Privilegi barat

Encete el dia amb un café al local habitual, mirant de cara la llum del mar. Una boirina mínima -quasi imperceptible: a penes un vapor de no-res- infon al rocam de l'Albir, tan estimat, un punt d'incertesa; i a la ratlla de l'horitzó, un aire de confusió. Sent de manera palpable, una volta més, el privilegi de la mediterraneïtat en aquest bellíssim racó de món. I íntimament agraisc les veles i els vents que m'hi han amerat.

Café de diumenge (fragment)

Diumenge. El café de sempre, vora mar, és ple de gent. Fan futbol. No sé quin partit de la lliga anglesa. Em pense que és el Liverpool. És igual: el futbol enfiga la gent. I els guiris de l'Albir, amb una cervesa a la mà, sucumbeixen a l'encanteri.

El cambrer, amatent, fa servir amb mi el seu valencià d'escola: «Aquella taula és lliure». Ordene -millor dir: demane-, com sempre, un café i una aigua amb gas. Mentre la serveix em faig fort a la taula i trac la llibreteta de les anotacions. En ser que arriba a la taula, ja estic escrivint. I em fa la broma: «Escolte, per favor, prohibit treballar ací». Prove de compensar-li el gest afable amb un somriure: un bon somriure de cortesia. «No, no, no. Ni pensar-ho: treballar, no.» Convencions al marge, li estic sent franc; per a mi, avui escriure és, més enllà de l'ofici, una forma del plaer: una manera d'assaborir amb consciència -que és l'única manera possible d'assaborir- les propines que lliura la vida.

Fa fred. El mar es avui verd, inhòspit, desllavassat, inànime: del color que menys m'agrada. Tot i això, no deixa d'encativar-me. Entre l'ampli repertori de recursos de seducció, un dels que potser hi destaca més és la paleta de colors.

El gesmiler de la Carbonera

Hem netejat el gesmiler de la Carbonera. Li he demanat ajuda a Sebastià i hem podat el gesmiler. Tot. En un matí. Ara, per això, em fan mal les mans i em costa escriure. Em costa escriure muscularment, mecànicament, físicament.

El mateix Sebastià, home de món, s'ha quedat admirat, del gesmiler de la Carbonera. «Digues la veritat: és el gesmiler més vell i més gran de tot el terme, veritat?» I ell, com a bon indígena, ha acceptat sense concedir el total de la raó, per la que puga passar: «El més vell no ho sé; però el més gran que he vist, sí».

L'ha aclarit a consciència. Amb un punt d'amor i tot. «Quina falta tenia de sanejar-se.» Com és natural, ha criticat l'estratègia que he fet servir els anys anteriors. És també consubstancial al geni del país: tots sabem més que tots de tot. I qualsevol forma d'intrusisme és condemnada amb la indefectible acusació d'ineficàcia i ignorància, més o menys velada però positivament sardònica. «El gesmiler m'està parlant i m'està dient: "Ai, si hagueres vingut estos últims quatre anys"!»

És un home carismàtic i faener, Sebastià. Tots diuen d'ell que té les millors mans per a treballar el ferro, que també seria un magnífic jardiner, i que és una llàstima que tinga tan mal cap. És segur que tenen raó. Però a mi em té fascinat, precisament, per la manera franca i oberta amb què exerceix de vividor. Ell no és un cràpula. Si de cas, ha fet un poc l'haca quan ha convingut, amb l'afany de beure's la vida d'un glop. Però amb un cor més gran que la Casa dels Senyorets.

Pàtria

Posta de sol delicadíssima, de núvols suaus, rosats. Cel de coto ensucrat.

Aparcat a casa. Dins del cotxe voldria atrapar l'instant: el brancam nu de la figuera, vella i corsecada. La defunció de la llum: del blanc al groc; roig, ataronjat; rosat, pàl·lid rosa; lila, gris; plom de fosca foscant. El ventre de les gerres d'oli, ara decoratives, al carrer de plantes plantat. Els arcs del domèstic riurau, que tant van costar d'emmotlar. L'olivera veïna, les palmeres vigoroses al davant. L'antiga fàbrica de barques. Els ferros d'amarrar els cavalls, les vaques, els bous. Els abeuradors dels porcs, llaurats en la pedra, ara reconvertits en cossiols. El record vivíssim de la mare, i de la iaia, que eren l'ànima del lloc -i m'agrada pensar que encara ho són. La paella de quatre anses penjada a la paret del fons. Els manolls de marialluïsa i camamilla que mon pare ha fet i ha penjat a la paret. La llenya escassa d'encendre el foc. La soca retorçuda del gesmiler perpetuant històries de vius i morts.

Ha finit el dia. Penja sobre el cap un discret galló de lluna. Cada cosa sembla al seu lloc: pàtria íntima, certa, segura. Amb les ombres, misteri, enyor, paüra.

Ganes de plorar

No sé per quin atzar neuronal em ve ara al pensament un record puntual de la infantesa. Devia ser una vesprada d'estiu. Mon pare se n'anava a pescar amb el Tagasut, el llaüt que havia comprat a mitges amb uns amics. Li vaig demanar si podia anar amb ell. I em va dir -com tantes voltes- que no: que havia quedat i que no era cas de presentar-s'hi amb un xiquet. Vaig pair la frustració amb resignació, encaramullant-me dalt d'una perera que hi havia a la Carbonera, a la vora del marge, al costat de la figuera, a l'altura de les dues esveltes palmeres que encara hi ha. No vaig plorar gens ni mica, aquella volta. Però súpose que vaig fer un posat trist i seriós.

Mon pare va arrancar el Sis-cents i se'n va anar. De camí cap al port es veu que va pensar la que va pensar: va fer mitja volta i se'n va tornar a casa. I amb quasi un somriure em va dir: «Au! T'has portat com un home, sense plorar. I et mereixes un premi: vés, corre, canvia't que te'n véns amb mi a pescar!». Van ser, naturalment, les paraules de la meua felicitat. I ara, després de tants anys, sóc incapaç de recordar res del que després va passar en la vesprada de pesca. Però el gest de mon pare, inesborrable, continua acompanyant-me gravat en sang. Entre la disciplina i l'autoritat que em va aconseguir inculcar, valore aquella lliçó, amb diferència, com la més important. Potser perquè hi vaig aprendre l'afecte i l'amor paternals, sempre tan difícils d'explicitar.

Encara ara, quan l'atzar o la injustícia em toquen el cos o la moral -quan la vida colpeja i arriba a fer mal- reprimisc «com un home» les ganes de plorar. I confie que vindrà mon pare a agafar-me amb les seues mans honestes i grans: amb un premi més important com més sacrificat serà el dolor suportat. Tanmateix, la vida ensenya -ai!- que fer-se un home consisteix a no plorar fins i tot quan saps que el sofriment, ineludible, no et serà premiat. Quan ens decantem una mica ens descobrim damunt d'una perera, amb el morro tort, sense saber què dimonis fem allí. I, per descomptat, sense anar a pescar.

La via verda del Serpis (fragment)

Tot ho revise ara, nítidament, des de la taula del racó de la cafeteria, seguint distret el vol plàcid d'una gavina a la cala de l'Amerador –on vaig empenyorar un important fragment de l'adolescència. Se'm fa curiós no haver-ho observat abans: des del mirador privilegiat d'aquesta cafeteria el mar espillat de la platja i el Racó de l'Albir té al davant un discret boscam de palmeres. Des d'on sóc, en puc comptar més d'una trentena: de palmera datilera (Phoenix dactylifera, que es la palmera de tota la vida); i de palmera washingtònia (Washingtonia filifera), més o menys a parts iguals. No m'hi havia fixat, però l'elegància fàl·lica de les palmeres subratlla estratègicament el joc de colors de la mar.

La gavina voreja el peny-segat. En veig una altra, una mica més amunt. Amb la distància els moviments semblen pausats. Vol lent, harmoniós, relaxant. La civilització –la maduresa, si més no– deu consistir a assaborir la bellesa d'aquestes sinuositats naturals inadvertides. Absolutament miraculoses.

Alce el cap. Una bandada immensa de gavines al Racó de l'Albir. Hi ha ànecs, també. Volen tocant, ara i adés, la superfície de l'aigua. Bromera de mar, allà on en penetren el bec, el cap, el coll, la pell. Deu ser que hi ha peix. O que hi ha fam. O una cosa i l'altra. Així com han arribat, de seguida se'n van. Excepte una dotzena -o dotzena i mitja- que s'encalmen i es queden al bellíssim paratge de l'Amerador: unes poques posades sobre la roca que hi ha fent d'illot.

Rebolicada de mar (fragment)

És un fet: en segons quins ambients, els valencians -els valencians que parlem valencià- estem esdevenint una minoria esquifida dins mateix del nostre país. A la Marina hi ha llocs -com la meua cafeteria- on passa això: que et pots arribar a sentir exòtic sense necessitat d'eixir de casa.

Alce el cap. Mire la mar rebolicadíssima. Agitada, convulsa, encrespada, inclement. Color fangós, tèrbol, indeterminat. Sé segur que, de tots els qui ací hi ha, sóc l'únic que ha observat que les barques no han eixit del port. I sé, amb idèntica certesa, que les meues són, de totes, les paraules que millor reconeixeria aquella mar: perquè són les de la gent que durant segles l'ha admirada, la respectada, l'ha treballada, l'ha navegada i l'ha estimada. Les que millor expressen tots els colors de la mar.

Territori bipolar (fragment)

Hi deu haver una relació de causa i efecte entre l'accident d'ahir i el paisatge d'avui. el cas és que més d'una cinquantena d'embarcacions -velers i iots- es concentren al meu racó de mar. L'escena fa feredat. La saturació de la badia -les barques, en ramat dens i poblat, cobreixen l'aigua i quasi es toquen les unes a les altres, com a l'interior d'un port- fa pensar en una invasió militar, l'apoderament hostil d'un espai sagrat. Crua sensació, ara a l'estiu, de viure en un poble ocupat, on els indígenes -per força o de grat- queden desplaçats, profanats, foragitats. Confiança, tanmateix, que a la tardor i l'hivern recuperarem un poc el territori, la calma, l'autenticitat. Si més no, la mar, signe de llibertat.

No puc deixar de pensar, però, que els municipis turístics, tan prostituïts a l'estiu, quan a la tardor i l'hivern recuperen la pròpia personalitat -després del ritual episodi de trastorn bipolar-, en perden una mica cada any: com en allò de la bugada i el llençol. És aquesta una curiosa forma de l'evolució (o la involució) social.

Confiança de primavera

Inopinadament han començat a caure gotes com el puny. Ahir van baixar les temperatures i avui sembla que vulga tornar l'hivern. En realitat és que es resisteix a morir precoçment. Aquest febrer hem viscut un tast de primavera tan i tan càlid que no és de creure aquesta temptativa de l'hivern per tomar.

Des de l'Aitana i per damunt de Bèrnia han arribat uns núvols negrencs, espesseïts i malcarats. Feia una certa impressió, la massa opaca i fosca que cobria el cel. Caprici de formes, els déus han forjat com uns dits allargassats, eteris i gegantins, que pengen del cel verticals, fantasmagòrics i amenaçadors. Però, com qui diu entrant ja al març, ningú no es pot prendre seriosament un tal avís d'hivern. És, si de cas, un cant de cigne: això que en diuen «la millora abans de la mort».

De terra endins arriben, sí, tempestes de por. Però sobre la ratlla del mar es deixa veure un tros de cel pur, blau, clar. S'hi anuncia l'alegria. Quan tots -i tot- confien en la primavera, l'hivern és vençut i mort.

Geometria poètica (fragment)

Entrada de les barques de pesca al port. Certament espectacular. Són primer punts incerts de l'horitzó. A poc a poc, van prenent forma concreta fins que adquireixen, ja a prop, una presència real. Una volior de gavines escorta cada embarcació fins que enfila la bocana i amarra de seguida al moll de llevant. En queden poques -molt poques-, de vaques, a Altea. L'ofici dels vells es fa massa dur i pesat per als joves acomodats. Tanmateix, no sé com, però s'haurien de conservar. Finançant l'activitat amb diners públics, si molt convé. Ni que siga per preservar com a reclam turístic la bellesa serena, sensacional, de cada barca que arriba, cap al tard, amb un vol de gavines d'escorta oficial.

Entra al port l'última barca. I sobre el Club Nàutic -davant per davant- es forma una ratlla de Sant Martí. És una llum intensa i màgica, colors en la fosca, indici del cel. No puc deixar de pensar que els temps il·luminen els iots i els velers esportius; les velles vaques, de ventre inflat i venerable, queden -enfront per enfront- amarrades en calma, amb un aire digne i resignat, just davant de la llotja pintada de blanc.

Una ullada de sol fa el conjunt més i més espectacular. Foc de cel sobre el bosc de pals majors i de messana. Velers nus i verticals. La silueta pintoresca d'Altea, vora mar. La cúpula, el campanar. Bèrnia al fons. El Mascarat, el morro Toix, el penyal d'Ifac. I una mica ençà, les barques de pescar. Vol de gavines, centenars. Una parella d'ànecs, potser collverds. [...]

Un núvol sensacional de gavines plana ara sobre el port. Espectacle impressionant. Un vol preciós, el de les gavines. D'una blanca elegància: amb el valor de la calma, la pau; la llibertat, la sensualitat. Saber que són carronyaires, les gavines, n'ha de condicionar l'apreciació? En retalla un cèntim l'harmonia que exhibeixen volant?

Abaixe els ulls. I caic del cel arran de terra: al port des d'on els homes treballen la mar. Admire la proa prominent de les barques. I m'agradaria saber expressar quanta poesia i saviesa suggereix la corba que s'hi dibuixa. Sinuositat, com de pit de dona fèrtil. O de ventre prenyat; tebi, tens, esperançat. No ho sé, però trobe que la curvatura d'aqüestes barques -del buc de cada embarcació- deu respondre a molts anys d'experiència en la navegació, traduïts finalment en una simple fórmula matemàtica.