Quaderns Crema (Barcelona), 2003
Santa Maria de Lledó! S'atansa
a la col·legiata amb cor humil.
És un crepuscle de mitjans d'abril.
Exulta arreu el goig de viure a ultrança.
I aquell romeu, pobric de seny, llunàtic,
pressentint l'hora del suprem repòs
ve a ofrenar a Déu l'escorça vil del cos:
vol per Jesús l'estalvi del viàtic.
Ha vist al vas marmori de Magauli
armat –jacent rere l'altar major
de la morada seu de Castelló-
com l'animeta ix per la boca, i plau-li
d'imaginar que paga l'únic deute.
(Llevat de Déu, no es sap deutor a ningú.)
Del comte foll Guillem de Besalú
no serà més vassall ni emfiteuta.
Una vegada:
al peu del cloquer d'Ordis
era un pegot que duia una sabata
i una espardenya i un tupè de plata...
N'he escrita l'auca a fi que te'n recordis.
Tot just som nats, solem tenir una estrella
que ens predestina amb espontani impuls.
I el seu districte fou Vilademuls,
allargassat estoig de meravella.
Com una volva parda que es movia
pels senderols en creu de l'Empordà,
ample el xambergo, un canyolí a la mà,
vessava un doll vivent de poesia.
Ni alt ni baix — sargit i amb mant estrip — us
podria dir que el Sabater era com,
si fa o no fa, solia ser tothom.
És l'esperit que afaiçonà el seu tipus.
Duia, a mig temps, bombí amb escarapel·la
i en ser l'hivern un gran pallenc d'estiu
i — sense drap, barnilla o voraviu —
aquella canya, despullada ombrel·la.
Ordis, petita aldea d'ombres brunes,
amb una torre i una esquella dalt,
tres feixes d'hort, de malves i cobalt,
roquís espectre de castell en runes.[1]
Adéu, amic: et vas guanyar la vida
amb una canya. Encara et deien foll
els qui, pel món, caminen de corcoll.
Ni el cobejós fosser t'ha pres la mida.
Que l'ordi anyal, empili sempre el cúmul
de garbes d'or i vagi el temps rodant
com, lluny del dit, la vara de Roland.
La Tramuntana et vingui a espolsar el túmul.
Els qui enyorem aquella pantomima
si amb ulls de fe encara et sentim vivent,
tenim ciutat per fer-te un monument
amb una canya, un marbre i una rima.
Potser un altar, per tu, seria massa.
Un carrer llarg, en canvi, sembla poc.
T'esculpirem en un marmori bloc
centrant el porxo antic d'alguna plaça.
Beat d'aquell país que té un profeta
i els pocs triats que l'han sabut seguir.
Ell amb la canya signarà el destí.
Ell serà el nostre savi consueta.
D'estels ignots haurà espolsat la dutxa
mentre, amb la canya, acusarà el fiscal
i ordenarà el nou codi comarcal,
ara que porta un núvol per caputxa.
Turista, ¿veus aquesta casa nova
que ha esdevingut municipal alberg?
Va abandonar-la un home bo i enterc
caragol vell que duia, errant, la clova.
Espongi el rou les malves de la feixa
on jeu el cos, d'argila amortallat.
Oh embriaguesa de l'eternitat
embriagada de la mort mateixa!
El teu vi ranci es daura d'ironia.
Sota el gran vent reposa, amic Anton.
En vers rimat, retrobaràs el son,
per un dibuix i una biografia.
Sota el xiprer i la Creu, ja res no et manca.
Una balada et faci de taüt.
Tots els mussols de ploma de vellut,
immòbils, drets al caire de la tanca,
t'han dit adéu amb l'ala grisa i blanca.