Curial Edicions - 1996 - Barcelona
Dia 26 de novembre
Sent memorable, a dos hores i mitja de Berga, l'arbre del Pi de les Tres Branques, per tenir una mateixa soca, segons uns dels exemples de la doctrina cristiana en l'explicació del misteri de la Santíssima Trinitat; mitja hora o tres quarts distant de l'ermita, o santuari de Nostra Senyora de Corbera, havent-hi altre pi així mateix, mes no tan gros, un poc distant d'est, sent meravella en terreno prou aspre com de muntanya; han anat en est matí tots i totes, mos fills amb la companyia del Sr. rector d'Avià, lo monjo jerònim pare Josep Soler i lo Sr. militar suís don Lorenzo Smith, a veure-la, i després a dinar en Corbera, per fer-hi petar bones botifarres, costelles i truites d'ou amb bon pa i vi, a més d'algun capó barrejat en espessa escudella d'arròs, havent-nos quedat la marquesa i jo en casa no tenint ja lo delit del jovent en pujar i baixar per les muntanyes i mals camins com casi són tots estos que trepitjam, de tantes pedres amb prou mullena.
Lo dinar que han tingut los senyors i senyores en Corbera ha estat cuinat pel Francesc Jover, cotxero, que no se li sabia tal habilitat, fora de son ofici cotxeril, de cuidar i guiar bé les mules, com estes les de casa, puix que els ha donat una bona escudella d'arròs espès amb tres calabres ajaguts, que eren tres pollastres, per bon fonament de la demés vianda, después cols amb allioli —com a est s'hi haurà fet, a haver-s'hi trobat, lo doctor Anton Bardolet, per lo tant que li agrada, més que el sucre, i demés dolç—, después truita d'ous amb cansalada i ceba, después pollastres rostits, més les postres, no sé [si] d'alguna poma etc. Com així nos ho han explicat, tornats a cinc hores d'esta tarda d'aquella santa ermita de Nostra Senyora de Corbera, i antes de veure lo gros Pi de les Tres Branques...
Lo sol, fins a pòndrer-se a dos quarts de sis, que portàvem al detràs no ens deixà mai, si bé temíem arribar molt de nit a Borredà, quedant-nos encara a dos quarts de sis més de dos hores que fer. I així a fi de no prendre mal —més ara que ens convé guardar bé la pell— resolguérem, hora llarga antes deixats arrere lo molí del Cavaller, i antes lo pont de Rabentí, quedar-nos a sopar i dormir en casa de les Eres de Gardilans.[...]
L'ànsia mia de baixar del cavallet i a aquella casa, com també de prendre xocolata, sent dos quarts per les vuit, eren ja dos o tres ànsies amb la de no descobrir encara la casa de les Eres, que hi arribàrem molt més tard, amb les detencions que tinguérem que fer en lo camí, anant les dones a peu i avançar un xiquet massa, los quins anàvem a cavall o en cavalles, parar-nos.
Gràcies a Déu, arribàrem a la casa, solar, aquella, de pagesos de més upa de la muntanya, que ja tenien la porta tancada, segons estil que ja tenen los pagesos i ser casa sola, luego d'entrar la nit de dir lo rosari, sopar, i tancar antes la porta. Lo doctor Anton Bardolet, que ja els coneix a tots i ser de Borredà trucà a la porta, cridant perquè obrissen a tots nosaltres —pobres peregrins com ho som en el dia, veient-nos expatriats. Una dona tragué llum a la finestra i baixaren a obrir-nos la porta, i com ja coneixen bé al doctor Bardolet, s'alegraren molt de vèurer-lo i així conèixer a tots nosaltres.
En efecte compensàrem lo mal camí de la tarda amb tan bona posada i acolliment com trobàrem de tota aquella molt bona i galant gent [...].
Resolguérem doctor Bardolet i jo de sopar a nou hores tocades, i donat-se'ns sopes bullides i después pollastret en fiambre, pa, aigua i vi, que tot ho trobàrem bo, i la gana que no ens faltà en lo sopar, amb tot d'haver pres tard lo xocolate. En les postres tinguérem raïms molt bons o dolços, de casa Verdeguer d'Avinyó, sent la mestressa filla d'aquella casa.
Dia 11 de setembre [...]. Sent la meravella de Manresa la cova del gloriós Sant Ignasi de Loiola, fundador de la Companyia de Jesús -en la que renunciat que hagué la milícia espanyola en Montserrat, agenollat, humil a les soberanes plantes de Maria Santíssima en aquell son sagrat temple, per la milícia celestial, en la que deixà l'espasa, començà sa penitenta vida después de donat son vestit a un pobre, i vestir-se d'un sac, retirant-se a dita cova de Manresa; tenint-se, per lo tant, en gran veneració dels fiels, i més d'estos de Manresa, conservant una tan preciosa joia-, hem anat en est mati, sent tan adornada d'estucos, màrmol, jaspes i escultura dorada en fusta, a vèurer-la i seguir-la, acompanyant-nos-hi lo Sr. canonge Soler i la Sra. alcaldessa Obac, que hem anat primer a visitar en sa casa i junts, baixant carrers, hem eixit al convent i iglésia dels frares caputxins, i des d'allí a la sumptuosa iglésia, no acabada, dels jesuïtes, en faltar-li tots los retaules [...]. Des d'esta, entràrem a altra més estreta de què se servien los padres durant la fàbrica de son temple. Des d'esta, hem entrat a la cova del gloriós Sant Ignasi de Loiola, en la que, dictat per la Mare de Déu, compongué son tan preciós i edificatiu llibre d'Exercicis, motllo, est, que ha estat per fer sants [...].
Què primors i què belleses hem vist, dintre d'aquella santa cova de màrmols i estucos en les parets, matisats de colors, a més de tanta escultura i doradura en la seguida dels medallons d'alabastro, o jaspe blanc, en tantes fígures de palm, de més i de menos, dels passos de la penitenta vida de sant Ignasi de Loiola [...]; no havent-hi prou ulls per veure tant primor com en aquella cova havia, i jo, amb tota ma ullereta a l'ull, no podia ben descobrir.
Des de la cova, hem pujat a la Miranda, esta d'alegre vista, amb la carretera a baix i pont, amb la vora del riu Cardener, a molta de la caseria de Manresa, i, com en un grupo, la Seu; veient-se, a quatre hores distant, allí davant, a tota la llargària de la muntanya de Montserrat, a migdia, com grupos de penyes, pareixent castells en ses puntes.