Edicions 62 - 2011 - Barcelona
12 de setembre de 1920
Aquell diumenge plovia intensament sobre Barcelona, sobre el Paral·lel i sobre el Pompeya. L'edificació del music-hall era tan precària com qualsevol dels magatzems del port proper i l'estrèpit del diluvi traspassava sostre i parets, i era perfectament audible fins i tot des de l'orquestra en la qual el pare tocava el bandoneó amb la mirada fixa en els ulls tristos de l'Aurorita.
Ella estava cantant «Aquel maldito tango» amb veu aguda i cursi.
«...Fui entonces en la cocaína / mi consuelo a buscar...».
La gent que entrava al local ho feia precipitadament, encongida, evitant la pluja de l'exterior. Tancava paraigües i es desprenia de gavardines xopes. Reien alleujats, com si acabessin de sortir d'alguna mena d'infern per entrar en un paradís.
El pare recordava els ulls sobtadament desorbitats de la cantant i la boca que es va paralitzar en forma de o quan estava dient «...tango que mata y que domina...» quan l'Aurorita va distingir el fum que sortia de sota de la gorra abandonada sobre una de les cadires. Ho va veure al mateix temps que l'home de la taula del costat, que, sorprès per «l'olor de draps cremats», va aixecar la gorra i va descobrir la bomba fumejant que s'hi amagava. Es va interrompre el tango en sec, «maldito sea el tango aquel!», i l'orquestra va continuar inconscient, per inèrcia, acompanyant el que de sobte va ser un crit esborronador.
El pare encara va tenir temps de preguntar-se què li passava, a l'Aurorita, per què desafinava d'aquella manera en el moment en què acostumava a lluir-se més, i va comprendre a l'instant que alguna cosa terrible estava a punt de succeir quan va veure com la cantant queia de bocaterrosa i ocultava el seu rostre entre les mans. A continuació, el món va esclatar en mil trossos.
Aquesta és la sensació que produeix una bomba. Tens davant dels ulls una realitat de persones felices i un decorat endreçat i lògic on cada objecte ocupa el lloc que li correspon, i de sobte, un llampec encegador et fa parpellejar i un tro instantani i fugaç et tapona les orelles com si una daga t'hi entrés alhora que una calamarsada embogida de pedres i enderrocs cau sobre teu com un diluvi, i el segon següent, en sortir del parpelleig, el món ja es completament diferent. S'han apagat els llums, s'han aturat els rellotges a les dotze i divuit de la nit. La foscor i un xiulet inhumà a les orelles et situen en un món desconegut i aterridor. I, quan algú agafa llums d'oli i llumins, i pots començar a veure i sentir quelcom descriptible, el fum i la por posen als ulls llàgrimes que desdibuixen tot el que conté la vista. I tot es caos i destrucció, desordre, dolor, sis persones esquarterades, divuit sagnant i udolant, un món de taules de cap per avall i cadires estellades, el terra sembrat de miralls diminuts de la bola del sostre, tot il·lògic i inadmissible.
—I els ballarins? —vaig preguntar. El pare va interrompre el relat i va titubejar.
—No, no n'hi havia, de ballarins, en aquell moment. No recordo que hi hagués ballarins. L'Aurora estava sola a l'escenari.
Alguna vegada, al llarg de la meva vida, en reunions familiars o a partir d'alguna imatge apareguda al televisor, el pare havia explicat alguna cosa d'una bomba que havia caigut a prop seu, però, fins en aquell moment, jo ho tenia oblidat, confós entre moltes altres anècdotes de la guerra civil o de la Segona Guerra Mundial que mai vaig acabar de creure del tot. Quan m'ho relatava, aquell dia de finals del 1975, en una terrassa de la Rambla, lluny de la mare, vaig comprendre que mai m'havia resultat convincent, aquell incident insuls i inofensiu com un petard de revetlla, perquè hi faltaven detalls i passió. Hi faltava l'Aurorita, a qui el pare mai no va esmentar davant de la mare. Hi faltava la por pel que pogués haver-li passat, a la seva adorada Aurora. Aquest era el detall essencial, i aquesta carència desvirtuava absolutament la bomba del Pompeya: perquè l'espant de la seva bomba del Pompeya va ser l'angoixa pel que li hagués pogut succeir, a ella, i alhora, l'alleugeriment va sobrevenir quan va saltar dalt de l'escenari i la va abraçar i va poder comprovar que estava il·lesa. Si l'Aurorita no havia patit cap mal, no havia passat res, tot estava bé, el món tornava a estar en ordre.
Després, va venir l'horror davant dels morts, dels ferits, de la sala destrossada, dels crits, dels tolls de sang, però, com deia el pare, si tu ets fora de perill i els teus éssers estimats són fora de perill —«ja sé que és terrible dir-ho, molt egoista i inhumà», deia amb una certa llàstima, potser remordiments—, al final resulta que tot està bé.
Aquell dia, doncs, els meus pares van anar a sopar amb el Miquel a can Lluís. Aquella vegada el policia es va presentar acompanyat de la Teresa, i això va propiciar una conversa més relaxada i agradable que la darrera vegada amb la Carme, a can Culleretes.
— "¡Doctor, doctor: que me quemé!". I li diu el metge: "Que te que te?".
El Miquel Jinete mai no entenia els acudits. I, al final de l'apat, va haver d'introduir una ombra sinistra a la trobada. No ho podia evitar. Vivia embolcallat en una tenebra invisible que enterbolia les seves paraules i els seus actes. El seu somriure, la brillantor dels ulls, la desimboltura, els gestos de les mans, l'elegància, tot en ell semblava tacat i greixós.
—Ara, ja ho han arreglat —va dir de sobte, referint-se al restaurant—, però fins fa poc això estava fet una merda. Quina una la que va passar aquí deu fer uns tres mesos. El súmmum!
»Havien fet un atracament en una empresa de la ronda Sant Pere. S'havien emportat dues-centes mil pessetes. Tres tipus amb pistoles. I una dona. Els de la Criminal ens van portar els papers de la investigació donant per fet que eren anarquistes i, per tant, nosaltres, els de la Social, n'havíem de tenir referència. Tenien raó. De seguida vam identificar un dels homes, un tal Paco Utrera, d'una cèl·lula anarquista del barri de Sant Antoni.
»La cosa, però, és que m'ensenyen la foto de la dona d'aquest Paco Utrera i, cago'n dena, la reconec. Era l'Elisa, te'n recordes de l'Elisa? Aquella que era la dona del Fàbregas del grup Progrés Avui, el Fàbregas, aquell paleta que va prosperar i va muntar una empresa d'obres, que tenia l'obsessió de comprar-se cotxes francesos. Reconsagrada Elisa. L'última vegada que la vaig veure va ser durant els Fets de Maig, petant-se de riure mentre disparava una metralladora Hotchkiss al Paral·lel. I, mentrestant, el seu marit, el Fàbregas, li estava fotent les banyes amb l'Esperança, la dona del Súñer, aquella que tenia aquells ullarros. Bé, el súmmum.
»Vam esbrinar que aquest Paco Utrera i l'Elisa venien per aquest restaurant. Vam posar vigilància i una nit, vint dies després de l'atracament, ens crida el confident. Que són aquí, ens diu.
»Muntem l'operatiu, venim al restaurant amb vint homes, tres cotxes i una furgoneta, tots amb els naranjeros, perquè era gent perillosa. Paco Utrera i una nena menjaven a la taula d'aquell racó, il·luminats amb llums de carbur, perquè era nit de restriccions. I, quan entro, veig que l'Elisa és allà, al costat del penjador, amb una mà a la butxaca de l'abric. Es veu que s'ho havien ensumat. Entrem aquí, "¡Arriba las manos! ¡Todos quietos!", i la nostra estimada Elisa treu de la butxaca de l'abric una bomba de mà i la tira aquí, veus?, al centre mateix del menjador, encara en queda el senyal, el veieu? Una explosió del carall. Jo era just a la porta, vaig fer una passa enrere cap al carrer i només vaig veure el llampec, la fumarada, bé, i la trencadissa de vidres i els crits. Va morir un dels meus homes, l'amo del restaurant i el fill, i la pobra Elisa, naturalment, que va quedar aquí destrossada.
El pare recordava perfectament l'Elisa i va sentir com un desmai de desconsol. El Miquel Jinete, en canvi, continuava somrient, com si res. Com si acabés d'explicar un dels acudits que li agradaven al pare. «Buenas, soy paraguayo y venía para pedir la mano de su hija». Y dice el padre: «¿Para qué?». Y dice el otro: «Paraguayo». Rialles.
—Aquests cabrons ens estan guanyant la partida —remugava el Moscoso—. Ens estem adormint, collons!
Només els faltava que els anarquistes els haguessin fet fora del quiosc de begudes de la plaça del Pes de la Palla.
Els del Moscoso acostumaven a anar-hi a l'estiu. S'hi estava bé, a la terrassa, a l'ombra, prenent una cervesa fresqueta. Aquell havia estat el seu territori durant l'estiu anterior. A l'hivern, havien optat pel Boston per arrecerar-se del fred, però, amb l'arribada del bon temps, havien tornat al benestar de l'ombra i els refrescos. Llavors, van poder comprovar que al local hi havia alguns parroquians que miraven malament les seves expansions, les seves riallades i les exhibicions de Brownings i algun tret a l'aire per celebrar el que fos. Naturalment, van cridar a l'ordre els inoportuns i, naturalment, hi van trobar rèpliques desagradables, com ara «si no li agrada la meva companyia, ja pot tocar el pirandó». Va haver-hi algun client que no sabia amb qui estava parlant i es va atrevir a plantar-los cara. De manera que li van clavar una pallissa allà mateix, enmig de la plaça del Pes de la Palla, el van convertir en una bola a força de cops de puny, puntades de peu i una llarga sèrie de cops de cadira, i durant uns dies, els del Lliure van poder gaudir d'aquell enclavament amb pau i tranquil·litat, «que viene de tranca».
Recentment, però, els anarquistes havien reconquistat el lloc. El dia 28 de juliol, mentre el Moscoso, el Maonés, el Rodrigo i els altres fanfarronejaven, uns desconeguts es van barrejar entremig de la gent i, inesperadament, van començar a disparar. Van caure ferits tres del Lliure, que, enmig dels crits i la desbandada general, van replicar el tiroteig i van acabar matant un anarquista anomenat Restituto Gómez. Tots es van allunyar corrent pels carrerons adjacents, agressors i agredits. L'endemà, però, eren els anarquistes els que ocupaven el quiosc i, de moment, hi regnaven amb una barra intolerable.
Els llibres d'història que recreen aquella època de Barcelona esmenten la batalla del quiosc de begudes de la plaça del Pes de la Palla. En els papers del Miquel Jinete, hi consta una referència basada en els comentaris que sobre aquell incident feia la colla del Moscoso al Boston i el testimoni de primera mà de la qual potser va ser la seva darrera trifulga. Aquell dia de juliol que el Miquel Jinete no precisa, el Moscoso s'havia begut ja més dels seus tres conyacs habituals i va descarregar el palmell de la mà sobre la taula per fer-se sentir:
—Ja sé per què ens van treure del quiosc! Perquè no teníem amb nosaltres el milhomes, collons! Per això ens van fer fora aquests descamisats trinxeraires. Cago'n la mar! Doncs, avui, com hi ha Déu que reconquistarem la plaça!
Deia això mentre posava la mà sobre l'espatlla del Miquel i el sacsejava sota la mirada sorneguera dels seus amics.
El Miquel Jinete va tornar a empassar-se saliva, convençut ja que no el tenien agafat per enlloc, però va sostenir la mirada, impertèrrit en la seva actitud esverada, i va saber que havia guanyat o que, com a mínim, estava ben enrocat, fora del perill dels estratagemes del rival.
—Li foto, jefe? —insistia l'Espada, bavós. L'Arlegui no li va fer cas.
—Tens una manera de sortir-te'n, d'aquesta. Demostra'm que realment estàs de part meva. Et comprometries per mi?
—L'altre dia, li ho vaig demanar a propòsit. Vull lluitar contra l'anarquisme. Ho dic de debò. Els vull ajudar, a vostès. Ho vaig dir.
—Coneixes un tal Francisco Layret? —Parlaven en castellà.
—Què?
—Francisco Layret. El coneixes?
—És... un advocat, oi?
—Picaplets defensor d'anarquistes. Un esguerrat fastigós, trampós, que entabana els jutges perquè deixin anar aquests terroristes, que per culpa seva poden continuar posant bombes impunement. Francisco Layret, sí. Aquesta nit hem fotut a la presó més de quaranta capitostos de la CNT, però aquest Layret ja deu estar fent els seus tripijocs per alliberar-los. De què collons serveix la feina policial si després els jutges estan atrapats per aquests engalipadors?
El Miquel no podia fer sinó empassar saliva i esperar.
—Ens ajudaries a treure'l del mig?
Pausa tensa.
El Miquel va fer que sí amb el cap.
—Com ho faries?
—-Com... com ho feien el Moscoso i els seus. Muntaríem la paradeta al voltant del seu domicili i... l'envoltaríem, li faríem la mitjana canya. —L'argot deis assassins el feia més creïble.
L'Arlegui va afegir:
—Et deixaré anar. Aniràs a veure una persona que segurament ja coneixes. El Carlos Baldrich, àlies l'Onclo.
—Sí. Un carlí, militant del Lliure, amic del Moscoso. Ells dos i el Rodrigo se'n van carregar un a la plaça Urquinaona.
—Jo et diré com trobar-lo. Disposareu de vint mil pessetes, em sents? Vint mil pessetes. .
—Jo no vull diners —va murmurar el Miquel Jinete, capficat i tossut.
—Què vols?
—Primer, no vull que em cridin al servei militar ni que m'enviïn a l'Àfrica. I, segon, vull ser policia, com vostè. —I va afegir, donant-ho per fet:— I no puc sortir així. Diran que m'han tractat massa bé.
El cap superior de la policia va contenir un somriure d'aprovació. Li agradava com havia aguantat aquell xaval que amb prou feines tenia vint anys. Es va dirigir a l'Espada:
—Toca'l. Toca-li una mica la cara. Que pugui presumir de tortures.
—Li faig el trimotor? —es va il·lusionar l'home simiesc.
—No siguis idiota. Només una mica la cara. I deixa'l anar aquesta mateixa nit i sense treure-li les manilles, com si hagués escapat d'una llei de fugues.