Pel Montseny amb Mossèn Cinto

Autor: Lluís Via i Pagès

A l’entrada de fosc arribàrem a Viladrau, i férem cap a l’Hotel, curull d’estiuejants, molts dels quals parlaven un castellà que no tenia res a veure amb l’autèntica parla de Cervantes. La nostra aparició fou causa d’esverament general. Sort de la presència de Mossèn Cinto, que si no, colrats del sol, mal vestits i empolsats com anàvem, ens haurien pres per uns descendents de la banda d’En Serrallonga que portessin un segrestat. Aquest era En Monegal, el qual, maldant i maleint, fou internat a l’hotel per dos dels nostre gairebé a pes de braços.

Pujàrem a les cambres, ens rentàrem i, als pocs minuts, ja refets, irrompérem enmig de la concurrència que ballava, convencérem el pinista que diecés el piano, s'hi assegué En pujulà, i tocà "Els Segadors", com qui diu a cops de puny. En voleu de protestes? Algunes mamàs s'esgargamellaven i ens tractaven de mal educats; però, a les senyoretes de la colònia, que poc abans ens menyspreaven, això els féu el cop, i començaren a transigir. La donna è mobile. La majoria de fadrins se'ns sumaren, i aquell sarau cursi va acabar amb un espetec de sardanes que era una glòria. En Busquets deia que estàvem refenerant Viladrau.