça, tan plasenta i inspiradora. En el cel que es veu blavejar per entre les branques de les oliveres del Carmel, Horta, Vall d'Hebron i del torrent Maduixer, com entre les de l'Illa, m'esforçava en reveure l'Amat del meu cor, qui volgué morir clavat de peus i mans en l'olivera del Calvari. Sota els reïnosos pins de Sant Genís d'Agudells i de Valldaura vaig corregir i acabar els versos començats a l'ombra de les alzines de Miramar, i bé o malament, l'obra quedà llesta des de la florida dels ametllers i les violes fins a la dels lliris de Sant Antoni.