Ajuntament de Barcelona (Barcelona), 1994
Santa Maria del Mar (Fragment)
Enlaires per damunt de les ombres vingudes de vespre
els dos braços de pedra de les torres germanes,
on s'hi tanca el rellotge que compta la vida dels dies
i el clam sord de les velles campanes.
En tes bigues de fusta, la saba dormida hi batega,
que fores esponerosa com l'arbre.
En les làmpares crema l'oli pur i es fon en les trèmoles
llengües de foc que llepen el marbre.
Amb l'esguard de tants segles que es fixa en les altes vidrieres
tu guaites la seguida creixença
de la ciutat, i et sobtes de veure en el cel com se gira
el fum de les fàbriques en una boira densa.
Encara en els teus murs s'arreceren les fosques botigues
i aquest aire que et volta, tremola
de l'aldarull dels dies de fira en el Born, que es fongueren
com la claror de una vaga aurèola.[...]
Traspues la calma que llisca en el clos de les ànimes
i reculls el clam de dolors que perdura,
i mires com el cercle s'eixampla dels ciris que cremen
entorn la flama immòbil de la fe que s'atura.
¿No comptes mai els dies que l'ull d'or de vespre ha vist cloure
rere els pins que del sol s'envelliren?
I en les nits sense núvols ni boires ¿no són les mateixes
que foren, les estrelles que et miren?
Se fondran com els núvols els homes que sents com respiren
amb la remor viva d'un gran buc d'abelles.
No en ploris la mort en els dies ni els canvis que vegis.
Mira com en la nit fan camí les estrelles.
Maria de la Mercè
Si entrem al temple del marítim barri
—que encar conserva son caient humil—,
fugint una hora del constant desvari,
arredossant-nos sota un arc gentil,
veurem la Dona, resplendent sa cara
amb l'aurèola bella del passat,
quan Barcelona l'aclamava: Mare!
i ara és el fill que d'Ella s'ha oblidat.
Veurem la Faç tan nostra, catalana,
feta a l'oreig i a l'escalfor del sol;
aquella Dona dolça, com germana,
que espia, atenta, per donar consol.
Sa mà ens espera, car vol ser besada
—la suau destra que ha florit en or!
—i al seu contacte s'és apaivagada
tota l'angoixa que estrenyia el cor.
Madona de la Mercè
Madona de la Mercè,
que al món vesseu a mans plenes
resplendors d'un cel serè
i faldades d'assutzenes.
Vós que a la destra portau
ceptre de sobirania,
torneu-nos la vella pau
de nostra ciutadania!
Per Nolasc, veu de miracle,
per Ramon, verb de les lleis,
i per l'heroic espectacle
del gran Jaume, Rei de reis!
El passeig Marítim (Fragment)
Tu no sabies on anar,
Barceloneta,
i ara ja tens bon lloc per passejar:
s'hi poden dar la mà,
amb sol, amb lluna i amb els llums que hi ha,
les noies, la mainada i el poeta,
el pescador i el mariner i el capellà,
el calafat, el calderer, el manyà,
el botiguer, el paleta,
el dependent, l'urbà,
el taverner i el sastre i l'ancià
i alguna gitaneta...
I és tota la ciutat que s'hi ha donat la mà!
A passejar!
Per passejar t'han fet aquest passeig
—diria t'han creat,
perquè en un temps tan breu
s'hi ha sentit l'alè de Déu
pastant la grava de l'eternitat—,
t'han fet aquest passeig
que té cançons d'onades,
i tu podràs fer trenes amb l'oreig,
i amb el llebeig
i amb llevantades.
I des de la barana del balcó
podràs seguir la dansa
del mar, que mai no es cansa
i s'aquieta a l'horitzó.
Tot va quedar a les fosques una nit,
i el passeig, sol.
Hi vaig entrar mig
trobant-me a faltar l'ombra per consol,
i allà, en un banc de pedra, amb una llum
suau, que tant com llum era perfum,
conversaven l'arcàngel sant miquel
i santa Maria de Cervelló.
Van dir: "Seu amb nosaltres, Manuel;
després passejarem sense remor".
I així va ser... A mitja nit van tornar al cel,
ell, per l'aire; la santa, pel mar en tenebror.
Rambla de Sant Andreu (fragment)
Ai! Rambla de Sant Andreu!
Qui t'ha vist i qui et veu ara!
En pocs anys en temps molt breu
com t'han canviat la cara!
Abans un passeig petit
(qualsevol poble el tenia)
i ara com t'has convertit
en una bella Gran Via!
Abans tot cases xiques
fins al pas-nivell del tren
que nostre pas entorpia,
i a mà dreta, gairebé
el que es diu tocant la via,
«convent de les monges riques».
del que en deia molta gent
convent de les monges riques
Més amunt, gairebé res,
ben poques cases hi havia...
hortes, terres de conreu,
fins dalt a Vilapiscina.
A la Rambla, a passejar,
contenta la gent venia
els diumenges al migdia
i altres festes de guardar. [...]
Rambla de cases petites
abans, i de dalt a baix
ara, de set o vuit pisos
amb comerços tots molt bons,
cinemes i draps i mobles
i els snak-bars a trompons.
I quant al trànsit diria
que te l'han ben augmentat.
Abans passava algun carro
i no gaires vianants,
i ara autobusos i taxis
i cotxes particulars...
i els vianants les voreres
les omplen de cap a cap,
i aquella Rambla silenta,
s'omple avui fins a vessar
d'aldarulls i xerrameques
de sorolls i de trasbals! [...]
En la mort del president Macià (fragment)
Adéu, President! El matí de Nadal era tètric
com mai, sota el vel del cel gris. Dolçament, tu mories
damunt el llit blanc, testa blanca, puresa senyora,
subtil cavaller de la gran pulcritud impol·luta.
Ploraven les gents a l'entorn del Palau, i planaven
les onze cruels batallades, sanglots en fugida
del vell campanar de la Seu, entre l'aire i la boira
i el fred del desembre fatal. L'esperit del silenci
sentia la folla fiblada, de carn que s'esquinça,
de vincle que es trenca, de força que es fon com un núvol.
Adéu, President! Una pompa de flames revoltes,
flotar de banderes en iris, ardent homenatge,
s'abat a mig pal en record de la gran augustesa
de l'ànima clara que fuig per les voltes supremes
dels amples espais sense fi. La República lliure
recull el teu cos, President, i en les pires heroiques
en fa sacrifici sublim, d'una pàtria més alta
captant la difícil comesa. Les joves corrues
et reten l'honor més excels. Vés en pau. Nit endintre
nosaltres passem. Tot és res. Catalunya és eterna.
Al Parc
Qui vol venir al parc de les feres?
Tota l'escola en pes hi anirà.
Micos i mones de tota mena
salten i brinquen sense parar.
Tota elegant l'amiga girafa
com una dama ens ve a saludar.
Sempre en remull, el vell hipopòtam
obre una boca com un calaix.
En el seu clos, el rei de la selva
tot just badalla fa tremolar.
Meditabund, l'altiu dromedari
sembla que enyori el sol africà.
Corren les foques, llisquen a l'aigua...
Quina delícia, saber nedar!
Els elefants, brandant les orelles,
alcen la trompa per saludar.
Tigres, panteres, óssos i hienes,
bramen i udolen, qui més podrà!
Dintre les gàbies, totes les feres
miren la gent i no ho veuen clar.
Sembla que pensin que, dels de fora,
més d'un caldria fer-ne engabiar!
La plaça del Diamant
Com tumbaga rutil·lant
damunt l'entreforc aurífic
s'obre en clos breu i magnífic
la Plaça del Diamant.
La Plata, l'Or i el Robí,
el Topazi i fins la Perla,
irisen per cada esberla
del recés diamantí.
Gracienc acaparador
de superba joieria
llueixes de nit, de dia,
el teu nom evocador.
I ni els anys que van passant,
ni les lluites fratricides
han deixat esmorteïdes
les llums del teu diamant.
I l'or encara és de llei,
i la plata encara trinca,
i el reflexe riu i brinca
de cada pedra, i el rei
del dèdal de carrerons
nominats amb tal grandesa,
centra en la seva nuesa
llampants evocacions.
Placeta del Diamant,
humil i senzilla, Plaça
menestrala per la traça
si be pel teu nom brillant,
jo recordo, de petit,
quan al teu recer vivia
i tota la pedreria
que t'envoltava, en un crit
d'opulència, valent,
furgava el meu cor... I, ara,
que em trobo lluny de tu, encara
el teu record m'és plaent.
La vila de Gràcia
Menestrals i aristocràcia
amor a l'ofici; esplai;
units al nom ple de gràcia
que no pot desfer-se mai.
Contracorrent que, del viure,
destria el camí oposat;
uns al joc de l'aire lliure,
altres al dos de la ciutat.
Si els diumenges fuig, de Gràcia,
l'oci ben aconseguit,
a Gràcia, i sota una acàcia,
el tedi queda esvaït.
Noblesa i menestralia
farien a ton recés,
corona de pedreria
amb els noms dels teus carrers.
A Gràcia
En el vertigen de la gran ciutat
encara tens el senyoriu amable
d'una vila amb el tret insubornable
de menestrala rica, i bell tirat.
L'aiguabarreig que ensutza i desfigura
no t'ha arribat sortosament al cor,
i a vull de Gràcia el pristí record
de vila pulcra i clara arreu fulgura.