Imprès Gort - 1989 - Reus
Els meus pares no eren fills de Reus; però tot i amb això van ser gent que van assimilar jo diria que plenament la condició de reusencs, i devia ser per aquesta circumstància que se sentien molt afins al Centre de Lectura, cosa que em va dur ja als dotze anys a ser assidu concurrent a la casa, proveït d'una targeta de lector que se'm concedia pel fet de ser fill de soci i trobar-me en edat escolar.
Al Centre de Lectura, els nois i noies hi anàvem a certes classes denominades de reforç i, sobretot, a llegir a la biblioteca. Hi anàvem a llegir in situ. Ara, la biblioteca del Centre de Lectura està atapeïda de gent molt jove, però hi fan feina diversa: consulten llibres, repassen lliçons, preparen treballs. Abans, però, hi anàvem, sobretot, a llegir llibres que només trobàvem en aquelles prestatgeries. I el consum el fèiem allí mateix, negligint la facultat del préstec, i ho dúiem a terme amb la més absoluta formalitat. La casa ens imposava molt de respecte. No fèiem soroll ni intentàvem cap mena de disbauxa, ni a la biblioteca ni tan sols per les escales, espais tan propicis al bullici i al soroll escolar, perquè són, pertot arreu, espais que reben els efectes del gas en fuita després d'haver estat contingut i comprimit durant la llarga hora de classe. A la biblioteca del Centre, com he dit, llegíem in situ i llegíem Conan Doyle, Juli Verne i, també, específicament, llibres que parlessin del nostre poble i de les nostres comarques, perquè a les sumptuoses escoles on anàvem només feien sonar els noms de les grans capitals i de les serralades majúscules i dels mars oceànics i no perdien el temps en la geografia d'estar per casa, en la geografia d'accidents minúsculs, de poca envergadura: aquella toponímia pertanyia més aviat, segons aquells doctes, a un anecdotari d'un pintoresquisme del tot vulgar, baix de to.
El darrer llibre que vaig llegir, en aquella època, al Centre de Lectura, va ser una novel·la d'ambient reusenc: Perot i l'Estel d'Antoni Fuster Valldeperes, autor autòcton, fill de l'aquarel·lista senyor Antonet Fuster. Jo anava, cada dia, després de les set del vespre, a llegir el llibre de torn, el qual, per condescendència especial i en mèrit a l'assiduïtat, es quedava, un dia per l'altre, a la taula de la bibliotecària per guanyar un temps preciós en la represa diària de la lectura. No voldria dramatitzar el tema, però sí que voldria explicar que la meva coneixença del Perot es produïa en plena guerra i, precisament, a la tardor de l'any 1937, i que un dia d'aquella tardor, en el primer bombardeig dur que efectuaren sobre Reus els avions de l'exèrcit rebel, tot just passades les set del vespre, una de les bombes de l'atac —superlativament bestial, val a dir-ho— va caure en ple edifici del Centre de Lectura i va ensorrar una part de la biblioteca, el recinte de la qual estava ple de lectors. En sentir l'avís de perill, la campana de Sant Pere, la gent que llegia va anar tornant els llibres, amb disciplina, i l'auxiliar de la bibliotecària, sense moure's, recollia els volums. Aquella noia, la Regina Figuerola, va morir fent aquella feina, sense abandonar el seu lloc, malgrat la força major que suposava l'estat excepcional determinat per l'alarma. La Regina Figuerola era una noia de divuit anys, autènticament bella i delicada. El llibre que jo llegia es va perdre entre les runes. Quan es va produir la catàstrofe, jo no havia arribat encara al Centre: en sonar l'alarma, era pel camí.