Edicions 62 - 2008 - Barcelona
Però es va renyar: el món se liesquerdava sota els peus, mentreell somiava castells en l'aire, fossinde detritus o de diners. Perquè la televisióhavia donat les enfonsades deRei Conqueridor, amb una fruïció iconfusió descordades; alhora que els diaris en portaven fotografies adojo. Els va apartar de davant seu, va acabar-se el cafè amb llet. Es trobavaespès, un punt deprimit, però voluntariós, havia dormit amb intermitències,assetjat per preguntes i temors, per premonicions incertes imorboses. Una de les estones que havia dormit, havia somiat o imaginatque es trobava en una mena d'espai ombrívol i definitiu, definitiu dequè?, dominat per una mirada, una por, que provenia de la decadència,o que anava de cap a ella...Llavors ell havia reaccionat, i intentat pensar en Simona; sense aconseguir-ho. I devers les set del matí havia demanat a Sibiuda que busquésFernando, però no l'havien trobat. La televisió, que ja havia connectatal dormitori, feia evident que el volcà del metro es trobava en una faseúnicament inicial, ja que s'ignorava si es produirien més sots. Sense quees poguessin precisar totes les desgràcies humanes registrades aleshores,malgrat que segur que hi havia dos obrers morts, un nen i unadona, a més de nombrosos ferits. No obstant, resultaven escassos cadàvers considerant la magnitud deles ensorrades. Però aquestes s'havien produït en potser dues horesde diferència, i essent precedides per aparatoses tremolors del sòl. Així,molta gent se n'havia pogut anar. Però davant la televisió tothom cridava,protestava, vagant tots atemorits i furiosos pels carrers de ReiConqueridor, per vestíbuls d'hotels barats on se'ls havia instal·lat. Nensdesolats i estirats de la mà, vells patètics arrossegant els peus, donesdecidides amb farcells, homes esquius... Amb dotzenes d'edificis de labarriada clivellats, i d'altres esbotzats. Ginés Jordi hi veia un terratrèmolcom els d'Àsia i Sud-amèrica.Encara que aquest no obeïa al xoc de les capes tectòniques ni a canvisde temperatura, sinó que l'havia provocat ell. Ell? No, els tècnics!Però a l'empara, i sens dubte amb la desaforada negligència, de Construccionesy Adecuaciones Hispano-Catalanas. Diversos enginyers efectuavenvagues i peremptòries declaracions a la pantalla, també hohavien fet Salvador Sagarra en nom de l'empresa i un parell de consellersdel Govern de la Generalitat, tot plegat un ampul·lós emocionalisme.Deduint a la lleugera què podia haver provocat la catàstrofe: dostúnels del metro travessaven una zona de fang argilenc molt dur, «llenguade vaca» en deien, però difícil de cohesionar un cop desfibrat. Així,pareixia que no havia suportat la pressió dels murs del túnel, que s'allargavenpel fangar.
A un costat de l'avinguda s'alçava el muntanyam serrat de Collserola, amb uns núvols rogencs i trinxats; l'estampa lletosa del Tibidabo església, l'estàtua del Cor de Jesús, que semblava un ectoplasma o un calamar desorbitat; la sínia gegant del parc d'atraccions. I una munió de llumets titil·laven enmig d'aquella negrosa massa muntanyenca: el laberíntic i aparatós barraquisme de Les Mules, incrustat entre els pujols arrodonits i en les rieres seques, entre els estols de pins raquítics i feixos d'esponerosa falguera a cada clotada.
El càncer de Les Mules, Pelai Puig Alosa va esbufegar: hi proliferaven les ganivetades i la desaparició de noies, l'absentisme escolar, la delinqüència de menors. El narcotràfic. Evidentment, l'atur. La venda d'armes al detall. La distribució de moneda falsa. Búlgars i albanesos, lladres i captaires, amb nens escrofulosos; els gitanos romanesos amb cotxes americans immensos, mig rovellats i entapissats amb plàstic imitació de pell de tigre. Un clan de colombians, rodanxons i de cutis verdós, que robava a les àrees de descans de les autopistes... Els magribins, atrinxerats en un sector, construïen rabiosos una mesquita que la guàrdia urbana enderrocava de tant en tant, ells hi tornaven talment incansables estols de xacals famèlics.
Pelai Puig Alosa anava apressat. Molt. I rebufava. Dret i immòbil dins el metro, que grinyolava veloç i atapeït de gent. Quan el comboi de sobte va alentir i, en parar, se'n van obrir les portes, Pelai es revinclà: havia de davallar, ja era a l'estació de Rei Conqueridor. Damunt la qual una Barcelona rabent i uniforme, esbatanada, s'expansionava o trontollava més enllà de les barriades d'Horta i de la Vall d'Hebron.
Carrers de devastada innocuïtat, amb alguna vella torreta de jardinoi escarransit, geranis de pedaç i un plataner esbrancat; entre successius edificis de deu pisos i tronada cubicació seriada, pintats de gastades coloraines cridaneres.
Tot a l'empara de les comes farcides de falgueres, i els turons arranats, de la crestada serra de Collserola. Per sobre la qual un voluminós núvol llargarut, de brutor cendrosa, rebia un fil de vent i semblava, així, alenar fatigat.
Pelai, doncs, va sortir del metro empentejat i empentejant, enmig del caramull de passatgers que també n'emergien atropellats i atropellant-se. Ell, casualment, devora un nen rapat a zero, devia haver tingut polls o un càncer?, i que bramava a l'home que l'estirava, un gras indignat, perquè li donessin una bicicleta.
Mentrestant, el gentim que s'esperava a l'andana per pujar al vagó es premia i s'empenyia, avançava compacte. I topava amb la gernació que n'eixia, entre la qual una dona bruna amb un cos formidable, talment una columna, reia i ho dissimulava tapant-se la boca amb un diari gratuït.
S'incrustaven llavors mútuament els dos grups, i s'estibaven en un embús que es feia i desfeia. Amb un capellà vestit de clergyman, i les galtes violàcies, que voltava entre la confusió amb un tremolós gosset chihuahua protegit entre les mans, les quals alçava per por que no el xafessin. Semblava, llavors, que portés cerimonialment una ofrena insòlita.